La banda barcelonina La Tour de Carol presenta el quart disc, 'LTDC' (Vankiki Records, 2026), un treball que posa l'amor i el desamor al centre, però que també reflexiona sobre les dificultats de tirar endavant un projecte musical. Tot això gestionat per primera vegada per ells quatre: des de la composició, a la producció, a tota la part artística i audiovisual. En parlem amb el grup

Text: Maria Folqué. Fotos: Arxiu.

Presenteu nou disc, ‘LTDC’, dos anys després de publicar ‘Xtots’. Com ha sigut el procés de creació?
Guillem Martín (cantant): Ha sigut un procés molt bonic, perquè és la primera vegada que fem un disc tot sencer nosaltres sols. Ens hem autogestionat i ho hem treballat tot els quatre. Això ha fet que fos un procés dur, però molt maco a la vegada, perquè li hem donat un toc extra de La Tour de Carol. 
Pau Velasco (guitarra): Ha estat un procés molt viu, perquè no hem escrit tot el disc i l’hem tret al moment, sinó que les cançons porten fetes molts mesos, algunes més d’un any, i ho hem fet tots junts.
Ferran Sánchez (bateria): Un proposava una idea i l’anàvem arrodonint entre tots quatre: vèiem quin canvi podia agafar, amb què ens sentíem més còmodes, i com ens podia quadrar dins l’estil de La Tour de Carol. 
G.M: Al final, una cosa bona que tenim és que, tot i ser un grup emergent i no tenir molts recursos, fa molts anys que fem música cadascú està especialitzat en una cosa diferent dins el grup. Perquè de tant do it yourself, al final hem anat millorant fins a arribar al moment en què estem ara, i és maco veure tota aquesta evolució. 

Amb aquest disc consolideu el so de La Tour de Carol, doncs?
F.S: Som una mica inquiets, i aquesta recerca de nous sons mai s’acaba. Sempre estem buscant amb què ens sentim més còmodes i que ens diverteix fer, així que no crec que sigui el so definitiu de La Tour de Carol. Trobarem un altre camí i evolucionarem d’una altra manera en el pròxim. 
G.M: Tampoc ho meditem molt abans de fer un disc. Sempre anem engorilats pensant en què ara sí, ara hem trobat el nostre so. De fet, ja ho vam pensar en l’anterior, però bàsicament perquè ens apassiona el que fem i ens encanta millorar. Amb cada disc estem més convençuts del que fem i estem més a gust amb el nostre so. 



El surt un divendres 13 i just el dia abans de Sant Valentí. Per què escolliu aquesta data?
G.M: Nosaltres sempre anem amb pressa, perquè volem fer-ho tot ja i treure-ho tot ràpidament. Estàvem molt emocionats per treure aquest disc i la data que ens encaixava millor era aquest divendres 13. És cert que per a molta gent el número 13 és el de la mala sort, però jo confio que serà un bon número i que ens durà sort.
P.V: A més, jo soc molt swiftie, i justament el número de la sort de Taylor Swift és el 13. Ella ha construït una de les més grans carreres musicals al voltant d'aquest número, així que pensar que justament en la música, porta mala sort, em semblava una tonteria.
 
El títol del disc, ‘LTDC’, són les sigles del nom del grup, La Tour de Carol. Què us fa agafar ara aquesta denominació?
G.M: Jo ho tenia claríssim des de l’inici. En les meves notes i als tracklists que feia ja posava LTDC com a nom, perquè és un disc molt important per nosaltres i creia que el nostre nom era l’ideal per representar-lo. A més, ens ha donat molt de joc després en el marketing del disc, perquè hem fet com si LTDC fos una fórmula secreta o un caramel, perquè s’assembla bastant a les sigles d’una droga. Així que ens hem currat una bona campanya al voltant d’això i, tot i que no sabem si servirà d’alguna cosa, estem molt orgullosos de tot el que hem pogut aconseguir. 
 
