Ara fa cinquanta anys, el 20 de novembre de 1975 va morir el dictador espanyol Francisco Franco. S’havia mantingut al poder durant gairebé quatre dècades amb una política de mà de ferro contra els opositors, que no va dubtar a multar, empresonar, torturar i executar per tal que no posessin en perill la pervivència del règim. A partir dels anys seixanta es va obrir una mínima escletxa per on es van colar una colla de cantautors. El moviment va ser sobretot esplendorós als Països Catalans, amb artistes que reivindicaven la llengua i la cultura pròpies, i que, a més de mostrar-se disconformes amb el franquisme, en van trasbalsar els últims temps. Hem recollit 50 cançons de la música catalana contra Franco

Text: Joaquim Vilarnau. Fotos: Oriol Maspons.

El 19 de desembre de 1961 va tenir lloc el primer recital de la Nova Cançó. Fins aquell moment, la cançó en català feta des de la Guerra Civil ençà pràcticament s’havia limitat a manifestacions folklòriques sense la més mínima capacitat crítica. Per explicar-ho gràficament, el règim tolerava que es cantés “El noi de la mare”, però prohibia i perseguia “El cant de la senyera” i “La Santa Espina”. Estava prohibit escoltar-les i també interpretar-les. El nucli fundacional de la Nova Cançó, amb Josep Maria Espinàs, Remei Margarit i Miquel Porter i Moix, que al cap de poc temps es van convertir en Els Setze Jutges, tenia molt clar l’objectiu, calia fer cançó moderna en català. El que no podien imaginar és l’enorme transcendència del que estaven engegant amb artistes de renom internacional com Pi de la Serra, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach…
 

L'HORA DE DIR NO

Els Setze Jutges i tots els artistes que van venir després van concebre una nova manera de fer cançons, que marcava distància amb els èxits dels cantants beneïts per l’establishment que sonaven per la ràdio de l’època. Era una estètica diferent que ja s’albirava des de la foto i el disseny de la portada, i fins al contingut de les cançons. Les lletres explicaven les històries d’una manera actual, i a més ho feien en català. I és que cal asseverar sense matisos que el fet de cantar en català ja era en si mateix una posició antifranquista. Les primeres cançons dels ‘jutges’ tenien una capacitat crítica limitada. Aquest fet va ser crucial per tal que l’aparell de l’Estat no detectés el potencial poder del moviment. Mentre anessin cantant cançons sobre les floristes de la Rambla, les violonceŀlistes o les coses que cal apuntar a una agenda, creien que podien estar ben tranquils. 

La primera gran cançó que va apuntar al cor del franquisme va ser “Diguem no”, de Raimon. El cantant de Xàtiva s’havia donat a conèixer amb un himne generacional, “Al vent”, i havia esdevingut popular per al gran públic al guanyar la cinquena edició del Festival de la Cançó Mediterrània amb “Se’n va anar”, defensada també per Salomé. La cançó, directa, sense metàfores ni jocs de paraules, prenia partit i denunciava el règim: ‘Hem vist que han fet callar molts homes plens de raó’, que substituïa l’original censurat ‘Hem vist tancats a la presó homes plens de raó’. I encara un petit ardit per desconcertar la censura, ja que el títol de la cançó es va modificar per “Ahir”, volent donar a entendre que la lletra parlava del passat i no pas del present.



Raimon va ser un dels artistes més actius en la denúncia del franquisme. Algunes cançons les va enregistrar a l’Estat francès davant la impossibilitat de rebre l’autorització de la censura, un organisme repressor que vetllava per la moral pública i que decidia què es podia cantar i què no, quins llibres es podien publicar i quins no, quines notícies, peŀlícules i obres de teatre podien ser exhibides i quines no. Les seves decisions eren inapeŀlables.
 

