Catorze anys després del debut en solitari –'L’aigua del rierol' (Amniòtic Records, 2012)–, el cantautor de Collbató Ferran Palau bufa les espelmes amb el disc 'Aniversari feliç' (Hidden Track Records, 2026), cuinat al costat del seu cercle més íntim i coproduït amb el seu cosí Jordi Matas, que es publicarà demà, 24 de gener, coincidint amb la celebració dels seus 43 anys. Palau regala deu cançons on es converteix en una ànima que busca la seva essència a través de la calma, els silencis, el misteri, l’amor i la mort

Text: Blai Marsé. Fotos: Louise Sansom.

Ets una persona a qui li agrada celebrar els aniversaris, per exemple amb un disc com Aniversari feliç?
No tinc res de místic amb la celebració dels aniversaris, però m’agrada fer-me gran. Penso que té mèrit fer-se gran i de la millor manera possible. Cada any penso el mateix: “Jo amb 20 anys no em pensava que arribaria als 43 fent el que m’agrada i amb les coses més o menys ordenades”.

Com t’imaginaves els 43, doncs?
No ho sé, però no tenia una mirada tan llarga. De fet, no tenia ni l’aspiració d’arribar tan enllà.

I ara com t’imagines els teus 60, per exemple?
Em fa patir arribar a una edat en què ja no pugui treballar de la mateixa manera, perquè llavors ja no tindré pràcticament jubilació. A casa meva ens hem dedicat bàsicament a l’art i en aquest país la gent que s’hi dedica no té res d’això. Em fa patir pensar de què viurem, com ens ho farem...

Seguiràs fent cançons?
Ho faré sempre, però no sé si amb el pas dels anys voldré seguir pujant a un escenari. 

Gaudeixes més fent cançons que tocant a l’escenari?
No, què va, forma part del mateix! La culminació total és cantar en un escenari i que la gent que m’escolta s’emocioni, però gravar també és fascinant. Les coses han de sortir soles... En el meu cas, és inevitable que gravi música i que la canti. No hi ha cap altra solució per a la meva vida.

El nou disc transmet sobretot calma. Creus que la calma és necessària per ser feliç?
En el meu cas, sí. Necessito calma per al meu dia a dia. I quan tinc un parell de dies d’estrès o de socialitzar moltíssim, després em cal recuperar-me i quedar-me a casa amb molt de silenci. La meva vida és supertranquil·la i m’hi he acostumat des de fa molts anys.

Com s’aconsegueix aquesta tranquil·litat, en un moment en què tothom va tan estressat?
Jo soc com tothom, perquè aquest soroll continu també m’arriba, però a vegades s’ha de fer una mica d’esforç per ser conscient d’un mateix. Per exemple, a mi em va molt bé llevar-me al matí a sortir a córrer i a caminar per la muntanya perquè de seguida noto que existeixo, que soc en el món. Si em llevés i agafés el mòbil o em posés a treballar amb l’ordinador, no hauria tingut aquest moment per notar-me a mi mateix. Crec que cadascú ha de trobar les seves maneres de connectar amb un mateix i amb el seu entorn.

La cançó “Un dia el sol” comença amb el vers ‘Un dia el sol no va sortir, no ho dic de broma’. A què et refereixes?
Aquesta cançó parla d’una persona que perd a l’altra en un accident. I d’aquí ve la frase ‘Un dia el sol no va sortir’. M’he adonat que en aquest disc la mort hi surt de manera molt explícita i en moltes formes diferents.

Parlant d’influències, la teva parella, Louise Sansom –veu d’Anímic i ànima de Hidden Track Records– no només t’inspira sinó que s’ha encarregat de la part visual del disc. Per què?
El disc ha estat especial per a tots dos. Amb l’anterior, Plora aquí (Hidden Track Records, 2024), ja volíem tornar-nos a trobar i gravar coses junts, però va sortir l’oportunitat de treballar la part visual amb el cineasta i fotògraf alacantí Pablo Maestres i no vaig poder dir que no. En aquest disc la Louise s’ha ocupat de la fotografia, el disseny, el videoclip... i ha sigut una passada, perquè de cop ens hem sentit com quan teníem 20 anys amb Anímic. Hem aconseguit generar la màgia necessària per fer art a través de les converses i les referències que busquem mirant pel·lícules o llegint llibres. Tenim una relació amorosa-artística, digues-li com vulguis, molt especial. I el millor és que passen els anys i aquesta màgia continua intacta.


