A hores d'ara, Rosalia sembla ser una font inesgotable de creativitat, una deu d’on brollen noves maneres de trencar l'horitzó d’expectatives. La qualitat artística i interpretativa de l’artista de Sant Esteve Sesrovires és indubtable, igual que l’afany per experimentar i captivar a cada disc. De la mateixa manera que tampoc és qüestionable el seu talent pel màrqueting. La confirmació n’és el quart disc, 'Lux' (Columbia, 2025), eclèctic i religiós, número u a les llistes d’escolta d’arreu del món i la gira del qual ha esgotat ja entrades a tota Europa

Text: Èlia Gea. Fotos: Arxiu Sony.

Lux és un disc ambiciós i, fins ara, l’obra més completa i grandiloqüent de Rosalia per la seva intertextualitat filosòfica, teològica i musical, pel seu maximalisme instrumental i per la multiplicitat de llengües en què s’expressa –un total de tretze, inclòs el català–, així com d’estils, capes i lectures. Ha estat un treball exigent i difícil, tant per a ella –com ha explicat a les entrevistes– com per al públic. I, tot i desfer-se de les estructures pop previsibles, el seu llançament ha aclaparat per la quantitat d’impactes que ha aconseguit –número u d’escoltes la primera setmana arreu del món–, i ha deixat clar que el seu objectiu té una vocació mainstream i global. Acompanyada de l’Escolania de Montserrat, el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana i l’Orquestra Simfònica de Londres, així com de la catalana Sílvia Pérez Cruz i la islandesa Björk, entre altres, musicalment representa una delícia sonora i, de manera sorprenent però amb una excel·lent coherència, passeja per diferents estats, estils i moments sensorials. En són una demostració “Porcelana” o el primer senzill, “Berghain”, que passa del brutalisme orquestral a la fantasia més minimalista i tenebrosa, com passa quan hi entra la veu inconfusible de Björk.



El repertori flirteja tant amb l’òpera com amb el flamenc, el fado o la ranxera, però no és un mer experiment per demostrar múscul, sinó que és fruit de posar la música al servei de la lírica i l’emoció. I, tot plegat, fins al punt que els canvis en la instrumentació, la velocitat o les tessitures de la veu prenen sovint un caràcter simbòlic –especialment amb l’ús de les cordes– o responen a la lletra, i no sols a la recerca de dinàmiques trepidants. I és que, en aquest disc, les paraules han estat una prioritat per a Rosalia. No perquè la música sigui accessòria, sinó que ha cercat uns textos que li han servit de canal de comunicació. Ha estat un any treballant les lletres, llegint, escrivint i reescrivint, especialment per a les adaptacions, en què ha manat el missatge d’alliberament i creixement a través de l’espiritualitat i l’amor a Déu.

 

EN EL SEU 'LORE' NO HI FALTA VIATGE

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=OxDmGz60hws[/youtube]
L’àlbum conté quatre moviments, que arrenquen amb “Sexo, violencia y llantas”, on inicia el viatge jugant amb la dualitat i la contradicció entre allò terrenal i allò diví, que alhora representen l’anterior disc, Motomami (Columbia, 2022), i el nou, Lux. Explica les correries arreu del món a “Reliquia”, inspirada en Santa Rosa de Lima, i es descriu en català i anglès com un catalitzador de llum pensat per divinitzar (“Divinize”). Insisteix en la idea en la trepidant i eclèctica “Porcelana”, que en japonès remet al sacrifici personal que va fer la budista Ryōnen Gensō, romantitzant una fe que la porta a la desfiguració el rostre. I encara inspirada per Santa Clara d’Assís i la seva amistat amb Sant Francesc d’Assís, tanca el primer moviment cantant sobre un Crist humanitzat que plora diamants a “Mio Cristo piange diamanti”.



En el segon moviment es produeix finalment el trencament que la duu a l’apropament amb Déu. Comença amb els pensaments intrusius de “Berghain” i el despit i desamor de “La perla”, i es tanca amb “Mundo nuevo” –versió de les peteneres “Quisiera yo renegar”, de la seva admirada Niña de los Peines– i amb “De madrugá”, on, cantant en ucraïnès, fa una picada d’ullet a Santa Olga de Kiev, de nou romantitzant la massacre del poble drevlià per venjar el seu espòs, i dient: ‘No estic buscant venjança, la venjança m’està buscant’.



