Com a bon poeta, el cantant i lletrista del grup barceloní Gavina.mp3, vencedor del Sona9 2024, afirma que amb el segon disc, 'Sempre i per instint' (Montebello, 2025), destruirà l’anterior, 'Molts ossos, molts estels' (autoeditat, 2024). A més, avisa que tant el personatge com l’estètica han evolucionat, tot i que continuarà sent ell mateix lluitant contra el seu alter ego. El directe de Max Codinach i la seva banda genera més preguntes que respostes, perquè segurament la clau de la seva proposta és deixar espai per al misteri

Text: Marc Cadafalch i Albert Bazán (Déus i Simis). Fotos: Michal Novak.

Deus ser dels pocs artistes que abans de músic i cantant és poeta. La majoria és al contrari, primer comença fent la música i després es posa a pensar en les lletres.
Sí, en el cas de Gavina.mp3 és al revés. Tot i això, vaig començar fent rap. I, a més, en castellà. Dels 14 als 16 anys a l’Institut estava de moda, i va ser quan vaig començar a escriure rimes. Després, per casualitats de la vida, aquelles lletres van passar a ser poemes i, de seguida, vaig veure que ho volia intentar en català. Va ser quan vaig publicar el llibre Els angles del vent (Viena Editorial, 2022) i es va crear la meva imatge de poeta. Però des d’aquest llibre, que va ser la meva explosió artística, fins que ho vaig deixar, no van passar ni dos anys. Vull dir que em vaig cansar molt ràpid d’haver de suportar el personatge de poeta. Això sí, no he deixat mai d’escriure.
 
I d’aquests poemes, quin et va transportar a Gavina.mp3?
Poc abans de començar amb Gavina.mp3 vaig tenir un altre projecte que es deia Els Sorolls de l’Ofici, amb Guim Valls i Tomeu Crespí, que també són poetes, per bé que també renuncien a l’etiqueta de poeta. En Tomeu és DJ i amb ell vam començar a fer xous en directe que em van portar a escriure uns poemes que ja estaven pensats per ser cantats o recitats amb música. Posteriorment, per a la cançó de Mateu Segarra “Emma Watson” (autoeditat, 2023) em van proposar de posar-hi un poema final, i això va ser el que va fer que em decidís a crear un projecte propi.
 
Per què creus que vas fer aquest salt?
No m’acabava d’encaixar l’etiqueta de poeta i tampoc em sentia molt representat quan recitava un poema en un escenari, tot i que al principi m’ho passava molt bé. Sentia que hi havia una part de mi una mica més salvatge, que no encaixava amb allò. I amb la música, encara que el primer disc no soni gaire quinqui, la idea era repensar com em sentia a l’escenari i com volia vendre la meva imatge.
 
Artísticament et mostres sempre envoltat per una aura misteriosa, potser perquè les teves lletres també són força enigmàtiques. Hi ha una voluntat expressa darrere aquesta idea?
Crec que la voluntat és aprofundir en aquest misteri també en mi com a persona. I amb Gavina tinc l’oportunitat de portar la mateixa idea encara més a l’extrem. Tot i això, en el meu imaginari com a Max Codinach sempre hi ha hagut un narrador a qui li agrada crear personatges. Al llarg dels anys, ha canviat molt la meva manera de veure les coses, actuar i relacionar-me amb els altres. I vull pensar que també ho he fet mantenint l’essència de qui soc realment. Hi ha una qüestió estètica que em fa creure que la gent pensa de mi “Qui és el Max al món?”, com si ja fos famós des que estudiava Secundària a l’Institut, i això em posicionés d’alguna manera.
 


I com es trasllada aquest sentiment al grup de música?
Amb Gavina tinc l’oportunitat de crear-me un alter ego que potser no s’acaba d’entendre i que fins a cert punt pot ser controvertit o polèmic, però tampoc de manera gratuïta.

Què vols dir?
Penso que a la majoria de projectes musicals de l’escena catalana que s’acosten al mainstream sempre passa que no existeix l’atreviment de crear un personatge. A mi m’agrada molt la idea de sortir de mi mateix, però tinc la sensació que molt pocs artistes ho han sabut fer en els últims anys. Ara, per exemple, penso en l’Ouineta, que és molt diferent de mi, però ho ha sabut fer i mantenir i crec que es pot equiparar a la meva voluntat. Per exemple, fa uns mesos va renunciar a actuar al Sónar per la vinculació amb el fons d’inversió proisraelià KKR, i ho va fer amb un comunicat molt ben escrit. Sovint tenim la percepció que crear-se un personatge pot fer que se’t mengi a la vida real, però no és necessàriament així. La projecció d’un alter ego no suposa que sigui incompatible amb tocar de peus a terra. I, amb la seva actitud, l’Ouineta ho va demostrar.
 
