Magalí Sare alça la veu amb 'Descasada, Vol. 1' (Segell Microscopi, 2026), un disc que posa al centre el matrimoni com a trauma. A través de diferents idiomes la cantant vallesana viatja per cançons populars, cultures i tradicions folklòriques d’arreu del món amb estils com el jazz o la clàssica, un ampli univers sonor que ja l’està portant a preparar una segona part de l’àlbum

Text: Carla Mallol. Fotos: Dani Riba.

Descasar-se és un acte o una actitud?
Les dues coses. Pots estar afligida o et pots dissociar de la realitat. Et pots no casar o et pots casar i després descasar. Passar per tot arreu ja és descasar-se.

En una societat que encara associa el matrimoni a l’èxit és important reivindicar la descasada com a figura central?
Mai no està de més reivindicar els drets de les dones. En temps de guerra i d’ultradreta som les que pringuem. Estem destinades a sustentar les famílies, les cases i els marits. Vivim en un país on, tot i els avenços, encara hi ha matisos i és un tema que podríem discutir en profunditat. És possible que Descasada només s’escolti a Catalunya, però la meva intenció és explicar què passa arreu del món i recordar que no hem de perdre els nostres drets com a dones. M’entristeix veure com de poc s’ha estimat les dones al llarg de la història. Vull reivindicar la dona que tria el seu destí, que no es casa amb cap norma i que trampeja el sistema.

En aquest disc has reunit històries, tradicions, instruments i lletres de països d’arreu del món, i totes tenen el matrimoni al centre. Com has concebut aquest univers sonor tan divers?
Tenia ganes de provar-ho tot i fer-ho sense límits! Volia cantar en diferents idiomes, posar-hi música brasilera o el Cor Bruckner Barcelona, dirigit per la meva germana... No hi volia cap base electrònica, tenia ganes de tocar-ho tot en directe. Ha estat l’excusa per jugar! Cada cançó té un acord augmentat i els instruments no es repeteixen més de dues vegades. És a dir, hi ha dues cançons amb piano, dues amb ukulele, etc. A més, és un disc sense productor perquè tots els arranjaments són meus i està gravat a casa meva.

“Anunci al diari” és la carta de presentació del disc, però la cançó també deixa clars els teus orígens amb l’anunci de la sardana que sona al principi?
Sí, comença amb l’anunci de la sardana per crear la imatge de tothom a plaça, que això comença! Em semblava molt important començar el disc cantant en català, el meu idioma. Tenia claríssim que havia de ser així.



Quan escoltem “La mal maridada” hem d’imaginar-nos una dona feinejant a la cuina mentre somia en la seva llibertat?
Sí, perquè quan una descasada fa córrer la imaginació se sent lliure. S’imagina un món on el marit desapareix però ho fa de manera divertida, en to humorístic i de manera absurda, tot i que també hi ha un punt de realitat.

 

CONTRA LA CASTEDAT I EL CRISTIANISME

Per contra, “Sirviñaco” és lluminosa. A més, fas un joc amb les veus, que sonen com si fossin ocells i també hi apareix l’ukulele. En aquest cas, buscaves una sonoritat més celestial?
És una cançó ancestral originària dels pobles aimara dels Andes de l’Amèrica del Sud, que explica la tradició que les dones més preuades eren les que havien estat amb més homes. Podien tenir parella uns mesos, provar la convivència, tenir fills... però si les famílies no ho veien clar, se’n podien desentendre. És una cançó que trenca amb els esquemes del matrimoni, perquè planteja un sistema diferent en contra de la castedat i la puresa del cristianisme.

Tot i que “Deux perles” pot transportar a la França d’Édith Piaf, és un poema xinès de Chang Chi (s. VIII) traduït al francès...
Algunes vegades m’agrada partir d’algunes referències molt rebuscades [Riu]... La traducció la va fer la poeta i escriptora francesa Judith Gautier i, inevitablement, em transporta a Édith Piaf pel fet de cantar en francès amb la participació del Cor Bruckner. A més, hi sona un ukulele que em recorda les noies naïfs com ara la protagonista del poema.



La cançó tradicional de casament d’Eslovàquia, “Oddavač še Budu”, és el punt d’inflexió que et va portar a investigar un altre univers sonor, amb un cor combinat amb fragments jazzístics. Com encaixa tot plegat en el teu repertori?
La música coral és un pilar molt fort de la música tradicional europea, que és ben present tant a Catalunya com a Eslovàquia. Buscant les versions que havia de gravar per al disc, em vaig trobar aquesta arranjada per a cor i vaig voler gravar-la fent un duo coral. Les veus del cor representen els deus de l’Olimp que tot ho senten i l’arranjament jazzístic és obra del contrabaixista cassanenc Manel Fortià, que va pensar que un rif de contrabaix donaria pes a la melodia per caminar amb més força.

La lletra de “Mira la boca” està extreta d’un poema de Josefa Contijoch que no parla del matrimoni, però en el qual es pot veure aquest igualment reflectit. T’agrada musicar poemes?
Sí, fa molts anys que musico poemes i aquest el tenia des de feia temps. En aquesta lletra, la poeta osonenca Josefa Contijoch parla en segona persona a una altra dona. És també una reivindicació que vol evidenciar la pressió que senten les núvies quan són a l’altar, sobretot a les comunitats gitanes.



