El santfeliuenc Ramon Mirabet presenta 'Ramon Mirabet All-Star Jazz Project - Songs I Heard' (autoeditat, 2026), un disc en què el cantant fa un gir musical de 180 graus per endinsar-se en el món del jazz. En aquest versiona set cançons de diferents artistes que l'han marcat al llarg de la seva vida en clau jazz: des de Frank Sinatra a Sister Rosetta Tharp, passant per Ray Charles, Billie Holiday, o Jeff Buckley. I tot acompanyat pels músics Jordi Rossy, Masa Kamaguchi, Perico Sambeat i Albert Sanz. A continuació, el mateix Ramon Mirabet desglossa les set cançons que formen el disc

Text: Maria Folqué. Fotos: Julio Cebolla.

1. “Three Coins in The Fountain”
“Aquesta cançó dona la benvinguda al disc, i és molt especial per diverses raons. La primera és que la vaig descobrir interpretada per Frank Sinatra. Quan jo tenia vuit o nou anys, la meva mare va voler fer un viatge tota sola, una setmana a l’Índia, i va tornar amb un casset dels millors èxits del Sinatra com a regal pel meu pare. Una de les cançons era “Three Coins in The Fountain”, i me’n vaig enamorar perdudament a l’instant. La va compondre Jule Styne i la lletra és de Sammy Cahn. Anys més tard, una amiga de Londres amb qui jo cantava al carrer em va regalar un llibre de composició de Cahn, i de fet, és dels pocs llibres musicals que tinc a casa. A més, aquesta cançó em transporta a quan era petit, i la vaig aprendre a tocar amb la guitarra per cantar-li a la meva àvia, a qui li agradava molt Frank Sinatra, i quan estava trista —perquè era una mestressa de casa de les d’abans, i a vegades se sentia una mica sola— pujava a casa seva a posar-li. Anys més tard, fent un concert a Sant Feliu de Llobregat, el meu poble, ella va venir perquè no m’havia escoltat mai cantar en directe, i vaig interpretar aquest tema. Per tant, aquesta cançó em transporta a la meva infància, a la meva família i a aquest llibre que m’ha acompanyat en molts moments de composició”.




2. “The Lady is A Tramp” 
“Aquest tema també l’havia cantat milions de cops a casa i en viatges en cotxe. En principi no havia de sortir al disc, però l’últim dia a l’estudi ens sobraven un parell d’hores i vam decidir fer aquesta cançó, així amb un swing més ràpid. És una de les cançons que estic més orgullós de com l'he interpretat, perquè tot i que l'he escoltat moltíssimes vegades, no és fàcil de cantar. Però amb els músics ens vam entendre molt bé i la cançó va poder caminar sola”.




3. “I Must Have That Girl” 
“Vaig descobrir aquest tema a través de Billie Holiday, que en soc també molt fan. En aquest cas, el títol original és “I Must Have That Man”, però com que l’autora fa més de setanta anys que va morir, em vaig prendre la llicència de canviar el títol a “I Must Have That Girl” —si hagués tingut unes altres tendències sexuals, no ho hauria canviat i hagués sigut fidel a la lletra original—. Amb aquesta cançó hem intentat transmetre aquest punt de bogeria que tenen els humans quan estan enamorats, o quan desitgen a algú, i aquesta persona els rebutja. Buscava, a través de la meva veu, transmetre aquesta bogeria tòxica, com de taverna, d’estar amb un whisky a la mà que no s’acaba mai. Aquesta cançó em va fer adonar que quan estava interpretant els temes, inconscientment tirava cap a la sonoritat dels cantants originals, com en aquest cas Billie Holiday, però també Frank Sinatra o Ray Charles. Com a curiositat, aquest tema comença amb un solo de contrabaix, tot i que al principi no havia de ser així. Hi havia molts altres instruments, però em vaig adonar que el contrabaixista feia uns sorolls mentre tocava i em va agradar aquest toc, així que vam treure tots els arranjaments i vam deixar el contrabaix amb aquests sorollets com de patiment, d’angoixa, sols, que crec que representa molt bé aquesta bogeria de “I Must Have That Girl””.