Per tant, qui puja a l’escenari no és Max Codinach?
Això segur, no hi puja el Max, però és complicat d’explicar. En el meu cas vaig començar sol a l’escenari i es fa difícil saber quina part de Gavina no forma part de mi com a persona o al revés. En tot, la veritat és que intento separar-me del meu personatge.
 
A la final del Sona9, el novembre passat, vas guanyar per sorpresa de molta gent. Què t’ha permès el pas pel concurs?
El concurs ens va permetre fer tres concerts cada vegada més xulos, a l’Antiga Fàbrica Damm, al BAM durant les Festes de la Mercè i a la sala Luz de Gas, on vam veure que la gent ja se sabia les cançons. I després, el fet de guanyar ens ha permès veure el millor i el pitjor de la indústria musical. Tot i això, crec que hem sabut surfejar-ho, però el Sona9 et posa en una situació que et fa veure un món que no acabaves de conèixer, amb les seves parts bones i no tan bones.
 
Tu que ja formes part de la indústria musical però no del tot, tens la sensació que sembla inofensiva d’entrada però un cop et poses a intentar domar-la, si bades, et pot arribar a fer mal?
La indústria musical com a tal, no ens ha portat mai res de bo ni positiu. Tampoc res de dolent. Hem fitxat per una agència de contrac-tació, però no sento que hagi estat un regal. Fins ara hem tingut una relació d’igual amb empreses com Live in Dallas i Montebello, que és amb qui treballem actualment, i penso que són gent que s’ajusta bastant al que m’imaginava que volia fa un any. També hi ha hagut molta altra gent del sector amb qui ens hem relacionat i no hem acabat treballant, perquè no ho hem considerat necessari, de moment.



Des del principi heu mantingut relacions amb professionals que formen part d’aquest món. Heu tingut algun problema?
Són relacions d’amistat i ens han servit de molt, però no hi hem entrat a fons, si cal ja vindran de manera natural. No n’hem sortit malparats perquè veníem amb armadura des del primer moment. Quan vam guanyar el Sona9 anàvem amb peus de plom perquè no ens la colessin, i ho van intentar un parell de cops des de diferents bandes.

Què hi trobem en aquest nou disc?
Tot i que manté continuïtat estètica amb Molts ossos, molts estels, també el desautoritza. És a dir, amb el segon disc destruïm el primer. No és que haguem fet un treball extremadament diferent, però la manera d’encarar-lo i de pensar les cançons ha sigut diferent. El primer el vam anar gravant a poc a poc, tot i que per mi va ser molt ràpid perquè no vam pensar que seria un àlbum fins al final. No va ser un procés mental llarg de pensar. En aquest segon, en canvi, tenia molt clara la idea de manera més instintiva i menys superficial.
 
Hi ha algun concepte narratiu?
El disc no té un concepte clar, però explica una història que s’entendrà de principi a final. I està més ben explicada que al primer disc, que tenia un repertori plantejat com un mosaic.
 
De fet, a la portada del primer disc apareixies disfressat d’estrella. Creus que t’hi has convertit?
No considero que anés disfressat. En aquell moment era una persona que començava un projecte i el feia sortir a la llum. Era la manera de presentar-me al món i d’explicar la meva visió irònica del fet de voler ser una estrella i tenir els focus al damunt. Així que, ho remarco, no ho sentia com una disfressa.


 
En aquest nou disc has cuidat especialment l’estètica?
No considero que la cuidi de manera especial, però la tinc molt clara. L’estètica ha de ser coherent i intento defensar-la, tot i que va evolucionant. A la vida tinc molt present l’estètica, no només la part visual, també les lletres i els sons. Intentem que totes les arestes del projecte vagin de la mà. Al nou disc l’estètica serà diferent, perquè el personatge ha evolucionat, tot i que continuaré sent jo mateix lluitant contra el meu personatge. Llibertat Greta Thunberg! [sic]
 
Durant gairebé tota l’entrevista parles en plural. La banda és una peça clau del projecte?
Sí, els tres músics que van formar part el grup des de l’inici, el teclista Gerard Serralabós, el guitarrista Edu Santamaría i la baixista i saxo Sara Rodríguez ho han tot fet molt fàcil. Amb altres hauria estat més complicat. Hi ha relació entre com són de bons i com d’oberts estan a involucrar-se amb les meves idees. I dels nous fitxatges, el guitarrista, teclista i productor Marc Fernández i el bateria Aleix ‘Jimmy’ Vilarrassa (Dan Peralbo i El Comboi) en podria dir el mateix.
 
