El 12 de juliol de 1996, ara fa 30 anys, va arrencar a Escalarre la primera edició del macrofestival Doctor Music Festival. Enmig d'un cartell d'artistes internacionals com David Bowie, Iggy Pop, Lou Reed, Patty Smith o Blur, estava també programat el policafètic i enyorat Pau Riba (1948-2022)

Text: Pau Riba. Fotos: Xavier Mercadé.

Aquell mateix any, per al número 20 de la revista, Enderrock va demanar al músic que expressés la seva opinió sobre el festival no només com a artista programat, sinó també com a director de la darrera edició del Canet Roc (1978), l'últim macrofestival que s'havia celebrat a Catalunya abans de la irrupció del festival de la vaca, dues dècades després. Aquest va ser el text de Riba: 

 

DIVINA ESQUIZOFRÈNIA SÒNICA

 

Dues dècades separen Canet Roc (senskà: encara que només fos a la darrera edició, la del 78, vaig aconseguir que ens féssim kk damunt la grafia anglesa) del Doctor Music Festival (que, amb les dotze edicions que té previstes encara pot ser que damunt el 2008 s’anunciï com el Festival del Doctor Música —o es tracta d’un doctor músic?—).

I dues dècades són vint anys. O sigui, l’edat dels ‘fills del Canet’ que, festivalerament i dimensionalment parlant, acudiren enguany a desflorar el Doctor Music, el festival de la vaca —rumiant els pets i les llufes del qual guarden, segons sembla, relació directa amb aquesta forat de la capa d’ozó que tant ens preocupa, però que aquí pretenia ser símbol de tot el contrari (potser per això els reivindicatius Pets i Llufes de Constantí van ser curosament exclosos del cartell)—.
 
Heus aquí una dada que semblà sorprendre els cossos informatius, per norma general més granadets: Com és que els pares dels ‘fills del Canet’, que com a mínim fa vint anys que tenen vint anys, no hi eren? Servidor, un dels pocs que sí que hi era —cal reconèixer però que, igual com en el cas dels informadors, hi era per motius professionals— fou reiteradament bombardejat amb la ditxosa pregunta.

Què volien? Que em fes kk damunt l’oferta? No, la resposta és tope + senzilla: quan un passa de la quarantena, o la quarantena i mitja, un passa també de quasi tot. I si fer 40 km per passar dotze h de sexe, droga i rocanrol és una cosa, fer-ne tres-cents per passar-ne setanta dues a sol i serena, per molt rocanrol i molt droga o molt sexe que hi bulli, n’és tota una altra. Però això és tan obvi que la pregunta esdevé absurda (en tot cas, l’any que ve que pactin amb l’IMSERSO).

Pel que fa a les diferències —l’altra qüestió que despertava el ‘morbo’ dels informadors— hem d’acceptar que n’hi ha moltes i no poc importants. Però això també és obvi. Si aleshores els temps estaven canviant, actualment ja han canviat del tot (que vol dir gens): no hi ha cap procés en marxa; no hi ha canvis radicals que aglutinin al seu entorn o unifiquin voluntats. Per tant, és completament lògic —i sa— que fos en la professionalitat, en la bona realització tècnica i en una calculada diversificació de l’oferta on l’organització hagi basat el seu èxit.
 

I això és precisament el que em tocà la pera: que les actuacions comencessin i acabessin rigorosament a l’hora, que la programació seguís horaris europeus —a les dues tots al sac—, que escatimessin ambientació, màgica i color a la meitat dels artistes fent-los actuar de dia. Que tot —moviments sorpresius, rotllos espontanis, ofertes paral·leles— estigués en definitiva tan programadet. Que tothom anés tan controlat. Que tot fos tan políticament correcte, vaja. Falta iniciativa per part del públic? Bo; quan està previst que no hi hagi imprevistos...

I per acabar, una queixa; una cosa que em fa mal de queixal: què passa amb la música experimental, la música avançada, les alternatives més enllà del tecno? Si aquest any hi havia sis escenaris funcionant simultàniament —cosa que provoca divines esquizofrènies sòniques dignes del més atrevit avantguardisme—, l’any que ve que n’hi fotin set, número màgic, i la incloguin. ¿Vale?