El disc l’obre la col·laboració amb Edu Esteve, “Qpido”. Com es dona aquesta unió?
G.M: Conec a l’Edu des de fa molt temps, i sempre teníem l’espineta de fer un tema junts. Nosaltres sempre som molt prudents, perquè ens sap greu posar als artistes en un compromís en enviar-los cançons, perquè qui sap en quin moment es troben i no volem posar-los en la casella d’haver de dir que no. Però quan vam tenir el tema fet, vam dir-nos que era perfecte per ell, i li vam enviar. Al principi ens va fer por perquè ens va dir que era a l’estudi gravant i que ja s’ho escoltaria, però de seguida ens va tornar a escriure dient que la cançó era un pepinaco i que s’hi sumava. 



L’altra col·laboració del disc és amb Llini, a “Segon 30”, que li dona aquest toc més urbà al disc. Us agrada poder donar espai a les col·laboracions perquè es facin seus els temes?
P.V: Al Llini li vam obrir les portes del tema perquè se’l fes seu. Així que va venir un dia a l’estudi i vam anar provant coses fins que va sortir la cançó com la coneixem. Va ser tot molt in situ, construint-lo partint de les seves idees.
G.M: Crec que, pel que fa al so i a la producció, que ens van portar molts maldecaps perquè estan lluny del que fem normalment, ha quedat un tema molt guapo. En Ferran estarà d’acord amb mi que, per la complexitat de la cançó, que no és la més mainstream ni segurament la que pot arribar a més gent, és de la que estem més orgullosos. 
F.S: És una perla de tema que ha quedat com mig amagada enmig del disc, però crec que a qui tingui paciència d’escoltar-se l'àlbum sencer li pot cridar molt l’atenció.
 
La història del disc no només l’expliqueu a través de les lletres, sinó que també heu fet una narrativa a través dels videoclips de “Qpido” i de “Berlín”. Per què?
P.V: M’agrada molt tot el tema audiovisual i, per sort o per desgràcia, és una cosa molt necessària ara mateix, perquè tot es mou a través de xarxes i aquestes requereixen coses molt vistoses i innovadores. Tot això porta molta feina, i nosaltres no només som músics, sinó que tenim les nostres feines paral·leles, però alhora som persones molt creatives i ens agrada tenir la possibilitat de poder explotar aquest vessant audiovisual. I una cosa molt xula, que no havíem fet abans i que no havíem vist gaire, és crear una història continuada a través dels nostres videoclips. Vam pensar en la història aquesta de la fórmula secreta, de les llaminadures, i vam crear tota una narrativa. Començant amb “Qpido” amb l’Edu, en què apareixem en un laboratori creant aquesta fórmula, i després amb “Berlín” on sortim amb una maleta que conté aquest secret que lluitem perquè no ens robin, i que al final es pot apreciar que és un disc. És LTDC.
 


A “røckaNr0lla” canteu 'Sempre acceptant que ens escoltaven només quatre gats', 'ojalà poder viure del que més m’agrada' o 'Ja estem farts, de veure festivals i que tots sonin més que iguals'. Hi ha hagut una certa resignació entre els membres del grup en aquest aspecte? 
G.M: És constant. Hi ha una dualitat en nosaltres de “merda, perquè no anem a més?” i “merda, no puc parar de fer música”. Evidentment, ens agradaria, com a tots els artistes, poder arribar a més gent i que se’ns donés espai a festivals, que és un món molt hermètic. Nosaltres piquem moltes portes, esperant a veure si un dia hi ha sort i ens les obren. I justament en aquesta cançó parlem de tot això, de tota l’experiència que portem a les espatlles, que ja són molts anys fent música i aquest és el nostre gran somni. Així que, tant de bo les coses ens vagin millor i puguem dedicar-nos a temps complet a la música.
P.V: L’altre dia ens preguntaven quin és l’ingredient principal de la 'fórmula LTDC', i és la resiliència. Som gent que fem música perquè ens agrada molt, perquè creiem en el nostre projecte i no ens importa invertir totes les hores que calguin perquè això funcioni. Si no tinguéssim aquesta passió, realment no ho faríem, perquè representa molts mals de cap per nosaltres, i segurament hauríem plegat fa temps.