La revista digital setmanal d'Enderrock
- 630
El segell Montgrí en reedita el darrer disc en català, 'Bordell'
Umpah-pah és immortal
Al voltant dels grans noms del ‘rock català’ dels anys noranta hi va haver un selecte grup de bandes que van seduir la crítica i van aplegar una bona legió de seguidors entusiastes que encara ara no dubten a situar-los al capdamunt del que es va fer en l’àmbit musical en aquest país al seu temps
Text: Joaquim Vilarnau. Fotos: Ester Pinart.
Un d’aquests artistes és el grup gironí Umpah-pah, un còctel explosiu marcat per la personalitat absorbent del saltenc Adrià Puntí i pels cinc músics que van saber crear-li una aura especial i el van fer gegant. Avui, 30 d’octubre, ha fet 30 anys que van suspendre una actuació a Andorra i van anunciar que plegaven. Aprofitant l’aniversari, el segell Montgrí ha reeditat el mític Bordell (RCA, 1994) en format de vinil. A la cançó “Novembre” el sextet cantava que ‘Girona és immortal’. Umpah-pah també és immortal.
Ara fa tres dècades, el 28 de juliol de 1996, el grup gironí va fer l’últim concert de la seva història. L’actuació a l’Escola La Farga va ser un dels actes principals de la Festa Major de Salt, la ciutat que va veure néixer Adrià Puntí i morir Umpah-pah. Curiosament, tant per al cantant –nascut 33 anys abans com a Josep Puntí– com per a la banda de músics i el públic va ser una actuació més. El temps, però, és el que ha decretat la importància històrica d’aquell moment.
Per a l’escena musical del ‘rock català’, Umpah-pah va ser com un d’aquells jocs de pirotècnia que embadaleixen tothom amb un ascens fulgurant i que duren massa poc. Tot i que a Girona ja se’ls havia vist actuar des del 1989 i que havien gravat la maqueta Tomahawk (1990), el gran públic els va descobrir el 1991 amb l’edició de l’àlbum Raons de pes (Salseta Discos) i els va veure tocar el cel amb els creatius Bamboo Avenue (Salseta Discos, 1992) i l’EP Borinots (Salseta Discos, 1993). Després va fitxar per la multinacional RCA i la seva llum es va mantenir al cel gràcies als seus tres darrers grans treballs –Bordell i Triquiñuelas al óleo (1994) i La columna de Simeón (1996)–, però es va anar apagant.
Han passat trenta anys, però aquella etapa del grup ha deixat petjada en la memòria personal dels sis components. El bateria Marc Marquès admet: “Salvant les distàncies, Umpah-pah tenia una aura especial, com també passava a Ja T’Ho Diré o com, salvant les distàncies, pot tenir ara Oques Grasses. Són grups amb alguna cosa diferent...”. La banda era essencialment una colla d’amics que s’ho passava bé tocant. “Recordo molts moments anant als bolos tots junts amb la furgoneta. Eren els primers anys i molaven molt aquells moments d’estar amb el grup. Després la cosa va fer un gir quan vam canviar la furgo per cotxes...”, apunta el seu germà Pau, que era guitarrista. També amb l’instrument de sis cordes, Jordi Gimbernat pensa que la primera època va ser la millor: “Recordo amb més carinyo els dos primers discos perquè són els més purs, per dir-ho d’alguna manera. Tenen una energia diferent”. A més, en aquesta època hi va haver un concert especial que rememora el teclista Cesc Terrades: “Recordo especialment el concert al Sot del Migdia, a Barcelona, amb The Blues Brothers i Antonio Vega. Va ser un dels primers bolos realment grans on vam compartir cartell amb una banda de renom internacional...”. Però per a Terrades, el millor moment el van viure amb el rodatge a Jamaica dels videoclips “La cachimba i els rostolls d’Angelina” i “Bevent passat”, l’any 1991.
