La revista digital setmanal d'Enderrock
- 7
Jaume Pla comenta el seu nou disc, 'Sacrifiqueu la princesa'
Els logaritmes naturals
de Mazoni
.jpg)
.jpg)
.jpg)
No sembla fàcil arribar a un sisè disc amb dignitat, però Mazoni ho aconsegueix, i amb escreix. N'és conscient, i partint de la situació adversa que vivim actualment, vol aportar com sempre un punt de llum en cançons com “Bosc cremat”, “Un petó per cada cicatriu” o el primer senzill, “La promesa”. Són lletres on Jaume Pla diu que estem fotuts però que ens ho hem de prendre amb filosofia i avançar cap a una futur millor.
Text: Helena Morén. Fotos: Juan Miguel Morales
EDR: Quina és la visió global de Sacrifiqueu la princesa (2014)?
Jaume Pla: He intentat que fos un disc que mirés cap enfora, en la línia d’Esgarrapada (BankRobber, 2006) i Eufòria 5 – Esperança 0 (BankRobber, 2009). De fet, si mires amb perspectiva la meva discografia veus que vaig alternant: el primer, el tercer i el cinquè són discos en què miro cap endins, i en el segon, el quart i ara el sisè miro cap enfora. Suposo que és una reacció a l'anterior, per no avorrir-me ni avorrir. Ara cap enfora, ara cap endins, ara més guitarrer, ara més tranquil...
EDR: Fa temps publicaves un disc que es deia Eufòria 5 – Esperança 0. En canvi ara que tothom té l’eufòria baixa, sembla que tu has fet pujar uns quants punts l’esperança...
J.P: Jo crec que sí. No seria gaire meu fer un disc més depriment en aquest moment, perquè sempre em sento millor anant una mica a la contra. No em veia fent un disc de molta crítica social i econòmica, i he preferit posar un punt d’esperança a algunes cançons. Però no són happy flowers, perquè parteixen de situacions adverses.
EDR: Escrius al llibret: ‘La renúncia a allò que s’estima és tràgica, i la tragèdia és èpica i romàntica’... Però els romàntics anaven directes a la punyalada i al penya-segat, no?
J.P: Ja, bé, els romàntics se sacrificaven ells mateixos [Riu]. Jo no parlo d’un excés de romanticisme, sinó de sacrificis a petita escala. Deixar de fumar és un sacrifici però hi ha una recompensa. Està bé atrevir-se, no quedar-se estàtic i avançar. I la manera d’avançar costa, però té la seva recompensa. Els camins que van a millor sempre són difícils.
EDR: Què valores dels artistes que has convidat al nou disc?
J.P: Del Brossa Quartet de Corda en valoro molt que són molt oberts a l’hora de tocar, en tota mena de maneres i d’idees, amb instruments clàssics. S’atreveixen a tot, i només havien de ser en una cançó (“La promesa”) i al final es van animar a participar en una altra (“Som la carretera”). Amb Vicky de Clascà (Bikimel) sempre tenim molt bona connexió, admiro molt com canta i sempre que podem ens donem un cop de mà musicalment l’un a l’altre. Per al proper 4 d’abril em va demanar de tocar amb ella al concert que farà a l’Auditori de Barcelona, i sí que hi aniré. Pel que fa a Miquel Sospedra (baix) i Aleix Bou (bateria), ja formaven part de la banda quan érem un quintet. Amb en Jordi Rodé i en Toni Molina vam decidir acabar, sense cap mena de problema: era el moment de canviar, de renovar gent per renovar idees. Jo estic molt content de la seva feina de tots aquests anys. Ara som quatre, però el disc el vam gravar quan tot just érem tres. I per al directe hem agafat en Guillermo Martorell (Mr. Hubba y el Mono Inventor, Maria Rodés), que no surt al disc. Quant al José Domingo, hi tinc una amistat de molts anys: a part que li vaig masteritzar un disc i tocava en un grup de Girona que es deia PsycoIn, sempre l’he admirat molt i ens hem caigut molt bé. I la bisbalenca Gemma Solés (The Kinky CooCoo's) ja va cantar a la versió de “Cançó 7a en colors” d’Esgarrapada. És una amiga cantant. Igual que la Vicky i l’Helena Miquel, va ser una Mazoni de l’espectacle Mazoni i les Mazoni. Quan necessites alguna cosa és fàcil recórrer als amics.
EDR: “El crit II (metafísica)” vols dir que ets un home de números més que de lletres?