“Rosalía” és un tema rebel, amb un orgue de base rítmica molt definida, però també sons canviants. És una cançó sarcàstica?
La lletra és contundent, perquè es caga explícitament en l’església i en tots els sants. És un poema atribuït a la gallega Rosalía de Castro, que va tenir una vida totalment de descasada. Es va casar jove, va tenir molts fills i no podia publicar res sense el permís del seu marit. Per tant, és una cançó rebel que diu ‘Pa lo que me queda en el convento, me cago dentro’.

A “Mädchenlied” fusiones un lied de Johannes Brahms, compost per a piano i veu, amb una guitarra espanyola.
És una picaresca meva, perquè m’encanta portar la contrària [Riu]. Originàriament és una obra escrita per a veu i piano, i jo he buscat un altre instrument harmònic, en aquest cas la guitarra, per cantar-hi al damunt. Jugant amb la composició, el lied original ha acabat sonant flamenc. Per tant, fusiono Alemanya amb Espanya i trenco la norma perquè la melodia és de Brahms, però la instrumentalització no hi té res a veure.

La trilogia “Hymen I”, “Epitalamio” i “Hymen II” es plantegen com una història amb inici, nus i desenllaç?
L’epitalami és un poema que es recita als peus del llit nupcial. Històricament, la nit de noces havia estat un moment traumàtic per a les dones, perquè s’havien de despullar davant d’un home desconegut i s’havien de deixar violar. Tot i que, evidentment, també hi havia casos en què les parelles estaven enamorades. “Hymen I” i “Hymen II” és un diàleg entre homes i dones basat en l’epitalami del poeta romà Catul. El text explica el camí de la núvia fins a casa del nuvi i l’arribada de la nit fins que es tanquen les portes de l’habitació. Amb “Epitalamio” he imaginat què passa dins l’habitació, però a través d’un amor sa. És una de les poques cançons del disc amb lletra meva, i amb el cantant brasiler Luca Argel fem un diàleg al voltant dels desitjos que es fa als nuvis sobre la fortuna i la salut.

Per contra, “Sposa son disprezzata” parla d’un amor tòxic a través d’una ària utilitzada per Giuseppe Vivaldi a l’òpera 'pasticcio Bajazet'. Com has enfocat aquesta relectura?
És una adaptació feta des d’una perspectiva moderna i amb les ulleres liles posades, perquè la lletra és terrible. La dona explica que li ha sigut infidel i que l’ha menyspreat, però que malgrat tot el necessita per viure. Moltes vegades són històries autèntiques que no paren de repetir-se a les òperes barroques.



Les àvies són la viva imatge de “Cravo roxo”?
Totalment! Les àvies són les descasades, ja velles, que posen en dubte la tradició del matrimoni. Tenen el paper de desmuntar la imatge idíl·lica dels casaments que tenen les joves. Al mig de la peça hi apareix una cançó siriana que es canta als casaments i que hi aporta un punt de foscor.

“Non, non, non” és una cançó de bressol poc convencional. L’orquestra hi té protagonisme, però també la mare que canta a la desesperació. Vol explicar d’on venim per dormir tranquils?
Sí, és exactament això, una cançó de bressol desesperada per poder dormir tranquils. Té fragments bonics que expliquen que, tot i estar descasada, sempre tindrà un fill. La música ja la tenia composta des de fa anys interpretada per a piano, amb el títol original de “Bodes de plata”, inspirada en un matrimoni que discutia molt. Ara s’ha convertit en una cançó de bressol i estic encantada d’haver-la arranjat per a orquestra.

El disc es tanca amb el lied “The Secret Marriage”, que també ha adaptat Sting, que canta a l’amor lliure i parla d’un amor secret.
Sí, no havia trobat gaire referències sobre matrimonis homosexuals i aquesta té una lletra molt oberta. L’amor per l’amor, que és indestructible. Tot el disc parteix d’històries rebuscades, i aquesta peça em va fer adonar que Sting és un descasat com jo! [Riu]. Va agafar un lied, li va canviar la lletra i a posteriori va fer la cançó, que ara jo també he versionat.



En quins referents t’has emmirallat?
El més clar és Manel Fortià. Portem deu anys tocant junts, barallant-nos pels repertoris i enamorant-nos de diferents estils. També he agafat referents de la música tradicional, el flamenc, el jazz... i de mi mateixa, que he estudiat molts anys de música clàssica i he agafat tot el que he après per posar-ho en un disc.

Després de 'Descasada' i amb un ull posat en la teva trajectòria, què diries a la Magalí Sare de fa cinc anys?
Em sento molt alineada amb aquest disc, és la culminació de tot el que buscava en els altres projectes que havia fet fins ara. Descasada és al mig de tot. Hi ha música clàssica, experimental, fusió de cultures, a capel·la... Són fragments dels discos que havia anat fent fins ara. El més important és confiar en una mateixa, ser tossuda, compartir el que penses i saber que tot és un aprenentatge constant.