L’any 2015, Roba Estesa va guanyar el VIII Concurs Sons, i des de llavors s’ha guanyat un lloc com a banda femenina amb identitats dissidents. Al llarg d’una dècada, el grup de ‘folk calentó’ del Camp de Tarragona ha fet seus els carrers i les festes majors davant un públic interpel·lat per l’energia i el missatge de ‘lo personal és polític’

Cris Fischer

Amb quatre discos i un EP publicats, s’acomiaden dels escenaris amb dos concerts al Paral·lel 62 de Barcelona, l'11 i 12 de desembre. L’espectacle L’última estesa serà un homenatge a si mateixes i al seu públic, amb totes les components que n’han format part. 

  
Després de publicar 'De lo bo, lo millor' (Halley Records, 2024), la notícia del comiat va arribar un poc per sorpresa. Quan l’estàveu gravant ja sabíeu que seria l’últim disc?
Laia Casanellas (guitarra): La veritat és que no. Va ser després d’iniciar la gira i de començar a pensar en el futur que ens va sorgir l’esgotament, la roda de la indústria que ens obliga a estar sempre produint i atentes a les xarxes. És un ritme de vida difícil de compaginar amb les nostres vides frenètiques de diverses feines. 

Com var ser el procés de plantejar-vos plegar i assimilar-ho? 
Gemma Polo (cantant): La decisió de plegar va ser fruit d’un procés difícil i dur. El plantejament va ser una sessió de treball sobre tres futurs escenaris, tots tres bastant decadents, i l’única resposta era el decreixement. Recordo que em vaig plantar i vaig plantejar la idea de plegar. Aquests dies encara penso molt si va ser bona o mala idea, però la sensació d’haver fet bé el tancament em reconforta.
Anna Sardà (baixista): Teníem un gran desequilibri entre les expectatives i els resultats. Des del covid que arrossegàvem tot d’obstacles i això ens va enfortir com a banda i com a col·lectiu de persones, i vam decidir valorar molt més l’esforç que hi dedicàvem. Va ser un factor clau en la nostra decisió. Quan les coses es torcen tant i el que reps no és ben bé el que vols, el projecte ja no val la pena. A més, cadascú té les seves feines i els projectes de vida, i haver de conviure amb tot plegat es va arribar a fer esgotador.



Un cop vau decidir plegar, vau plantejar d’acomiadar-vos amb un concert final o amb un últim disc?
A.S: Quan vam prendre la decisió portàvem molt poc amb la nova gira De lo bo, lo millor. Estàvem parlant de com imaginàvem el tancament de Roba Estesa i alhora teníem la sensació de no haver tingut temps de pair les cançons que acabàvem de publicar. En aquell moment, ni teníem ganes de gravar un últim disc, ni tampoc el podíem sostenir des del punt de vista econòmic.
L.C: Més aviat teníem ganes de donar al públic un espai d’agraïment, aprofitant el contacte directe. Així que vam posar l’energia a crear el darrer espectacle, L’última estesa, en el qual serem a prop del públic i farem honor a Roba Estesa des dels seus inicis. Gravar un nou disc per acomiadar-nos ja no tenia sentit per a nosaltres. 

De fet, quan vau anunciar l’últim concert el 12 de desembre a la sala Paral·lel 62 vau fer 'sold out' en un sol dia. Com va ser rebre aquest retorn del públic? 
G.P: Va ser sorprenent, no ens ho esperàvem gens. En un moment en què totes les dades del projecte eren minvants, el fet que el públic respongués tan positivament va ser impactant. No ens ho crèiem, ens pensàvem que s’havia bloquejat el web. Sempre hem viscut amb la idea de no esperar ni merèixer res, perquè des de la indústria musical ja fa uns quants anys que sempre ens ho diuen.
A.S: Aquest autoboicot té a veure amb la manera com es viuen les dissidències en el món actual. I, en aquest cas, vam tenir una resposta molt més gran que la que esperàvem. 
L.C: Moltes vegades, com a artista, és difícil tenir el públic a prop i entendre com ens rep. Més enllà de la venda d’entrades, que va ser increïble, en aquesta última gira hi ha hagut gent que ha vingut a tots els bolos. En aquest moment de tancament hem rebut molt d’amor i molt d’agraïment per part del públic.