Introdueix el tercer moviment amb la cançó “Dios es un stalker”, en la qual, de manera juganera, Rosalia pren la veu del mateix Déu. I així mostra, en part, la visió d’una deïtat imperfecta i amorosa, però també opressiva. Segueix amb una carta d’amor al diví a “La yugular”, inspirada per la mística sufí Rabi’a Al-Adawiyya i la seva màxima que la devoció per Déu no ha de ser ni per por ni per possibles recompenses, el desamor de “Focu ‘ranni” –en sicilià i castellà–, i el sorprenent al·legat antimateralista del tall “Sauvignon blanc”. El moviment es tanca amb “Jeanne”, una peça inspirada en la santa patrona francesa Joana d’Arc, de qui lloa el sacrifici.



A l’última part de Lux sona la cançó més feminista de l’artista, “Novia robot” –sols disponible en la versió física d’LP i CD–, que critica l’objectificació del cos femení. I també “La rumba del perdón”, on canta aflamencada sobre les baixeses humanes al costat de Pérez Cruz i Estrella Morente. L’àlbum culmina amb dues balades: “Memória”, un fado en portuguès amb Carminho –autora de la lletra–, i com va fer a Motomami, tanca amb una balada floral, “Magnolias”, inspirada en el funeral de la santa d’origen bengalí Amandimaya Ma.



La quantitat de referències a les cançons i l’esforç líric de Rosalia és encomiable, igual que la seva voluntat de rescatar de la història personatges femenins –i en aquest cas, també protofeminista– amb fortalesa i poder tan interessants com la santa i compositora germànica Hildegarda de Bingen, i fer-los dialogar amb la seva pròpia biografia i perspectiva del món. Tot i l’intent d’eixamplar la mentalitat dels oients, introduint místiques del taoisme, el budisme, l’islam o el judaisme, la seva prescripció està profundament arrelada en el cristianisme. En aquest sentit, es confon l’amor i el desig diví i mundà, com passa en la poesia de místiques com Santa Teresa de Jesús, i la seva relació amb Déu s’entén a través de la devoció però també en el sacrifici i el dolor.
 

NO ÉS UNA SANTA, PERÒ ESTÀ ‘BENEÏDA’

Per a moltes de les santes referenciades a Lux, el camí clerical o de la fe va ser sovint més lliure, culte i il·lustrat que no pas el que van viure altres dones coetànies. En aquest sentit, la literatura de Rosalia sembla treta de context en un disc publicat el 2025, ja que, segons relata a les entrevistes, l’artista pretén transmetre amor i menys divisió entre uns i altres a través de les seves cançons. Una visió naïf, en el millor dels casos, o mancada de pensament crític, en un món i una realitat on encara es mata en nom de Déu i on el conservadorisme, filosòfic, polític i fins i tot estètic, està de tornada. De la feminista empoderada de Motomami s’ha passat a la dona devota de Lux.

Són interessants, no obstant això, les qüestions sociològiques que suscita un treball de pàtina religiosa en una societat tan descreguda com l’actual, així com l’idealisme de conceptes com l’espiritualitat, la comunitat, el perdó o l’antimaterialisme. I segurament, més que l’òpera, això és el més sorprenent de Lux.



Però Rosalia no representa una mirada crítica i antisistema, perquè ella és part del sistema. Juga amb les seves regles i, si cal, n’inventa de noves per perpetuar-lo, com demostra en les seves estratègies empresarials i de màrqueting. És una artista beneïda per la genialitat, no en el sentit romàntic de la inspiració per les muses, sinó per l’esforç i la dedicació, la devoció i el sacrifici —perquè segons ha insinuat, la música és per a ella una mena de missió divina—. I també és genial a l'hora de difondre el seu àlbum, des de la sorprenent conversa amb Mar Vallverdú al programa Radio Noia de Primavera Sound –la primera en català i la primera de l’era Lux–, al fet de compartir la partitura del trencador primer senzill, “Berghain”, suscitant que tothom en parli i el versioni a xarxes, o a simular l’estratègia que “Reliquia” s’havia publicat ‘sense voler’ a Spotify dos dies abans del llançament oficial de l’àlbum. I, a més, s’hi suma el rebombori de l’escolta exclusiva al MNAC. O les entrevistes i actuacions a La Revuelta de TVE o al late night nord-americà de Jimmy Fallon. I és clar, el xou conduint pels carrers de la capital espanyola per estrenar la portada en directe a TikTok i la cursa en què vestida de blanc era perseguida pels fans; probablement una de les perfomances artístiques més sorprenents del segle, perquè ens posa un mirall al davant que ens fa reflexionar sobre els motius que mobilitzen actualment la nostra societat. En el món de Rosalia tot s’ha de llegir com una perfomance, part d’un espectacle global que obliga tothom a no ser un mer espectador passiu sinó un còmplice actiu.