Joan Manuel Serrat és una de les icones de la Nova Cançó, reconeguda com a tal a escala mundial. Jofre Bardagí és el fill de Josep Maria Bardagí, amic personal i un dels coŀlaboradors més estrets de Serrat, que va morir el 24 de febrer del 2001

Text: Joaquim Vilarnau. Fotos: Juan Miguel Morales.

Poc abans, havia presentat un doble CD amb versions instrumentals del seu amic: Bardagí interpreta Serrat (Magna Music, 1998). Ara, el líder de Glaucs s’ha proposat homenatjar el seu pare i el seu padrí amb Jofre Bardagí interpreta Serrat (U98). El primer volum apareix ara i el segon esperarà fins al 2026. En total són vint peces (deu en català i deu en castellà) que revisiten un repertori únic.



Jofre, quin és el primer record que tens de Joan Manuel Serrat?
Jofre Bardagí: Per mi, el Joan era el pare de la Maria. Igual que per a la Maria, el meu pare era el pare del Jofre. Però si penso en el primer record que en tinc, recordo de petit ser als camerinos i trobar-ho tot molt gran. Aquest és el primer record que tinc relacionat amb tu o amb la feina del meu pare. No recordo els concerts, recordo molt els moments de camerino. I tinc molts flaixos. Quan tenia quatre o cinc anys Maradona va venir a un concert a Castelldefels i vaig estar assegut a la seva falda tot el concert. Després vam estar jugant a pilota i li vaig fer un túnel... No sé si ho recordes. Ho van veure tots els músics. Això sempre ho explicava el meu pare i jo me’n recordo.
Joan Manuel Serrat: Jo també ho recordaria si hagués fotut un túnel al Maradona! Vam tocar molt i vam viatjar molt. I què fèiem amb la canalla? La Maria i el Jofre són gairebé de la mateixa edat i sovint viatjaven amb nosaltres. Els posàvem a dormir als llocs més protegits que hi havia, que podien ser dues cadires o la funda de les guitarres. Les fundes de l’Ovation anaven molt bé!

Joan, quan vas detectar l’interès del Jofre per la música?
J.M.S: Jo el vaig conèixer quan va néixer. I tota la vida he vist que ha tingut interès per la música. Ja venia així de fàbrica. El primer que cal dir és que t’assembles molt al teu pare. Ets més guapo que ell, però t’hi assembles en tot. El teu pare era un element tan fort, tenia una personalitat tan abassegadora, que la canalla s’encomanava del que feia. Els deia “posa cara de nevera”, “ara d’autobús”... La Maria ara ho fa amb la seva filla, juguen al mateix. Era un gran estimulador. De tot, de la gent, dels col·legues que tocàvem amb ell, i també dels infants que l’envoltaven. Era un pou de coneixement. Escoltava tot el que sortia al mercat, tota la música que se sentia per la ràdio. Mai no va ser un músic sectari que es quedés amb un tipus de música ni amb un tipus de plantejament.
J.B: Em va fer descobrir Nirvana. Va conèixer-ho abans que jo i em va dir que ho escoltés, que era “com Sting, però cantant estripat”. I s’obsessionava molt. També em va fer descobrir Stephen Sondheim, per exemple, i sovint encara l’escolto. He heretat aquesta cosa de voler escoltar de tot, des de Wagner fins a l’Ennio Morricone de Hi havia una vegada a Amèrica, que ara és la meva pel·lícula preferida.



I Jofre, tu quan descobreixes el Serrat artista?
J.B: Més o menys als 14 o 15 anys començo a escoltar coses relacionades amb la feina del meu pare. I em poso Per al meu amic (Edigsa, 1973). No recordo exactament per què, però m’obsessiono sobretot amb “Helena” i, de fet, amb tot el disc... Després vaig saber que és el primer disc en què va tocar el meu pare. Va ser casualitat. El Joan, per mi, seguia sent el pare de la Maria, però a partir d’aleshores també era el Serrat. Era com tenir a l’abast Bob Dylan, algú que admiro molt per la seva feina. Encara ara em passa, d’estar dinant amb el Joan i al mateix temps pensar “hòstia, és el Serrat”. Hi ha una admiració absoluta per la seva persona i per la seva feina. Tinc la sort que la meva normalitat és tenir-lo a prop. Als 14 o 15 anys em vaig fer fan del Serrat artista, amb la casualitat que és el pare de la Maria.
J.M.S: No és casualitat, no. Recordo perfectament des del primer moment...
J.B: La Candela, la Maria i jo hem anat a la mateixa escola fins a l’institut. Això vol dir que, encara que el meu pare el 1984 va entrar a l’Àngel Casas Show i va deixar de tocar amb tu, seguíem venint als concerts. No hi ha hagut una sensació d’allunyament perquè el meu pare no toqués amb tu. De fet, el 1989 ja vau fer el Material sensible (Ariola), en què la Maria i jo vam fer veus a “Malson per entregues”!

Al disc de debut de Glaucs ja hi ha una versió de Serrat.
J.B: Vam fer “Menuda” perquè en aquella època teníem 16 o 17 anys i ens vam veure incapaços de fer “Helena” i la següent del disc era “Menuda”... Ho dic mig en broma, però és veritat que no ens vèiem capaços de tocar “Helena” i amb tota la nostra inconsciència juvenil, vam fer “Menuda”, que també era una cançó del disc que ens agradava. Aquell disc és una meravella.



Ara heu gravat junts “Una mujer desnuda y en lo oscuro”.
J.B: Sí. Jo tenia una demo que havíeu gravat amb el meu pare. Vaig separar la pista de la guitarra i l’hem mantingut. És a dir que en aquesta cançó hi ha Serrat i hi ha Bardagí. Això és perquè també és un homenatge al disc del meu pare, i un homenatge a aquesta vida junts.

Quin regust t’ha deixat el disc del Jofre?
J.M.S: Estic molt content que hagi fet aquest disc. És un sentiment per part d’ell i és una gran emoció per part meva. Quan m’ho va dir, vaig pensar “un altre maldecap... amb les ganes que tenia d’estar tranquil, i som-hi, a patir una altra vegada”. Pateixo perquè el Jofre m’afecta directament. Pateixo per ell, perquè vull que s’entengui bé aquest projecte, que quedin palesos la seva qualitat i els seus valors... Penso que, al llarg de la seva història musical, per una raó o per una altra, aquest reconeixement ha quedat a mig camí. El Jofre és un músic extraordinari i un artista fantàstic que ha de carregar amb l’herència d’un pare tremendament poderós en aquests aspectes. I que sempre es veurà sotmès a aquest terrible contrast que se li plantejarà amb tot el que faci.