Com és l'espectacle 'L'última estesa'? 
G.P: Amb L’última estesa hem fet un exercici per connectar el passat amb el present i el futur, també a través de les col·laboracions. Ens hem envoltat de les persones que ens han acompanyat al llarg de la nostra trajectòria i alhora hem donat veu, espai i lloc al relleu. Qui ocuparà el nostre lloc? Hi pot haver la sensació que si Roba Estesa plega, ja no hi haurà més música feta per dones, però hi ha molta gent fent feina, que també són companyes i volem que formin part del relleu.



Seguint amb aquesta evolució, com recordeu els vostres inicis i quin serà el llegat que deixareu?
A.S: Els inicis de Roba Estesa els concebo com la llavor d’un projecte que no ens imaginàvem. Va ser tan genuí, tan poc forçat i tant des del gaudi, que alguna cosa d’aquest esperit ha quedat per sempre. Tot va començar des de l’amistat i sense cap pretensió, perquè ens agradava i mai ens va dir ningú què havíem de fer. Hem intentat que l’essència continués sempre viva, perquè feia viu el projecte. Per això, al final va arribar un punt en què ja no tenia sentit continuar.
L.C: Hem donat molt de valor a les persones. Cada cop que marxava una persona i n’havíem de buscar una altra per tocar un instrument, Roba Estesa no seguia igual, sinó que el grup es reconstruïa i repensava. Crec que aquest procés ha estat superbonic, perquè al final el grup ha estat el reflex de cadascuna de les nostres personalitats.

Quan l’any 2015 us vau presentar als concursos Sona9 i Sons de la Mediterrània vau emfatitzar que éreu un grup femení. Al llarg de la vostra trajectòria, com us ha pesat l’etiqueta de ‘grup de noies’?
G.P: Ha estat un clau roent. A naltros ens servia per agafar-nos-hi, reivindicar, ser referent i obrir mirades, perquè la gent veiés que era el primer cop que veia vuit ‘paves’ a un escenari. Roba Estesa estem orgullosíssimes i contentíssimes d’haver fet la funció de pic i pala, des de l’autocrítica i la consciència que tenim molts privilegis. Però, d’altra banda, que algú des de fora ens hagi mercantilitzat i encasellat per aquest fet, barrejant conceptes, ens ha molestat i ha fet mal. 



De quina manera ho heu superat?
G.P: Durant deu anys hem hagut d’anar menjant-nos aquest dolor perquè prioritzàvem la feina, però si després no hi ha hagut una millora molt gran, ens ha suposat una molèstia més que un agraïment. De fet, penso que a través d’aquest concepte també hi ha una idea d’infantilització i de misogínia que ens toca profundament el cony. Tot i això, no ens podem estar queixant tota l’estona, perquè aleshores passem a ser la noia que sempre s’està lamentant.
A.S: Roba Estesa també hem evolucionat en el discurs de com entenem els feminismes i la realitat que ens envolta, perquè la societat ha canviat i hem anat aprenent. Hem rectificat i afegit nous conceptes al nostre ideari, i el que enteníem abans d’una manera ara ja l’entenem d’una altra. El que ens ha sabut greu és que poca gent de la que parla i escriu sobre nosaltres ens ha acompanyat en aquest procés.