DE MATINADA HAN TRUCAT

A l’hora de citar les cançons ostensiblement més antifranquistes de Raimon cal referir-se, obligatòriament, a temes emblemàtics com “De nit a casa” –inclosa a Per destruir aquell qui l’ha desert (Discophon, 1970)–, que retrata l’angoixa que moltes persones compromeses políticament sentien davant la perspectiva de la nit, ja que durant aquelles hores nocturnes era quan la policia anava a cercar els opositors: 

De nit a casa junts.
I serenament esperàvem
que d’un moment a l’altre
l’ascensor es parés al nostre pis.
Ells arribarien
de nit, n’érem segurs.



Una por compartida que també Lluís Llach va retratar a la cançó “Novembre 72”, plasmada en directe a l’àlbum A l’Olympia (Movieplay, 1973): 

Tens por, company,
del batec de cada vespre,
del so d’un timbre esquerp
o la clau que obre la porta.
Tinc por, company.



Moltes de les detencions tenien lloc de matinada. I de vegades no eren simples arrestos sinó que podien acabar en tragèdia, com bé explica Maria del Mar Bonet a “Què volen aquesta gent?” –a l’EP de Concèntic del 1968–, basada en el cas real de Rafael Guijarro, oficialment mort en ‘caure’ per la finestra de casa seva després de la irrupció de la policia al domicili:

De matinada han trucat,
la llei una hora assenyala.
Ara l’estudiant és mort,
és mort d’un truc a trenc d’alba.



Però la paraula ‘por’ era un tabú. El poder pensava que les persones de bé no havien de tenir por i que, per tant, els que en tenien eren sospitosos. Les cançons no podien parlar de la por i si ho feien, no es podien cantar a l’Estat espanyol. Raimon va gravar “Contra la por” al teatre Olympia de París, recollida a l’àlbum en directe titulat Sobre la pau - Contra la por (CBS, 1969), editat només a l’Estat francès. 

Algunes de les cançons de l’època es limitaven a alertar sobre el funcionament del règim dictatorial del general Franco marcant una distància significativa i que quedés clar que ‘nosaltres no som d’eixe món’. Però també hi ha gravacions des de lluny, per exemple a càrrec del duet Joan & José, que s’havia exiliat a Alemanya i va publicar l’àlbum Guanyarem - Wir Werden Siegen - Ganaremos (Pläne, 1967). Influenciat per Raimon, Joan Esteller, d’Alcanar, interpretava peces pròpies i poemes musicats de Salvador Espriu, Jordi Moners i Coloma Lleal, entre d’altres, acompanyat pel guitarrista gallec José Suárez. Tot i això, el repertori antifranquista no es limitava a denunciar l’estat de les coses, sovint anava més enllà. El grup Els 4 Z, format el 1961 a València, va incorporar “L’arbre” al tercer senzill, editat per Edigsa el 1966, amb una crida a la mobilització per fer caure el franquisme, aquest cop simbolitzat per un arbre:

Mare, mira quin arbre hi ha
ací plantat enmig del camí,
és molt gran, mare, mira quanta fulla té,
està ací plantat i no ens deixa avançar.
Voldria vore’l caigut, mare,
és massa gran, tot negre i tapa el sol.
Només vull mil homes que m’ajuden,
només mil, mare,
no puc jo sol, mare, crida els meus germans...



Com a curiositat, Joaquín Sabina la va gravar en català en un doble LP de Lluís Miquel, Canta Lluís Miquel: Silenci, gravem (Di-fusió Mediterrània, 1986). La cançó està emparentada amb “L’estaca”. Més enllà de la diferència musical, la cançó valenciana apeŀla a una minoria selecta (‘Només vull mil homes que m’ajuden’), mentre que l’empordanesa ho fa al conjunt de la societat (‘Si estirem tots ella caurà’).
 