Els primers anys es van tancar amb el que havia de ser un pas endavant, el canvi de management i el fitxatge per una companyia multinacional. “Jo, ara no ho faria, perquè les multinacionals van molt de cara a la pasta i per a ells només ets un número. Però llavors començàvem i tot això encara ho havíem de veure”, es lamenta Marc Marquès. El baixista Joan Solà-Morales s’expressa en la mateixa línia: “Van passar coses que no esperàvem i l’acompanyament discogràfic es va difuminar. Però és una decisió que vam prendre pensant que tot aniria a millor”. Al principi, la cosa pintava bé, com desvela Gimbernat: “No vam tenir cap imposició estilística. Quan vam negociar els contractes amb RCA, una de les premisses a les quals no vam renunciar va ser tenir absoluta llibertat creativa. I efectivament, en vam tenir. Passa que, tot i que fos inconscientment, també notàvem el pes de la companyia de discos”.
Tots els components de la banda evoquen també el moment màgic que es va produir l’any 1995 quan van actuar al Doctor Music Festival d’Escalarre i el grup va compartir cartell i backstage amb artistes de renom mundial, entre els quals hi havia Patti Smith, Iggy Pop i Lou Reed. Al cap dels anys, ha quedat Umpah-pah en la memòria dels que van viure els concerts però... Hi ha un repertori ocult de la banda que no s’hagi donat a conèixer? Jordi Gimbernat revela: “Va quedar per gravar alguna cançó solta com una que es titulava inicialnent ‘Walkin Alone’, per exemple”. La resta no en recorda cap..., fins que Pau Marquès accepta que potser té algun tresor amagat: “Gravàvem els assajos en un quatre pistes, que finalment ens vam vendre. Ara, m’he trobat que tinc unes quantes cintes que no puc escoltar i uns quants cassets que tampoc no tinc on reproduir-los. Si m’arribés un quatre pistes a les mans, llavors ho podria fer. Hauria de ser un aparell compatible, perquè nosaltres no teníem una gravadora Tascam”.
Entre els convençuts per la seva música hi ha el barceloní Jofre Bardagí, que té molt clar com els va conèixer: “Recordo que va ser Paco Mir, d’El Tricicle, qui ens va fer escoltar Umpah-pah a mi i al meu pare. Vam flipar! Va ser el primer grup del ‘rock català’ que em va agradar. Fins aquell moment no m’havia sentit atret per cap dels artistes d’aquella generació, però ells eren diferents. Després, quan ens vam conèixer, ja em van interessar altres bandes com Sopa de Cabra, però l’atracció per Umpah-pah va arribar abans”. Als directes del seu grup, Glaucs, hi havia un vincle amb una peça de Bordell. El tema “Miralls trencats” acabava amb una frase de “Novembre”: ‘Girona és immortal’, però no el van gravar mai. Bardagí té una espina clavada per no haver participat al disc de tribut Més raons de pes (Música Global, 2009): “Em van dir que ja havia cantat al disc de Sopa de Cabra, i que no podia repetir”.
No hi ha cap altre artista català que hagi arribat tan amunt sense deixar de tocar de peus a terra. És una afirmació literal, perquè l’alpinista lleidatana Araceli Segarra portava un exemplar del disc Bordell quan va ser la primera catalana a coronar el cim de l’Everest el 1996. “Al final no vaig tenir esma de treure el K7 de la motxilla i fer-me la foto”, es lamenta 30 anys més tard. Però com va arribar aquesta cinta al cim del món? “Em vaig endur dos cassets amb recopilacions que m’havien fet els amics i l’original d’Umpah-pah. Era una expedició internacional i jo era l’única catalana. Entre tots parlàvem en anglès, però necessitava escoltar música en català, per tenir una àncora en la meva llengua.” Quan el grup ho va saber la va convidar a un concert a Girona en què va “flipar en colors”.
El comunicador saltenc Manel Vidal pertany a una generació més jove que també reivindica Umpah-pah. “Per als nens i nenes de Salt, qualsevol cosa que passés a la ciutat era remarcable, fins i tot si sortíem a la tele a l’apartat de successos, cosa que passava sovint. Per tant, que Adrià Puntí fos un veí famós era un puntal molt important de la nostra identitat”, assegura. Vidal va descobrir tard la banda, però en té una opinió contundent: “Em sembla un extraordinari grup de joventut, amb tot el que vol significar ser atrevits, irregulars, incompresos, amb aversió a l’avorriment i ganes de menjar-s’ho tot. Hi havia una cosa que només tenen els grans grups, que és que quan tocaven ja sonaven antics i trenta anys després encara sonen frescos”.