EL GIR ELECTRÒNIC
Roba Estesa també ha canviat musicalment, des del ‘folk calentó’ dels inicis fins a la música urbana. La transformació va ser amb l’EP 'Dolors' (Halley Records, 2020) gràcies a la incorporació de les bases electròniques. Va ser un replantejament o va sorgir de manera natural?
L.C: La transformació va ser de manera orgànica a causa del canvi que al llarg dels anys van fer els nostres gustos musicals. A l’hora de posar en comú la música que ens agradava, una dinàmica que sempre fèiem abans de gravar un disc, vèiem que també evolucionaven els nostres referents. Ho vam notar sobretot en la manera de produir les cançons. Si volíem fer la música que ens agradava també ens hi havíem d’assimilar en la metodologia. Tot i conservar els nostres instruments, vam haver de provar nous sons i tocar diferent del que era habitual. L’expe-rimentació mes gran va ser amb el disc Dolors, que ens va agradar molt, i vam voler continuar explorant aquesta faceta.
A.S: Vam estar component aquest EP durant la pandèmia del covid, cadascuna des de casa seva amb un instrument i un ordinador. Va ser la primera vegada que funcionàvem amb un nou format. Vam aprendre a fer coses que no sabíem fer en l’àmbit musical. De cop vam començar a experimentar i vam explorar una biblioteca de sons als quals no havíem accedit mai assajant al local. Això ens va obrir una manera nova de treballar les cançons, i ens hi vam sentir còmodes.
 
El següent llarga durada, 'Rosa permanent' (Halley Records, 2021), va ser la consolidació d’aquesta segona etapa?
G.P: No estic d’acord que el canvi de Roba Estesa fos amb Rosa permanent. Hi va haver un salt que es va fer més evident amb l’electrònica, perquè sonorament s’allunyava del nostre estil original, però en el vessant acústic tots els instruments també van ser més propers. Tot i això, cada disc ha estat diferent i hi ha hagut cançons de gèneres diversos tocats amb altres instrumentacions. Després de les dues primeres maquetes, el primer àlbum, Descalces (Coopula, 2016), el vam gravar una gent que sabíem cantar i tocar la guitarra, el xel·lo, el violí, la viola, el caixó i el pal de pluja. En canvi al segon, Desglaç (Coopula, 2018), Alba Magriñà va passar a tocar la bateria, que no en sabia, i per tant ja no va ser orgànic sinó totalment artificial.



Quin va ser el canvi de paradigma?
G.P: Pensàvem que el que identificava Roba Estesa era la música que fèiem, però en realitat era com la fèiem. Crec que va ser un gir important i el punt clau del nostre fracàs, perquè si cada any canviàvem, la gent no sabia on agafar-se. Quan parlem de la nostra música sovint pensem que la part orgànica l’acabem incorporant i regalant com si ens sortís de manera natural, i de vegades tampoc ha sigut així, que no vol dir que estigui malament.
A.S: Roba Estesa es va fer un lloc i un nom en un moment determinat, però al llarg dels anys no tothom va fer el viatge amb nosaltres. Per això de vegades hi ha hagut una disparitat entre el que la gent recordava dels inicis i es pensava que fèiem, i el que sentien quan de cop venien a un bolo; se sorprenien del que tocàvem en aquell moment.
G.P: Molta part del públic no sabia que havíem passat de produir al local d’assaig amb els instruments acústics i totes apuntant amb un llapis en una partitura a fer una producció electrònica amb l’ordinador. Crec que això els ha passat a molts artistes.
 
Tot i això, creieu que gràcies a la vostra aportació com a pioneres heu estat una banda referent de l’escena catalana?
G.P: No em molesta que es digui que hem estat un referent, perquè quan vam començar no hi havia cap altra banda de ties amb el mateix nivell i una presència mediàtica tan visible. És veritat, fins i tot pel que fa a les dades. No hi ha hagut ningú més com Roba Estesa. I, si va existir, ningú les tenia presents. És important ser pioneres en qualsevol àmbit social, però alhora mai ens ho hem acabat de creure. En aquest sentit, cal tenir en compte que hem intervingut socialment i musicalment en l’escena d’una manera que no havia vist mai al llarg de la meva infància i adolescència.
A.S: Crec que hi ha hagut un cert rebuig a voler ser referents, i això beu de la idea que sempre ens hem hagut de justificar i no hem volgut que se’ns col·loqués en un lloc que no era. Però estic d’acord amb la Gemma que, des de la consciència d’estar impulsant un projecte que nosaltres com a públic no vam tenir i d’ocupar un lloc important a l’escena, ho hem fet amb el màxim de cura i responsabilitat possible.