SERÀ UN DIA QUE DURARÀ ANYS

A poc a poc, els cantants es van anar desprenent de les pors i van ser capaços d’escriure lletres més directes. De vegades semblava que la censura no donés l’abast per perseguir tanta dissidència. Altres, al contrari, es prohibien lletres del tot blanques, com cançons infantils. Una de les veus més desacomplexades –i per tant un dels artistes més prohibits– va ser Pi de la Serra. És l’únic que va ser capaç d’aŀludir de manera directa al general Franco i a l’escut espanyol; va publicar “El burro i l’àguila” al disc No és possible el que visc (Basf, 1974):

Sortirem al carrer i una gentada
es fondrà amb salts de joia i alegria
i el sol resplendirà radiant i amb força
i el festeig durarà quatre setmanes.
Una gresca a nivell nacional,
quan es morin el burro i l’àguila reial,
quan es morin el burro i l’àguila reial.



També hi havia cançons no autoritzades que es cantaven en petits comitès, com “Lletania”, amb lletra de Miquel Porter, que va ser recuperada dècades més tard per Joan Manuel Serrat a Banda sonora: D’un temps d’un país (BMG-Ariola, 1997), amb referències a Franco i a l’aleshores príncep Joan Carles de Borbó:

Una guerra que ho esguerra
i un cabdill que adoptà un fill:
un jove de molta empenta
a qui li faltava un grill.

Molts esperaven el dia de la mort de Franco, o del ‘fet biològic’ com s’hi referien alguns mitjans afins. A més de Pi de la Serra, també ho va cantar Ovidi Montllor a “Serà un dia que durarà anys”, inclosa a Crònica d’un temps (Dicophon, 1973):

Gent de mar, de rius i de muntanyes,
tindran tot. I es parlarà de vida.
Les ciutats seran rius plens de gent.
Floriran flors i cants i alegries.
Floriran crits i cors i paraules.
En el dia que durarà anys,
braços lliures i boques i mans.



El dictador va morir al llit i sense passar comptes pels seus crims. Els hereus polítics van seguir amb les prebendes intactes; situació decebedora per a l’oposició, que aquells anys advocava per la ruptura democràtica i el retorn a la legalitat vigent abans del 18 de juliol de 1936. Franco ja s’havia encarregat de deixar-ho tot ben lligat perquè el franquisme es perpetués. I va durar fins a la promulgació de la Constitució de 1978. O, veient les derives polítiques actuals, encara dura? 

La seva mort també va ser motiu de cançons. La primera, amb lletra de Joan Ollé, és una adaptació de la peça tradicional “La jutgessa” gravada per Marina Rossell com a “El jutge” i inclosa al disc Penyora... (CBS, 1978), que retrata els moments finals de l’agonia:

Enmig de grans dolors
sent crits per la finestra.
Tirà, oh, mal tirà,
no en sortiràs d’aquesta.
Calleu, calleu, traïdors,
que quan retrobi l’esma
us faré agafar
i us tallaré la testa.

I molt més dur és el poema “Final”, que va escriure Joan Brossa i que Miguel Poveda va musicar el 2005 a Desglaç (Taller de Músics / Discmedi):

Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!
Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!


 

AI, LA CENSURA

Qui més, qui menys, va patir l’acció de la censura en forma de mutilació i prohibició de cançons, denegació de permisos per fer concerts i obstacles burocràtics. Però hi va haver tres cantants al centre d’atenció de la censura, prohibits de manera reiterada, Raimon, Pi de la Serra i Lluís Llach, que explicitaven el compromís democràtic i catalanista. La Trinca els va retre tribut a la cançó “Homenatge”, inclosa a Nou de trinca (Ariola, 1981). Les prohibicions sistemàtiques van impedir, per exemple, que Raimon tingués un grup estable de músics i van obligar Llach a exiliar-se a París.

Però, què deien aquestes cançons que el règim considerava tan subversives? A banda de les mencionades anteriorment, Raimon recorria als versos d’“Inici de càntic en el temple”, de Salvador Espriu, interpretats en viu a l’àlbum À l’Olympia (CBS, 1966):

Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Ara digueu: ‘Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble’.

I donava esperança a “T’he conegut sempre igual”, al disc A Víctor Jara (Movieplay, 1974): 

...No em trobe sol, company, no et trobes sol 
 i en som molts més dels que ells volen i diuen.