Per raons generacionals, Dan Peralbo també els va descobrir a pilota passada, però no seria exagerat dir que va mamar Umpah-pah des de petit: “El meu pare [el bateria Tino Peralbo] els posava sempre al cotxe. I quan tenia 14 o 15 anys els coneixia tant que sabia perfectament quan entrava la veu amb la ‘La cachimba’. En canvi, ell a vegades fallava, perquè comença a cantar en un lloc una mica sorprenent...”. El músic torellonenc diu que se sent fascinat per la música de Puntí, tant amb la banda com en solitari: “És un cas excepcional perquè era capaç de fer tant bones lletres com melodies. El que més sonava a casa era Umpah-pah, Els Pets i Blues Brothers... i em sé de cap a peus el disc Raons de pes”. Dan Peralbo i El Comboi no adapta cap versió d’Umpah-pah, però amb la seva banda anterior, Els Flipats, tocava “La cachimba”.
Un dels periodistes que els van seguir de principi a final va ser el gironí Xavi Castillón des d’El Punt: “Umpah-pah és un grup fonamental. Hi ha la personalitat creativa evident d’Adrià Puntí, però la resta de músics que formaven la banda el potenciaven i li donaven una aura de banda mítica i de culte. Els seus dos primers discos són excel·lents i la resta també estan molt bé”. Tot i això, Castillón pensa que no van encertar en una cosa essencial: “Es van equivocar en algunes decisions, per bé que tenien un exemple molt proper del que els podia passar. Van repetir gairebé fil per randa el que havia fet Sopa de Cabra. Sense pedregades, això sí”. Sobre la vigència actual de la seva música, no té dubtes: “Penso que continua sent un grup absolutament reivindicable. Tot i que actualment ningú no mira gaire enrere, dels grups catalans que he escoltat al llarg de les darreres dècades els més reivindicables són, sense cap mena de dubte, Umpah-pah i Kitsch”.
Ara fa tres dècades, el 28 de juliol de 1996, el grup gironí va fer l’últim concert de la seva història. L’actuació a l’Escola La Farga va ser un dels actes principals de la Festa Major de Salt, la ciutat que va veure néixer Adrià Puntí i morir Umpah-pah. Curiosament, tant per al cantant –nascut 33 anys abans com a Josep Puntí– com per a la banda de músics i el públic va ser una actuació més. El temps, però, és el que ha decretat la importància històrica d’aquell moment.
Per a l’escena musical del ‘rock català’, Umpah-pah va ser com un d’aquells jocs de pirotècnia que embadaleixen tothom amb un ascens fulgurant i que duren massa poc. Tot i que a Girona ja se’ls havia vist actuar des del 1989 i que havien gravat la maqueta Tomahawk (1990), el gran públic els va descobrir el 1991 amb l’edició de l’àlbum Raons de pes (Salseta Discos) i els va veure tocar el cel amb els creatius Bamboo Avenue (Salseta Discos, 1992) i l’EP Borinots (Salseta Discos, 1993). Després va fitxar per la multinacional RCA i la seva llum es va mantenir al cel gràcies als seus tres darrers grans treballs –Bordell i Triquiñuelas al óleo (1994) i La columna de Simeón (1996)–, però es va anar apagant.
Umpah-pah, el 1995 Foto: Xavier Mercadé
Han passat trenta anys, però aquella etapa del grup ha deixat petjada en la memòria personal dels sis components. El bateria Marc Marquès admet: “Salvant les distàncies, Umpah-pah tenia una aura especial, com també passava a Ja T’Ho Diré o com, salvant les distàncies, pot tenir ara Oques Grasses. Són grups amb alguna cosa diferent...”. La banda era essencialment una colla d’amics que s’ho passava bé tocant. “Recordo molts moments anant als bolos tots junts amb la furgoneta. Eren els primers anys i molaven molt aquells moments d’estar amb el grup. Després la cosa va fer un gir quan vam canviar la furgo per cotxes...”, apunta el seu germà Pau, que era guitarrista. També amb l’instrument de sis cordes, Jordi Gimbernat pensa que la primera època va ser la millor: “Recordo amb més carinyo els dos primers discos perquè són els més purs, per dir-ho d’alguna manera. Tenen una energia diferent”. A més, en aquesta època hi va haver un concert especial que rememora el teclista Cesc Terrades: “Recordo especialment el concert al Sot del Migdia, a Barcelona, amb The Blues Brothers i Antonio Vega. Va ser un dels primers bolos realment grans on vam compartir cartell amb una banda de renom internacional...”. Però per a Terrades, el millor moment el van viure amb el rodatge a Jamaica dels videoclips “La cachimba i els rostolls d’Angelina” i “Bevent passat”, l’any 1991.