Els darrers concerts seran un punt i a part o un punt i final per a la història de Roba Estesa? 
L.C: Per a nosaltres serà el punt i final. Ara mateix no ens permetem dibuixar cap altre futur més enllà del desembre. 
A.S: Roba Estesa forma part de nosaltres mateixes, de manera que hem intentat cuidar tot aquest procés final i no entrar en cap moment en una espiral tòxica. Hem de posar-nos-ho fàcil. Potser quan vam prendre la decisió de plegar encara estàvem navegant en la possibilitat de no precipitar-nos, però aquests últims mesos hem anat assentant la decisió. És a dir, és un tancament d’una part de la nostra vida i ho volem fer amb molta cura i amb molta paciència. És com un dol que requereix temps i no seria saludable per a ningú tenir expectatives d’una cosa futurible que és probable que no passi. Per tant, diguem-ne punt i final.



Quin missatge deixaríeu als grups de dones que estan començant i que es poden emmirallar en Roba Estesa?
G.P: Els diria que intentin envoltar-se de gent que s’assembli a elles, que mirin de trobar segells discogràfics i agents de contractació que es facin seu el projecte i que les defensin quan tinguin ganes de cagar-se en tot. I també que pensin que no tots els projectes han de ser professionals per obligació. Moltes vegades cal trobar un equilibri entre el gaudi, el plaer i la diversió, per no morir amb les dificultats econòmiques per tirar endavant un projecte musical com el nostre. Crec també que la indústria musical podria ser més amable amb els grups no professionals i amb totes les idiosincràsies, perquè fa pena que sempre hagi de ser o tot o res.
 
Què més podeu aportar des de la vostra experiència de més d’una dècada de trajectòria?
L.C: Des de la nostra experiència podem dir que quan es crea un grup és molt important intentar evitar que se’t mengi tota la gestió logística. Moltes vegades va molt bé recordar el sentit que té un projecte musical en el vessant més personal, sortir de la roda i, des de fora, tornar a la visió dels objectius que tenies quan vas engegar-lo. Trobar aquests moments de reflexió et permet seguir lluitant. I un altre consell per als músics que comencen és que se sindiquin ja d’entrada, perquè així anem sumant forces per fomentar els drets laborals. Gran part de la problemàtica de l’escena musical és que la indústria catalana és un desastre que permet que hi hagi literalment menys de cent persones en aquest país que puguin viure de la música. I aquesta situació és una llàstima en tots els sentits.
 
Quin serà el llegat de Roba Estesa?
A.S: En el nostre cas hi ha hagut un gran desequilibri entre l’esforç posat en el projecte i els fruits que n’hem rebut. És una situació intrínseca que té a veure amb l’àmbit artístic, perquè ens hi hem involucrat d’una manera molt personal, amb l’esforç mental que això comporta. Tot i això, és important agafar-se a les coses boniques, com quan una senyora ens ve plorant i ens demana que no marxem, o quan en un assaig un tema surt superbé i pensem lo bonic que ha estat el que acabava de passar. Lluny d’idealitzar Roba Estesa, soc molt conscient que hem tingut molts privilegis dins la indústria. Quan estàvem cansades d’haver pencat de dilluns a divendres i no volíem anar de bolo, pensàvem que hi hauria gent que havia treballat tota la setmana i que venien perquè els agradava la nostra música. És superbonic ser conscients del present i de tot el que hem pogut viure, perquè un dia direm fins aquí hem arribat i no tornarem a pujar a un escenari, ni tindrem gent que ens vindrà a veure i ens dirà que bonic i gràcies per tot.