Per la seva banda, Llach desafiava un dels tabús del franquisme, la Guerra del 36, a “Respon-me”, gravada al disc Ara i aquí (Movieplay, 1970):

Qui va vèncer?
Qui del llit s’aixeca amb el dret d’anar
pel carrer sense sentir por?
Pots dir-m’ho tu?
Pots dir-m’ho tu?
Saps que ningú,
tots hem perdut,
tots som vençuts. I reblava el clau a “Cançó sense nom (On vas?)”, que va quedar registrada al directe a Barcelona: Gener de 1976 (Movieplay, 1976):

On vas amb les banderes i avions
i tot el cercle de canons
que apuntes al meu poble?



Per la seva banda, Pi de la Serra també va construir cançons per a bons entenedors, com “La matança del porc”, del disc Triat i garbellat (Discophon, 1971), a més d’altres cançons amb jocs de paraules evidents ja des del títol, com “Fills de Buda” o “Verda”, per a la qual a les regravacions darreres ha recuperat el nom amb què va ser concebuda, “Merda”:

...I quan s’acabi el porc hi passarà la porca
i després els garrins i tots els porcs del món.
 

MANIS I PROTESTES

Les manifestacions van ser una vàlvula d’escapament del descontentament generalitzat entre els més compromesos. La policia no estalviava esforços a l’hora de reprimir-les amb cops de porra, pots de fum, mànegues d’aigua o detencions que sovint acabaven amb tortures. Sortir a manifestar-se era jugar-se-la. Els cantants també van retratar aquella realitat amb metàfores, com la d’Ovidi Montllor a “La fera ferotge”, inclosa a l’EP publicat per Discophon el 1968:

—Vull parlar amb l’alcalde 
i dir-li que tinc fam, 
que la gàbia és petita, 
jo necessite espai. 
Els guàrdies que la veuen 
la volen empaitar. 
La fera es defensa, 
no la deixen parlar. 



Igualment, Pi de la Serra en donava alguns detalls més el 1974 a “La meva estrella”, una de les peces també enregistrades al disc No és possible el que visc:

Hi havia un vell que no podia
córrer com jo,
m’he aturat per ajudar-lo,
soc massa bo,
resulta que el vell era jove,
resulta que m’ha dit: ‘Ja et tinc’.
Eren dos quarts de cinc.

La Trinca en van donar la seva visió a “Un gran dia” –a Trempera matinera (Ariola, 1977)–, fent un símil entre la primera manifestació i la primera comunió:

Fuig corrents de la fumera,
el nostre fill estimat,
i allà rep la primera hòstia
sense haver-la demanat.
I amb el cor tot ple de joia
torna a casa ben calent,
mentre a dalt al cel els àngels
canten solidàriament...



La seva irrupció posava en relleu que, més enllà de les cançons transcendents, l’humor també era vàlid. El trio de Canet va ser el rei de la cançó compromesa de caire humorístic. Amb lletra de Joan Teixidor, “Califa” –de Mort de gana (Edigsa, 1973)– és una crítica a la dictadura, però transposada a ‘un país oriental’:

Califa! Sí que ens ha tocat la rifa.
Califa! Ets el rei de l’enganyifa.
Califa! Tu sí que ho tens ben muntat.
No siguis bèstia califa,
no siguis bèstia califa,
que pots sortir-ne escaldat.
 

EL POSTFRANQUISME

Anys més tard, amb el dictador ja mort però amb el franquisme encara funcionant a tot drap, La Trinca va aconseguir burlar la censura amb una cançó de denúncia que també assenyalava les dictadures, aleshores ja extingides, de Grècia i Portugal. És “La faixa”, presentada al disc Opus 10 (Edigsa, 1976).

La faixa està de rebaixa.
No se’ls veu gaire optimistes
aquells fabricants de faixes,
altrament dits faixistes.