Els primers anys es van tancar amb el que havia de ser un pas endavant, el canvi de management i el fitxatge per una companyia multinacional. “Jo, ara no ho faria, perquè les multinacionals van molt de cara a la pasta i per a ells només ets un número. Però llavors començàvem i tot això encara ho havíem de veure”, es lamenta Marc Marquès. El baixista Joan Solà-Morales s’expressa en la mateixa línia: “Van passar coses que no esperàvem i l’acompanyament discogràfic es va difuminar. Però és una decisió que vam prendre pensant que tot aniria a millor”. Al principi, la cosa pintava bé, com desvela Gimbernat: “No vam tenir cap imposició estilística. Quan vam negociar els contractes amb RCA, una de les premisses a les quals no vam renunciar va ser tenir absoluta llibertat creativa. I efectivament, en vam tenir. Passa que, tot i que fos inconscientment, també notàvem el pes de la companyia de discos”.
Tots els components de la banda evoquen també el moment màgic que es va produir l’any 1995 quan van actuar al Doctor Music Festival d’Escalarre i el grup va compartir cartell i backstage amb artistes de renom mundial, entre els quals hi havia Patti Smith, Iggy Pop i Lou Reed. Al cap dels anys, ha quedat Umpah-pah en la memòria dels que van viure els concerts però... Hi ha un repertori ocult de la banda que no s’hagi donat a conèixer? Jordi Gimbernat revela: “Va quedar per gravar alguna cançó solta com una que es titulava inicialnent ‘Walkin Alone’, per exemple”. La resta no en recorda cap..., fins que Pau Marquès accepta que potser té algun tresor amagat: “Gravàvem els assajos en un quatre pistes, que finalment ens vam vendre. Ara, m’he trobat que tinc unes quantes cintes que no puc escoltar i uns quants cassets que tampoc no tinc on reproduir-los. Si m’arribés un quatre pistes a les mans, llavors ho podria fer. Hauria de ser un aparell compatible, perquè nosaltres no teníem una gravadora Tascam”.
L’HERÈNCIA D'UMPAH-PAH
La música d’Umpah-pah va deixar una empremta ben forta entre la gent que els va veure en directe i que va escoltar els seus discos. Alguns els van descobrir aviat, com la cantautora rosinca Àngels Ortiz, que també treballava a Ràdio Salt, i que probablement és la primera persona que va fer sonar una cançó d’Umpah-pah a través de les ones. “Amb l’Adrià Puntí ens coneixem des dels 15 anys i vaig anar al primer bolo que va fer a duet amb Eduard Canimas”, assenyala Ortiz. A més, anota que en un moment determinat, Puntí li va confessar que volia muntar una banda: “Va anar a pinyó fix, perquè ho tenia molt clar. Va tenir la sort que a casa seva sempre li van donar suport, tant el pare com, sobretot, la mare. I, en aquell punt, va marcar-se objectius com gravar un disc al cap d’un any o tocar a la sala Zeleste... i els va anar complint”. Els primers temes d’Umpah-pah van tenir un gran impacte: “Al principi, el més xocant eren les lletres perquè, realment, tirava de diccionari i treballava molt els versos. Improvisava les cançons amb un idioma inventat i després buscava paraules que coincidissin exactament amb el que feia amb la veu. Era una feina d’artesania. I, abans d’això, feia versions, sobretot de Neil Young”.Entre els convençuts per la seva música hi ha el barceloní Jofre Bardagí, que té molt clar com els va conèixer: “Recordo que va ser Paco Mir, d’El Tricicle, qui ens va fer escoltar Umpah-pah a mi i al meu pare. Vam flipar! Va ser el primer grup del ‘rock català’ que em va agradar. Fins aquell moment no m’havia sentit atret per cap dels artistes d’aquella generació, però ells eren diferents. Després, quan ens vam conèixer, ja em van interessar altres bandes com Sopa de Cabra, però l’atracció per Umpah-pah va arribar abans”. Als directes del seu grup, Glaucs, hi havia un vincle amb una peça de Bordell. El tema “Miralls trencats” acabava amb una frase de “Novembre”: ‘Girona és immortal’, però no el van gravar mai. Bardagí té una espina clavada per no haver participat al disc de tribut Més raons de pes (Música Global, 2009): “Em van dir que ja havia cantat al disc de Sopa de Cabra, i que no podia repetir”.
