Els Països Catalans tenen una tradició associativa i reivindicativa que permet que floreixin flors com les de la nit memorable de dijous al Palau Sant Jordi. Barcelona va arremangar-se per acompanyar la causa Palestina pel genocidi que pateix en mans dels militars de l'Estat d'Israel aquests dos últims anys, i no només, com es va assenyalar al llarg de tota la vetllada en un escenari flanquejat simplement per dues oliveres, en senyal de pau i simbolitzant el paisatge palestí i de tota la Mediterrània

Text: Helena Morén Alegret. Fotos: Juan Miguel Morales i Francesc Fàbregas.

La banda palestina de la Franja de Gaza, Sol Band va arrencar la nit musical, mentre que la part de pensament i d'arengues polítiques a favor de la solidaritat i la mobilització la van encetar una conversa i una intervenció estel·lar. D'una banda, l'actor multipremiat Eduard Fernàndez —una tria molt adient tenint present que va ser protagonista del film de 2021 Mediterrani, on representava Òscar Camps d'Open Arms— en conversa punyent amb el cineasta palestí Kayed Hammad, que fins fa no gaire vivia a la pròpia pell la desfeta del seu poble on va viure la mort d'un fill. Una vida a la Franja duríssima (on un quilo de farina val setanta euros) i on la gent reclama no només aturar el genocidi i l'eliminació de vides, sinó el fet de poder disposar de la identitat i memòria de la cultura de tot un poble.

D'altra banda, el sempre compromès entrenador de futbol Pep Guardiola embolcallat amb mocador palestí, va referir-se a anar "contra els poderosos i les bombes" i va posar en valor la feina que s'ha fet històricament des de Barcelona al costat dels més febles, "en aquest cas Palestina": des de les campanyes de No a la guerra o el Volem acollir fins a la recent flotilla i el rescat de persones a la Mediterrània: "sense preguntes, cal rescatar les persones". 
 
Cal fet notar cert relleu generacional en les cantants que van actuar la nit de dijous, gairebé totes situades prop de la trentena. Començant per la cantautora i productora palestino-nordamericana Lina Makoul (Ohio, 1993) que va arrencar, més que amb una cançó, amb un plany per la Palestina ocupada. Amb un disc publicat, #Yom (2020), Makoul també va interpretar la cançó "Ya Habiba", un cant d'amor a la seva terra parlant de l'art fet des de l'exili on la terra viu als ulls de les persones. 

La cantant va convidar a l'escenari la següent artista, la potent rapera xilena nascuda a França Ana Tijoux (Lilla, 1977), tot fent notar abans de fer un duet amb ella com el planeta està en crisi però que lluny de la depressió profunda, el que cal és no l'alegria sinó la creació, com la creació d'aquest encontre d'artistes i persones dalt de l'escenari. Tijoux va cantar la cançó "Somos sur" on repassa a la lletra els diferents països que han patit barbàries de tota mena, de Tunísia a Palestina, passant per Mèxic o Veneçuela.   

Durant els concerts de la nit, la pantalla anava projectant vídeos divulgatius sobre diverses situacions de la història i el present de Gaza, molt ben editats. Davant la diàspora que es va iniciar arran del 1948, la presidenta de la comunitat Palestina de Catalunya, Natalia Abu-Sharar, va fer una crida al boicot necessari a Israel i la manifestació de dissabte 31 de gener a les 12h als jardinets de Gràcia a Barcelona. 
 
Just després d'aquest component reivindicatiu va aparèixer l'incombustible Fermin Muguruza, cantant en un segon terme perquè lluís el cos de ball Dabke. El cantant basc Muguruza —sempre implicat en la causa palestina, com va demostrar aquell fabulós documental Checkpoint Rock. Canciones des de Palestina (2009)— va interpretar  "Yalah, Yalah Ramallah", tot agafant una bandera del partit de futbol Catalunya-Palestina del passat 18 de novembre, al costat de Núria Pino (Les Testarudes) i Adala. 

Va ser el torn aleshores dels músics tuaregs originaris de la regió nord de Mali, Tinariwen, que han visitat sovint Catalunya de la mà de Wam Produccions —l'any passat també els vam poder veure al Cruïlla Barcelona— i que van ser guanyadors d'un Grammy pel seu disc Tassili (2011).