J.P: És una palla mental, i vol ser un antimissatge. De vegades em molesta molt que les lletres hagin de tenir sempre un missatge. Amb la música gaudeixo tant que no m’agrada que un grup triomfi amb una cançó en què la part musical és fluixa o normaleta però que té una lletra molt bona. La meva reivindicació ha estat fer una lletra on tot són només números. I els resultats són prou bons, com també ho és el logaritme que hi canto: ‘2,627275283179747’.
Jaume Pla: He intentat que fos un disc que mirés cap enfora, en la línia d’Esgarrapada (BankRobber, 2006) i Eufòria 5 – Esperança 0 (BankRobber, 2009). De fet, si mires amb perspectiva la meva discografia veus que vaig alternant: el primer, el tercer i el cinquè són discos en què miro cap endins, i en el segon, el quart i ara el sisè miro cap enfora. Suposo que és una reacció a l'anterior, per no avorrir-me ni avorrir. Ara cap enfora, ara cap endins, ara més guitarrer, ara més tranquil...
EDR: Fa temps publicaves un disc que es deia Eufòria 5 – Esperança 0. En canvi ara que tothom té l’eufòria baixa, sembla que tu has fet pujar uns quants punts l’esperança...
J.P: Jo crec que sí. No seria gaire meu fer un disc més depriment en aquest moment, perquè sempre em sento millor anant una mica a la contra. No em veia fent un disc de molta crítica social i econòmica, i he preferit posar un punt d’esperança a algunes cançons. Però no són happy flowers, perquè parteixen de situacions adverses.
EDR: Escrius al llibret: ‘La renúncia a allò que s’estima és tràgica, i la tragèdia és èpica i romàntica’... Però els romàntics anaven directes a la punyalada i al penya-segat, no?
J.P: Ja, bé, els romàntics se sacrificaven ells mateixos [Riu]. Jo no parlo d’un excés de romanticisme, sinó de sacrificis a petita escala. Deixar de fumar és un sacrifici però hi ha una recompensa. Està bé atrevir-se, no quedar-se estàtic i avançar. I la manera d’avançar costa, però té la seva recompensa. Els camins que van a millor sempre són difícils.
EDR: Què valores dels artistes que has convidat al nou disc?
J.P: Del Brossa Quartet de Corda en valoro molt que són molt oberts a l’hora de tocar, en tota mena de maneres i d’idees, amb instruments clàssics. S’atreveixen a tot, i només havien de ser en una cançó (“La promesa”) i al final es van animar a participar en una altra (“Som la carretera”). Amb Vicky de Clascà (Bikimel) sempre tenim molt bona connexió, admiro molt com canta i sempre que podem ens donem un cop de mà musicalment l’un a l’altre. Per al proper 4 d’abril em va demanar de tocar amb ella al concert que farà a l’Auditori de Barcelona, i sí que hi aniré. Pel que fa a Miquel Sospedra (baix) i Aleix Bou (bateria), ja formaven part de la banda quan érem un quintet. Amb en Jordi Rodé i en Toni Molina vam decidir acabar, sense cap mena de problema: era el moment de canviar, de renovar gent per renovar idees. Jo estic molt content de la seva feina de tots aquests anys. Ara som quatre, però el disc el vam gravar quan tot just érem tres. I per al directe hem agafat en Guillermo Martorell (Mr. Hubba y el Mono Inventor, Maria Rodés), que no surt al disc. Quant al José Domingo, hi tinc una amistat de molts anys: a part que li vaig masteritzar un disc i tocava en un grup de Girona que es deia PsycoIn, sempre l’he admirat molt i ens hem caigut molt bé. I la bisbalenca Gemma Solés (The Kinky CooCoo's) ja va cantar a la versió de “Cançó 7a en colors” d’Esgarrapada. És una amiga cantant. Igual que la Vicky i l’Helena Miquel, va ser una Mazoni de l’espectacle Mazoni i les Mazoni. Quan necessites alguna cosa és fàcil recórrer als amics.
EDR: “El crit II (metafísica)” vols dir que ets un home de números més que de lletres?
J.P: És una palla mental, i vol ser un antimissatge. De vegades em molesta molt que les lletres hagin de tenir sempre un missatge. Amb la música gaudeixo tant que no m’agrada que un grup triomfi amb una cançó en què la part musical és fluixa o normaleta però que té una lletra molt bona. La meva reivindicació ha estat fer una lletra on tot són només números. I els resultats són prou bons, com també ho és el logaritme que hi canto: ‘2,627275283179747’.