 

21 ANYS EN PARELLA

Amb ella has viscut dues dècades junts i li dediques “21”, la cançó que incorpora a la lletra el títol del disc, ‘Aniversari feliç’.
És una lletra molt oberta, no gaire evident, però certament la vaig escriure en el moment en què vam fer els 21 anys com a parella. 

Quin és el secret per estar tant de temps amb una persona i mantenir la mateixa complicitat, química i amor?
Crec que és fruit de l’equilibri de moltes coses. Primer, nosaltres som dues personalitats molt diferents i això fa que ens complementem molt bé. Després, tenim objectius comuns i, tot i que diguin que no s’han de barrejar la feina i les relacions, jo crec que és al revés. A vegades penso que a les parelles va cadascú a la seva, amb l’estrès del dia a dia i la feina, i acaben compartint poc temps i experiències comunes . En el nostre cas ho compartim absolutament tot. I funciona. Ens apassiona i ens engresquem amb el mateix. I la mostra és que hem creat un petit monstre, el nostre fill Leo, que és la mescla més bèstia de les nostres passions.

El Leo ja té 16 anys. Vau compartir escenari amb ell tocant la bateria a la festa dels 25 anys del Sona9. Ja apunta maneres?
Sí, i tant! Ja està escrivint les seves cançons i ha gravat la primera. Ho fa molt bé. És molt bon guitarrista, i serà millor que jo, perquè amb un any i mig que porta tocant ja m’ha avançat en algunes coses. No l’hem forçat mai en absolutament res. Va ser ell tot sol que a partir de certa edat va començar a absorbir la música, i ja sembla una enciclopèdia musical. Ho vol conèixer absolutament tot de com funciona la petita indústria catalana.

En aquest disc dones gràcies a la Louise, al Leo i també a la muntanya de Montserrat! Fins a quin punt és important la serra?
Montserrat és casa meva, la veig cada dia del món i per a mi és una gran font d’inspiració.

Tu ets religiós?
No. Soc espiritual però no religiós.

Què vol dir ser espiritual però sense abraçar la religió? 
Tal com ho veig, la religió no és espiritual. La fe i l’espiritualitat són coses oposades. La fe és una doctrina, una idea tancada, amb respostes fixes i inamovibles. En canvi, l’espiritualitat és una manera d’abraçar el misteri, la incògnita, i estar obert a totes les possibilitats. És com si em parles de Montserrat i els ovnis; no diré que no existeixen. T’escoltaré i voldré saber quina experiència has tingut. Ni hi crec ni hi deixo de creure, estic obert a totes les possibilitats. L’espiritualitat està lligada a la visió que tenim de la natura; no hauríem de parlar de la natura com ‘allò’, sinó com el que som. Tots som natura, perquè formem part d’aquesta natura. Això per mi és l’espiritualitat.

A la portada i al clip de “Tan feliç” hi surt un fantasma, com si fos part del film Ghost Story. Quina relació tens amb els esperits? 
Sí, ens flipa aquesta pel·lícula i li hem volgut fer un homenatge. Si entenem l’esperit com a sinònim de l’ànima, crec que quan ens morim hi ha una energia que ha d’anar a algun lloc, que l’energia no es destrueix sinó que es transforma. Hi ha una religió anomenada animisme, que potser és la més antiga que hem tingut els éssers humans, basada en la creença que totes les coses tenen ànima i que pots parlar amb un arbre, amb la terra, amb el sol o amb la pluja. I, per posar un exemple, “Que no plogui tan fort” és una cançó animista.