Belén Aguilera va fer una feina d'introspecció molt gran per crear 'Anela' (Sony Music, 2025), un disc intens en què va buidar tots els seus sentiments i emocions. Per fer-lo va crear un equip de treball únic que la va acompanyar en tot el procés, i amb el qual va poder fer un pas més enllà també musicalment, explorant els límits entre la música orgànica i l'electrònica. Ara, aprofitant aquest mateix equip i la sonoritat que va trobar amb Anela, presenta 'Mediterrania' (Sony Music, 2026), un EP amb què s'allibera de les emocions que la retenien

 

Text: Maria Folqué. Fotos: Arxiu.

Fa poc menys d’un any que vas publicar Anela. Com vius aquest any amb el treball publicat?
Anela ha sigut una etapa molt dolça. Sí que és veritat que just abans de fer els dos concerts de presentació, el Movistar Arena i el Club Sant Jordi, vivia una vida molt aïllada i introspectiva, de només assajos i entrenament. Que no vol dir que no sortís a fer coses, però vaig estar molt centrada en això. I crec que tota la feina feta amb Anela ha tingut els seus resultats, que es veuen reflectits en aquesta gira per festivals que estem fent aquest estiu, i també a Mediterrania. Tot l’esforç que vam posar a l’àlbum ens ha permès collir aquests fruits. Perquè per mi Anela va ser la llavor, i Mediterrania n’és el fruit.
 
D’on neix aquesta idea de fer Mediterrania?
Quan estava fent Anela ja vaig fer la primera cançó de Mediterrania, “Otra suerte sería”, que és justament la que tanca l’EP. No va sorgir com una cançó real, sinó com un regal que jo volia fer, des de l’amor, l’afecte, l’enyorança i l’estima. En aquell moment no sabia què passaria, si seria un d’aquests temes que queden guardats, però realment va ser l’origen de Mediterrania. La vaig ensenyar al meu equip i va agradar molt, i vam començar a crear nous temes des d’aquestes mateixes emocions, des de l’amor i la pau interior, com si fos un regal de la vida. Ens vam entregar tots a fer el disc, i van anar sortint totes aquestes cançons. Llavors, veient com anava tot, vam decidir ajuntar-les en un àlbum, una segona part d’Anela més esperançadora, un tancament per arribar a un lloc més càlid i agradable.
 
Has dit altres vegades que aquest disc és més lluminós que 'Anela', però igualment duu una càrrega emocional molt forta. És inherent en la teva música?
Soc una persona que treballa sempre des de l’emoció, per això és inevitable que siguin així els meus àlbums. Però a diferència d’Anela, que era molt pesat –en el bon sentit, que ja m’agraden les coses denses i intenses– i emocionalment dur, Mediterrania és més lleuger, tot i ser també molt emocional. Em deslligo d’aquestes emocions, les deixo enrere i floto. M’allunyo de la riba i nedo mar endins, cap a la calma.



Mediterrania té un fort component marítim, de fet has explicat a Instagram que està inspirat en Mallorca. Què significa aquesta illa en el teu imaginari?
Hi ha una part que s’inspira en Mallorca, sí, però gran part està inspirada en Caldes d’Estrac, el poble de la meva infància. Hi vaig viure dels 3 als 11 anys, i fa poc, ja d’adulta, hi vaig tornar. Ser-hi em va ajudar a reconciliar-me amb la meva infància i també em va fer adonar de la sort que havia tingut de créixer en aquell lloc. De fet, em vaig posar a plorar quan hi vaig tornar. Mallorca també és un lloc molt especial per a mi, i de fet allà em vaig reconciliar amb la vida l’estiu passat. Vaig acceptar el passat, vaig deixar anar el rancor i el dol, i vaig posar fi a una etapa viscuda.
 
Aquest EP comença al mar, al lloc des d’on t’enlaires, amb “Primera canción”. Era la manera de mostrar aquest imaginari?
Per a mi és molt important que la música et pugui traslladar a un lloc, i també contextualitzar a qui m’escolta què està passant. Aquest poema inicial em permetia situar l’oient en un lloc i en una sonoritat concreta, com si fos una porta a un univers immersiu. A part d’això, la cançó té una anècdota divertida, el títol, “Primera canción”, que té poc a veure amb el tema. Vaig fer aquesta cançó amb la meva amiga, Maria Blaya, amb qui feia molt temps que volia treballar, i va sorgir de manera molt natural. Quan la vam tenir, la va guardar automàticament com a “Primera canción”, perquè era la primera que fèiem juntes. I, més tard, en anar-la a buscar per a l'àlbum, vaig pensar que el títol li esqueia molt, tenint en compte que és una introducció del disc. I així va quedar.
 