No hi ha cap altre artista català que hagi arribat tan amunt sense deixar de tocar de peus a terra. És una afirmació literal, perquè l’alpinista lleidatana Araceli Segarra portava un exemplar del disc Bordell quan va ser la primera catalana a coronar el cim de l’Everest el 1996. “Al final no vaig tenir esma de treure el K7 de la motxilla i fer-me la foto”, es lamenta 30 anys més tard. Però com va arribar aquesta cinta al cim del món? “Em vaig endur dos cassets amb recopilacions que m’havien fet els amics i l’original d’Umpah-pah. Era una expedició internacional i jo era l’única catalana. Entre tots parlàvem en anglès, però necessitava escoltar música en català, per tenir una àncora en la meva llengua.” Quan el grup ho va saber la va convidar a un concert a Girona en què va “flipar en colors”.
El comunicador saltenc Manel Vidal pertany a una generació més jove que també reivindica Umpah-pah. “Per als nens i nenes de Salt, qualsevol cosa que passés a la ciutat era remarcable, fins i tot si sortíem a la tele a l’apartat de successos, cosa que passava sovint. Per tant, que Adrià Puntí fos un veí famós era un puntal molt important de la nostra identitat”, assegura. Vidal va descobrir tard la banda, però en té una opinió contundent: “Em sembla un extraordinari grup de joventut, amb tot el que vol significar ser atrevits, irregulars, incompresos, amb aversió a l’avorriment i ganes de menjar-s’ho tot. Hi havia una cosa que només tenen els grans grups, que és que quan tocaven ja sonaven antics i trenta anys després encara sonen frescos”.
Umpah-pah, el 1995 Foto: Xavier Mercadé
Per raons generacionals, Dan Peralbo també els va descobrir a pilota passada, però no seria exagerat dir que va mamar Umpah-pah des de petit: “El meu pare [el bateria Tino Peralbo] els posava sempre al cotxe. I quan tenia 14 o 15 anys els coneixia tant que sabia perfectament quan entrava la veu amb la ‘La cachimba’. En canvi, ell a vegades fallava, perquè comença a cantar en un lloc una mica sorprenent...”. El músic torellonenc diu que se sent fascinat per la música de Puntí, tant amb la banda com en solitari: “És un cas excepcional perquè era capaç de fer tant bones lletres com melodies. El que més sonava a casa era Umpah-pah, Els Pets i Blues Brothers... i em sé de cap a peus el disc Raons de pes”. Dan Peralbo i El Comboi no adapta cap versió d’Umpah-pah, però amb la seva banda anterior, Els Flipats, tocava “La cachimba”.
Un dels periodistes que els van seguir de principi a final va ser el gironí Xavi Castillón des d’El Punt: “Umpah-pah és un grup fonamental. Hi ha la personalitat creativa evident d’Adrià Puntí, però la resta de músics que formaven la banda el potenciaven i li donaven una aura de banda mítica i de culte. Els seus dos primers discos són excel·lents i la resta també estan molt bé”. Tot i això, Castillón pensa que no van encertar en una cosa essencial: “Es van equivocar en algunes decisions, per bé que tenien un exemple molt proper del que els podia passar. Van repetir gairebé fil per randa el que havia fet Sopa de Cabra. Sense pedregades, això sí”. Sobre la vigència actual de la seva música, no té dubtes: “Penso que continua sent un grup absolutament reivindicable. Tot i que actualment ningú no mira gaire enrere, dels grups catalans que he escoltat al llarg de les darreres dècades els més reivindicables són, sense cap mena de dubte, Umpah-pah i Kitsch”.