Europa havia arribat als anys setanta com un continent amb les democràcies consolidades en tots els països occidentals, excepte a tres. Al cas espanyol s’hi sumaven la Dictadura dels Coronels a Grècia (1967-1974) i l’Estado Novo a Portugal (1933-1974). 

En aquest marc de referència, a principi del 1974, Lluís Llach va publicar l’àlbum I si canto trist... (Movieplay), que incloïa “Vaixell de Grècia”, una cançó solidària amb els qui patien la dictadura heŀlènica. La caiguda del règim grec i, sobretot, la Revolució dels Clavells a Portugal van donar forces als demòcrates catalans. Així, Llach va enregistrar el tema “Abril 74” –al disc Viatge a Itaca (Movieplay, 1975)– i Maria del Mar Bonet va incorporar “Abril” al repertori del seu àlbum en directe A l’Olympia (Ariola, 1975), que versava sobre la mateixa temàtica. Tots dos manifestaven així els anhels perquè la Revolució dels Clavells s’encomanés a l’Estat espanyol. Una revolució que, recordem-ho, va començar amb la cançó “Grandôla, vila morena”, del portuguès Zeca Afonso, que la mallorquina va saber portar al seu terreny:

Un abril em va portar
per l’aire una cançó,
el meu amic la cantava,
també la vull cantar jo.



Alguns artistes es van servir de fets d’altres moments de la història, tot i que per als seus seguidors era evident que parlaven del present. L’acoià Ovidi Montllor va denunciar l’opressió a “Cançó de les balances” –inclosa també a l’EP de Discophon de 1968–, amb text i música de Josep Maria Carandell. La història estava ambientada en l’època medieval i un trobador que cantava a la llibertat i era empresonat i agredit. 
Anys més tard, el grup osonenc Esquirols va repetir el símil a “Conte medieval” –interpretada al seu àlbum Fent camí (Edigsa, 1975)–, però amb un final totalment oposat. En aquest cas, el trobador contagia les ganes de lluita i el poble es desfà del senyor feudal, alhora que és una crida a la mobilització. 

Tant Ramon Muntaner com Coses van posar música a un text anònim extret del llibre Poesia popular política del segle XIX (Edicions 62, 1967), de Joaquim Marco. Són cançons que tenen aire d’himne com “Au, jovent”, de l’àlbum Via fora! (Movieplay, 1976), del grup Coses, i de Cròniques (Movieplay, 1977), del cornellanenc:

Au, jovent, deixeu la feina,
preparem-nos a sortir,
esmolem de pressa l’eina
per quan toquin a ferir.
Per donar lo crit d’alerta
la campana està amatent!
I abans d’hora ja es desperta
dins del cor l’enardiment.
 

NO ÉS AIXÒ, COMPANYS

Mort el dictador, l’Estat va iniciar un aparent procés de transformació democràtica. No obstant això, la maquinària franquista, censura inclosa, va seguir funcionant fins almenys el 1978 amb la Constitució. Però l’apertura va ser més de cara a la galeria que de canvis estructurals i va fer que bona part de la població en quedés desencantada; una sensació cantada per Esquirols a “Cançó brindis”, del disc Colze amb colze (Edigsa, 1976):

No, no company,
no és hora encara
d’alçar el teu got a la taverna,
cal esperar que a porta oberta
sigui tothom qui pugui beure.
Hem passat tants i tants dies
absents de tot raig de sol
que avui quan despunta l’alba
voldríem apressar el jorn,
però no, són molts encara
que passen nits de tristor.



També va ser contundent Lluís Llach, en una cançó que el temps ha tornat emblemàtica, “Companys, no és això”, d’El meu amic, el mar (Ariola, 1978): 

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

El relat és una proposta de banda sonora de l’antifranquisme a la música catalana. Una llista necessàriament incompleta ja que no hi ha cançons feministes ni de consciencia ecològica. També us oferim una llista amb 50 cançons contra Franco, que són només un punt de partida per ser ampliat.