Heu assajat molt per tenir un bon directe?
No t’ho sabria dir. Quan començàvem la gira vam fer els típics dos mesos amb un assaig per setmana, però a mesura que hem anat aprenent i interioritzant el directe, ens tirem més d’un dia sencer assajant. Més que plantejar el concert, que ja el tenim bastant per la mà, aprofitem per repensar coses. Intentem funcionar com els grups de rock. Quedar, tocar i que a partir de l’assaig surtin coses.

Esperaves tenir un estiu amb tants concerts?
Hem encarat la gira amb moltes ganes. Amb el nostre mànager, Iannis Assimenidis, hem calculat que aquest any haurem fet trenta concerts, una xifra que no ens esperàvem gens. Sempre tenim ganes de tocar més, hi ha mesos en què hi havia només un bolo i en volíem més. Tenim ganes d’escenari i hem anat reinventant el xou a mesura que avançava la gira. A més, abans érem quatre components i des que vam tocar al Cruïlla ja som sis.
 
Tens la sensació que els programadors confien en Gavina.mp3?
Realment, sí, des del principi. No havíem fet cap bolo i ja ens van agafar per actuar a l’Eufònic, un festival amb molts anys d’història. Sempre ens han contractat a llocs que no esperàvem. Vam tocar al concert de Guillem Gisbert a la sala Razzmatazz quan no havíem fet ni dos bolos i semblava que no tenia cap sentit...
 


Com vas viure el moment de saber que faries de teloner de qui va ser membre de Manel, Guillem Gisbert?
Quan em va arribar la notícia estava fumant una cigarreta pensant com faríem el directe d’una festa major. No teníem ni guitarrista, imagina’t. Era un moment molt prematur del projecte. Van posar l’Spotify de Gavina.mp3 i en Guillem i va dir que ja li servia.
 

LA MÀGIA DEL VOCODER

I a dalt de l’escenari, continuarà sent imprescindible l’autotune que portes de manera innegociable?
En realitat el que utilitzo en directe és un vocoder que fa múltiples funcions, com ara autotune, reverb i tots els pluggins que passarien normalment per un ordinador, però en analògic. La gràcia és que no falla mai, i la complicació és que l’haig de tocar jo en directe. És com el pedal d’una guitarra. Un dels nostres referents és Bon Iver, que espero que amb els anys es vagi notant i a mi em feia gràcia reproduir el seu directe. Diu que canta molt bé, però que sempre fa servir molts filtres per a la veu i normalment se’ls fa ell en directe. Cada vegada és més complicat perquè em moc més per l’escenari, però ja estic trobant la manera.
 
Com bé saps, per a molta gent “Sota el cel” –del primer disc– és el vostre gran èxit. Tu la sents de la mateixa manera?
És la nostra cançó que més ha sonat a Spotify, juntament amb “Quan mori el cos”. A més, als concerts també és el tema que la gent més crida i més balla. Per tant, entenc que representa molt bé el primer disc, tant per la sonoritat com per les lletres. Crec que es tracta d’una combinació perfecta del que diem i com ho diem, i segurament això ha provocat que funcioni tan bé. Però al nou àlbum hi trobareu un altre hit, us ho asseguro.
 
Heu buscat de manera expressa que hi hagi més hits en les cançons del nou disc?
El nou disc l’hem treballat amb molts més productors que el primer. Si a Molts ossos, molts estels hi van participar Marc Fernández, Joana Subirats d’Al·lèrgiques al Pol·len i Pau Esteve de La Ludwig Band, el que vindrà l’han produït de nou aquests tres i, a més, s’hi han incorporat Xicu i Jovedry, entre d’altres. Per tant, no buscàvem gravar un àlbum de ‘x’ hits, però realment vam dir-nos que havíem de fer almenys un nou èxit. No sé si la filosofia era fer un nou “Sota el cel”, però la voluntat era tenir una altra cançó que agradés molt a la gent. I va ser tan fàcil com la primera, dues tardes i cap a casa. Però no diré quina cançó és per no gafar-la.
 
Finalment, Gavina, quedem que ets un ‘modernet’, no?
Soc el que vosaltres vulgueu.