No només el món de la música es va implicar en l'esdeveniment: també es va poder veure, entre cançó i cançó, La Fura dels Baus. Davant d'una projecció a la pantalla d'una olivera feta de cossos humans, un actor recitava en una grua. Hi deia el text del seu espectacle Sons: ser o no ser, el conegut monòleg shakesperià revisitat, però dins d'un envàs de plàstic ben metafòricament falt d'oxigen i falt de tot: 'és més noble patir la fortuna adversa o alçar-se en armes combatent (···), morir, dormir, res més'. Això és, està en joc quina vida volem viure i defensar.

Després d'un vídeo dedicat a anotar que el món està explicat amb "l'alteritat com a amenaça", cosa que provoca la deshumanització de l'altre, sigui del sud o l'orient, va arribar la violinista Laura Pacios (Las Migas) a interpretar la lorquiana "Anda jaleo", recordant l'època en què en aquestes terres també vam saber què és una guerra, una opressió i un exili.
 
Un dels punts de la nit que va encendre més la luminària dels mòbils va ser l'actuació de la cantant navarresa establerta a Barcelona Amaia (Pamplona, 1999), que va interpretar a piano i veu "Nadie podría hacerlo" i "Tengo un pensamiento", ambdues corejades pel públic a ple pulmó. I just l'emoció flotava a l'ambient i va arribar un relat explicat pel poeta, dramaturg i traductor palestí, també establert a Barcelona, Mohamed Bitari.
 
La comunió entre les dues tradicions sonores va arribar de la mà de Xavi Sarrià fent duet amb l’activista i cantant de música tradicional palestina Salma Alhakim, interpretant "«Hayat - Vida - حياة»", on es parla 'd'un poeta que escriu uns versos en un llibre ferit'. La tornada, fent 'Yalla' i 'Amunt', va unificar els cants babèlics del públic en un de sol. Un cant a la condició de resistir, amb els castellers de la Muixeranga de Barcelona fent un pilar al fons que va posar la nota vibrant apoteòsica al final del tema.
 
La imatge més curiosa de la nit va ser veure aparèixer Mushka en cadira de rodes arrossegada per Guillem Gisbert. I tanmateix la Farelo i en Gisbert van fer una actuació impecable, gens accidentada, de la cançó compartida "1 cumbia amb el Guillem", que va prendre altres matisos i connotacions en la lletra, si es vol, amb això que les enemistats van i venen com en un joc dels disbarats d'egos i peces que van 'xocant, xocant, xocant'.

La cantant palestina-jordana Zeyne (Amman, 1997) va oferir dues peces acompanyada amb quatre ballarines i en què l'escenari va semblar transformar-se en una cançó eurovisiva que va arrencar els aplaudiments còmplices de l'auditori. Zeyne va dir que 'la unitat de la comunitat ha estat el més bonic d'aquests terribles dos últims anys'. 
 
Europa va estar ben representada també per la cantant francesa Zaho de Sagazan (Saint-Nazaire, 1999), que acompanyada d'un pianista va interpretar la bella i ben acollida "Symfonie des éclairs", o la cantant noruega Aurora (Stavanger, 1996), qui va dedicar una cançó inèdita a Palestina i a Iran, la seva gent i els infants que pateixen els conflictes. Com diu la lletra, mentre hi ha qui parla que la fi de la guerra està venint, hi ha persones que moren. 
 
I aleshores un silenci nerviós va arribar previ als crits eixordadors que van acollir l'aparició per sorpresa de l'olímpica Rosalia (Sant Esteves Sesrovires, 1992). L'estrella planetària catalana va hipnotitzar el personal a base de cantar la corejada "La perla", acompanyada d'un quadre flamenc de dos palmers, guitarra i dues cantaores. Rosalia va agrair educadament la invitació de participar a l'esdeveniment.

I de les estrelles de la música a les polítiques, perquè tot seguit va aparèixer Arab Barghouti, fill de Marwan Barghouti, el polític empresonat des de fa 23 anys que anomenen el 'Mandela palestí', i que va encendre els clams encesos de Free Marwan i Free Palestina.
 