4. “Grace” 
““Grace” és el clímax d’aquest viatge. Aquest tema de Jeff Buckley és el que marxa més, estilísticament parlant, de la resta del disc, però la volia fer perquè també m’arrela al passat. Em trasllada a la infància, però no als pares, sinó als 10 o 12 anys quan començava a descobrir música jo sol: Nirvana, Pearl Jam, Nick Drake, o Jeff Buckley, autor d’aquest tema. Una tarda estàvem escoltant música amb el meu amic Nico Roig —un músic molt infravalorat—, va sonar aquesta cançó i em vaig il·luminar. Vaig pensar a fer com Brad Mehldau, que en els seus discos de cop fa una versió de Radiohead, i incloure una rarity també. La gent del meu voltant em deia que no ho veia clar, però vaig poder comptar amb Jordi Rossy per gravar, i va ser com una explosió, es va produir un clímax. És la cançó més complicada que he cantat mai, perquè no la podia canviar de to. Volia versionar a Jeff Buckley en el seu to original, i això requereix molt sentiment i esforç. Una de les meves pors era no estar a l'altura d’aquestes cançons, i estic molt orgullós de com han quedat”.
 



5. “Hard Times” 
“Aquesta cançó la va fer popular Ray Charles. No és de les més conegudes que té, però és una de les meves preferides. Per mi, Ray Charles és una espècie de gurú de la música negra i segurament una de les persones que m’ha influenciat més a nivell musical. “Hard times” és com tirar-me al mar i deixar-me endur pel corrent. És com un huracà. Podríem dir que és la cançó més senzilla per mi de fer, la que m’ha sortit d’una manera més natural, perquè no he hagut de fer tant d’esforç per investigar tot el que hi havia darrere, com m’ha passat en altres temes”.



 
6. “My Journey to The Sky” 
“Sister Rosetta Tharp potser no és tan coneguda com d’altres companys seus, però era increïble. Vaig escollir aquesta cançó, que és a dues veus, i anava a fer-la jo sol, però vaig conèixer una cantant increïble, la Núria Zander, que era capaç de fer aquesta segona veu amb aquesta sonoritat antiga. Creia necessari que el disc inclogués una cançó més espiritual. De fet, he anat diverses vegades als Estats Units i sempre intento anar a algun barri una mica marginal dels afores de les ciutats per anar a alguna església d'aquestes on canten i sempre acabo cantant amb la comunitat. No soc una persona gaire religiosa, però sí que soc molt espiritual, sobretot per la música. Potser aquesta cançó de Sister Rosetta Tharp se’n va una mica del jazz, però crec que li ha donat un aire que li escau molt bé al disc”.
 



7. “That’s All” 
“El final del viatge és “That’s All”, segurament la cançó que he cantat més vegades entre totes les del disc. És un estàndard preciós, dels pocs estàndards clàssics que hi ha al disc, en què utilitzem el micro de cinta, a diferència de les altres, que s’ha usat un micro de condensador. Aquest micròfon, que hem fet servir per a les veus i també pel saxo i algunes parts de piano i bateria, té una sonoritat més avalotada, més propera i amb més cos. Hem volgut recuperar aquesta sonoritat més antiga, però no fer les mescles com antigament, perquè la base musical i la veu estaven molt lluny. I jo, tenint uns músics com Jordi Rossy, Perico Sambeat, Masa Kamaguchi i Albert Sanz acompanyant-me, no volia tenir la base tan lluny. Havien d’estar molt presents. En aquest tema també he volgut trobar una sonoritat més parlada, i he fet un exercici molt bonic d’escoltar-me a mi mateix i a cantar d’una manera més suau”.