Justament tot això de deixar-se anar i desprendre's de les coses dolentes ho expresses a “Mejores momentos”, un tema que parla de com restar importància al que ens fa mal. Ha costat psicòleg i ajuda arribar fins aquí?
A la cançó jugo a dir que tot és una broma, que més val prendre's els errors en conya i gaudir de la vida. No cal posar-nos tota aquesta càrrega emocional a sobre, alliberem-nos i juguem a equivocar-nos. Per això té tots aquests sons de joguines de fons, per donar aquesta sensació de joc, de divertir-nos i treure ferro al tema.



També has fet aquest moviment com a artista: t'has sobreposat a les crítiques i als haters per seguir endavant?
Jo no acostumo a fer gaire cas a aquestes coses, no miro gaires comentaris ni vaig buscant el que opina la gent sobre mi. Soc incapaç de controlar la perspectiva que es té de mi, i això m’atabala molt perquè soc una mica maniàtica del control, per tant és millor no mirar-ho.
 
A “Mis amigos” realces la figura dels amics com a xarxa de suport, també des d’un punt de vista més brillant i reconfortant. Fins a quin punt són importants per a tu aquests vincles?
He de confessar que quan vaig fer aquesta cançó no la podia parar d’escoltar-la. Perquè vaig voler incloure àudios ràndom dels meus amics quan produíem el tema, i escoltar les seves veus em donava un injecció de felicitat molt forta. Ha sigut molt bonic poder immortalitzar-los en una cançó, ja no només a la lletra sinó també amb la producció. Em sembla molt important poder comptar amb això a la vida. Vivim un moment molt individualista, som cada vegada més independents de la resta i tendim a aïllar-nos de la societat, jo inclosa. No dic que no estigui bé tenir cura de nosaltres mateixos, però crec que necessitem amor i afecte de les persones que més estimem.



Igual que amb Anela, deixes una mica més de costat l’amor romàntic, i et centres en temàtiques més emocionals, com a “Libre albedrío”. Sents la necessitat de sortir de la norma?
Soc una persona molt romàntica, i mai deixaré l’amor romànic enrere, però potser el deixaré de tractar com ho havia fet fins ara perquè crec que estic en un punt més madur emocionalment. Aquest disc no neix d’una relació romàntica, però realment crec que cap disc, encara que neixi des d’allà, surt gaire del meu món. Tots són meus. Metanoia (autoeditat, 2023), per exemple, sorgeix després d’un moment molt destructiu de la meva vida, però no deixa de ser meu. Tota aquella decadència parla de mi, de com soc. Mediterrania és tot el contrari, és molt més acollidor i bonic.
 
“Inmortal (per la Blanca)” és el tema més dur del disc. Hi parles de la pèrdua i del dol, però alhora mantenint aquest aire esperançador de la resta del disc. Volies mostrar que no tots els temes tristos s’han de fer des d’allà?
Aquest tema neix després de la mort d’un amic, el germà d’una de les meves millors amigues. Quan va passar tot, vaig venir a Barcelona i vam estar-nos donant suport amb les amigues, però tenia la necessitat de buidar totes aquelles emocions a l’estudi, i ho vaig fer. Vaig plorar molt fent el tema, però immortalitzar aquest sentiment em va ajudar, i poder fer aquest regal a la Blanca, que m’ha donat tant, encara més. Vaig pensar que, encara que Mediterrania fos un disc més lleuger, això no vol dir que no parli de la vida, i aquesta al capdavall està lligada a la mort.



Al final, no tot pot ser positiu, perquè la vida té també els seus grisos, oi?
La vida és un punt mitjà, no tot és positiu ni negatiu. Tots vivim pèrdues, però a vegades hem d’intentar mirar-les des d’un altre lloc. No cal que sigui un tema tabú, no cal esquivar els moments tristos, sinó que s’ha d’intentar mirar-los de cara i afrontar-los. Jo ho he intentat fer des d’un punt de vista més esperançador, perquè era el que necessitava en aquell moment.
 
A Mediterrania continues doblegant els límits entre la música orgànica i l’electrònica. Fins on pot arribar la teva exploració sonora?
Anela està elaboradíssim pel que fa a producció, i això va establir uns pilars perquè a Mediterrania pogués anar un pas més enllà. M’agrada jugar amb aquestes dues maneres de fer música, i no voldria estancar-me només fent una cosa més orgànica o electrònica. M’agrada mesclar i fusionar, i crec que aquí és on hi ha la meva identitat sonora. Per això, crec que cada àlbum va un pas més enllà, musicalment parlant. S’hi pot veure una evolució sonora i com tot el que vaig descobrint i aprenent surt reflectit en els discos.