Fusta, corda i veu són els pilars de la nova proposta de Cris Juanico, 'f(a)usta' (RGB, 2015). El disc, que sortirà a la venda el 17 de març, s'ha teixit amb les cordes i el cos de la fusta de dos violins, viola, violoncel, violoncel, contrabaix i guitarra que es fonen amb la veu vellutada i plena de l'artista menorquí. Estrenem un avançament de nova referència, "Com un infant", una crida a "fer les coses sense por de l'equivocació, que és el que fan els infants". 

Text: Andrea Romanos. Fotos: Juan Miguel Morales

EDR: La fusta té un paper rellevant en aquest disc. Què t'ha portat a posar l'èmfasi en els instruments de corda?
Cris Juanico: Precisament la seva calidesa i universalitat. És una sonoritat gairebé inèdita en la meva discografia en solitari. f(a)usta parteix de la nuesa de les cançons. He rodat els temes en diferents concerts en solitari per percebre la reacció de la gent. Han sonat tal qual són: veu i guitarra acústica. De fet puc afirmar que no sabia on em portarien aquells acords i aquelles lletres, ni quins colors tindrien en sortir de l'estudi.

EDR: I com vas acabar encaminant-ho tot plegat?
C.J: Vaig decidir cercar suport extern, un altre punt de vista que em permetés cert distanciament. Aquí és on entra la figura de Toni Pastor. Va acceptar la proposta pendent de definir en quina sonoritat i direcció aniríem. Un dia em vaig aixecar amb la idea de vestir-ho de fusta, tal qual, amb sons reconeixibles i vius. Va ser quan ens vam posar en contacte amb en Miquel Àngel Aguiló –l'arranjador– i ens hi vam posar a treballar. El resultat és un disc amb una base de música popular i sonoritat clàssica, però alhora contemporània; un disc totalment orgànic on se senten les respiracions, la proximitat i la naturalitat dels qui l'hem parit.

EDR: Com va sorgir la idea del disc i les col·laboracions amb els músics que t'acompanyen?
C.J: Un dia acabat d'aixecar-me del llit em va passar pel cap el concepte corda-fusta per vestir les cançons. He de dir també que en Toni Xuclà em va aconsellar fer arranjaments per a quartet de corda i no per a violoncel i violí, per exemple. L'estructura sonora del quartet és potser la més completa i també la més difícil d'aconseguir. És el que m'han dit diferents músics: arranjar per a quartet és un dels reptes més grans.

EDR: Ets un artista de llarga trajectòria. De quina manera fa palès el disc la teva maduresa artística?
C.J: Crec que llarga trajectòria i maduresa són conceptes que no necessàriament han d'anar junts. És cert que una llarga carrera és sinònim d'experiència, però també puc estar en desacord amb l'establishment, rebel·lar-me contra el que crec injust, o puc estar tan enamorat com la primera vegada. Entenc la maduresa com un pair les coses perquè és el que toca, i crec que encara no estic en aquesta tessitura, si més no fins que el cos aguanti.