L'almenarenca Mercè Segura es projecta com una de les artistes més innovadores de l’escena. Plasmat al disc de debut 'Risc' (Luup Records, 2026), la jove cantant planteja un univers sorgit d’un somni extravagant. Fruit d’un estil que combina electrònica d’avantguarda i pop, ha incorporat un videojoc en 3D a la seva proposta visual

Text: Sergi Núñez. Fotos: Arxiu.

Com vas entrar al món de la música?
Va ser de molt petita, perquè el meu padrí [avi] tocava en una orquestra de ball, i em va ensenyar unes bases de piano i solfeig abans d’entrar a l’escola de música del meu poble, Almenar, al Segrià. Així que la música em va arribar a través de la família, i per començar em van regalar un teclat molt petit, que valia 7 euros. Després de cursar el grau elemental ja vaig anar a estudiar piano clàssic al Conservatori de Música de Lleida.

I per què et vas decantar per la producció musical?
Al principi, no em veia capacitada per fer un grau superior, perquè al conservatori alimentaven la idea que només els genis hi podien arribar. Això va fer que ni m’ho plantegés i vaig acabar estudiant producció musical. Em vaig apuntar a una acadèmia que oferia un curs britànic de producció, però el mateix any que acabava el grau professional va entrar en bancarrota sense avisar els estudiants, i vaig haver de decidir què volia fer a partir de llavors. Va ser un drama extrem, perquè només vaig tenir tres dies per decidir-ho, i al final vaig fer les proves de composició per entrar al Taller de Músics.

Estàs contenta de la decisió que vas prendre?
Sí, molt, perquè noto que el meu aprenentatge en aquest àmbit és molt diferent del que s’ensenya habitualment als cursos i estudis de producció. El pensament de la composició contemporània, tot i que no és el meu llenguatge musical, m’ha anat superbé per obrir-me horitzons i possibilitats a l’hora de produir la meva música, que podria definir com a semipop.



Com has definit el teu propi projecte a partir de la combinació del pop i l’electrònica d’avantguarda?
Quan tenia 14 anys vaig començar a tocar amb un grup de versions i això em va permetre fer la meva primera cançó. La vaig anar a gravar a l’estudi de gravació de Víctor Ayuso, a Lleida, i aquell procés em va flipar. A partir de llavors com a teclista i cantant he format part d’altres projectes que m’han interessat, com per exemple Neptú, Athanàgia, Lildami i Gigi Ros. 

El teu debut amb 'Risc' no s’ha limitat a l’enregistrament de les cançons, sinó que s’expandeix amb un videojoc amb un avatar teu en 3D. Com va sorgir la idea?
No havia dissenyat mai res en 3D, perquè em semblava molt complicat. Tot i això, per al concert que havia de fer a la sala Salamandra de l’Hospitalet, una amiga especialista en visuals, Carlota Tapia, em va preguntar què voldria projectar. Llavors vaig decidir aprendre en un mes a fer anar el programari Blender, i vaig crear els visuals en 3D des de la meva habitació, que és on escric i produeixo les cançons. 

Per què volies crear un videojoc de trets?
Per què m’agrada molt. En aquella època jugava molt al Fortnite, que té un risc altíssim perquè, com que tot és simulat, et dona una llibertat enorme i això és superinteressant. Em va semblar molt més honest ensenyar una versió de mi generada amb 3D que no pas intentar fer continguts forçats o falsejats a xarxes, perquè ho porto malament. Volia crear un personatge que pogués fer qualsevol cosa. És una manera de projectar la meva persona, que soc mortal, jugant amb la imatge d’una superhumana, que no té limitacions de cap mena.



Els teus seguidors podran jugar amb el videojoc?
He fet el videojoc amb el motor Real Engine, de manera que és jugable i funcional, tot i que encara no l’he fet públic. Només amb un comandament ja es pot jugar contra tots els personatges controlats pel mateix videojoc amb IA.

El disc inclou els temes que ja havies publicat i dues cançons inèdites. La primera és “Miracle”, que té un caràcter bucòlic i eteri.
La cançó està inspirada en un recurs que vaig fer servir a la carrera de composició, basat en dos instruments ‘connectats’. Per exemple, vaig fer una obra que connectava un vibràfon i una soprano. La veu es gravava amb un vocòder que capturava les vocals i les consonants i el vibràfon s’encarregava d’aportar-hi la melodia i les notes. Per al disc, però, ho vaig fer amb una veu i un violí, perquè sempre he tingut un cert complex de no ser una gran cantant, tot i que també he estudiat cant. A les meves produccions sempre he trobat maneres de convertir la limitació en una virtut, i en aquest cas el violí hi ha posat les notes, i jo, la fonètica i l’accentuació. 

L’altra peça inèdita és “Shame”. De què parla?
És una cançó més directa en què deixo anar la meva energia acumulada. Parla de la vergonya que a vegades puc sentir quan faig una proposta singular i diferent del mainstream, a més de la dificultat per crear un projecte comunitari i sentir-me compresa. És complicat trobar artistes referents de l’escena catalana que facin coses similars, i això genera el dubte de si la gent entendrà la meva música. En definitiva, és un tema de motivació cap a mi mateixa.

Com seran els concerts?
En directe serem un duet amb la violinista Elena Nieto, acompanyades per la màgia del programa d’àudio Ableton Live, de manera que tant el seu violí com la meva veu es processaran en directe. Ho tenim molt automatitzat perquè es pugui fer sense problemes amb l’ajuda d’octavadors, vocòders o de l’autotune.