Més feta a cantar quotidianitats, La Zowi (París, 1993) va desplegar el seu tarannà andalús ple de despit urbà a "Primark", i va tenir un bon desig per a tothom al final de la seva actuació: 'Tantdebo puguem construir un món més bonic'. Però els reis de la nit quant a so perifèric urbà que es reivindiquen centrals van ser Bad Gyal (Vilassar de Mar, 1997) i Morad (L'Hospitalet de Llobregat, 1999). Alba Farelo va cantar "Fiebre" i a duet amb el raper d'origen marroquí, "Así soy". Ambdòs es van tirar floretes, una dient que Morad és un amic, l'altre qualificant-la de reina.
 
Seguidament, Morad va demanar que tots els que tinguessin banderes les alcessin orgullosos i un mar de banderes palestines va alçar-se per escoltar "Soñar" i que va sonar com un nou "I Have a Dream". 
 

Després d'aquesta explosió de talents mainstream, la pianista i activista —de fet, va acompanyar la flotilla— Clara Peya (Palarugell, 1986) va posar melodia a les paraules reivindicatives que van llegir les actrius Laia Manzanares, Elisabet Casanovas i l'actor Miki Esparbé, amb diferents lectures i crides a l'acció i l'embargament d'armes.
 
La nit ja anava enfilant la fi amb pesos pesants de l'escena catalana com Alguer Miquel (Txarango) i Lluís Llach amb la cantautora Gemma Humet (Terrassa, 1988) al piano i veu cantant l'esplèndida "Abril 74" (amb el seu 'Companys, si enyoreu les primaveres lliures, amb vosaltres vull anar'), acompanyats de la coral Al-balad. L'arenga de Miquel va ser, com sempre, emfàtica, dient frases lapidàries com 'Gaza és un mirall on ningú ja no es pot mirar a la cara' o 'visca els pobles en lluita i la resiliència, dignitat i rebel·lia de Palestina, el Sàhara, Rojava i el Kurdistan'.

Amb un epíleg de la nit que convidava a l'esperança, per totes les lluites que han aconseguit fer salts endavant (des de la vaga de la canadenca a Stonewall a boicots com els de vaixells que es neguen a portar armes a Gènova, Okland o Bilbao), encara va haver una arenga de Francisco Vera, l'adolescent activista climàtic catalanocolombià contra la deriva militarista i autoritària, i a favor de l'ecoesperança.
 
 Un dels últims moments estel·lars va ser l'aparició d'Oques Grasses que van interpretar emocionats "La gent que estimo", amb aquella frase que resumeix bé l'esperit de la trobada, que 'entre el miracle i el desastre és on vivim'.

Finalment, la poeta Mireia Calafell, la filòsofa Marina Garcés, el líder congolès del sindicat manter a Barcelona Lamine Sarr o el David Fernández d'Ovidi Cor Gran van pregonar les bondats de la lluita i accions col·lectives, com la propera de dissabte (per ser 'un relat, una veritat i una torxa' de resistència, emancipació i ecologia). Van fer també avinent el mosaic que de sobte es va crear entre el públic gràcies a l'acció del mitjà d'investigació La Directa d'imprimir l'article "Es continuarà dient Palestina" de Txus Blasco (títol que és una cita del poeta palestí Mahmud Darwish) amb la contraportada d'un color (verd, blanc o vermell) per crear la gran bandera palestina gegant amb tots els presents.
 
Després que Anna Andreu interpretès "Canción del jinete" (una versió de la cançó de Paco Ibáñez amb versos de Lorca), la resta d'Ovidi Cor Gran van ser els destinats a tancar l'acte de forma col·lectiva cantant el "Diguem no" de Raimon, a càrrec d'Ovidi 4 (Fernández, el poeta David Caño i el guitarrista Borja Penalba), Mar Pujol, Feliu Ventura, La Maria, Carles Caselles (Romàntic Dimoni), Nel·la i Abril Jamal, Xavi Sarrià, Salma Alhakim, Anna Mira, Sergi Carbonell, Ginestà, Svetlana i Pinan 450F. I és així, que nosaltres no som d'eixe món militarista i autoritari, i cal actuar perquè tothom disposi del dret a una vida plena. Tots desitgem aquest mosaic de primaveres lliures.