Els últims anys l’escena mainstream catalana ha fet un gir del pop-rock als ritmes urbans. El pop d’autora de la mallorquina Maria Jaume personifica aquest procés amb personalitat i magnetisme, i al seu tercer àlbum, 'Nostàlgia Airlines' (Bankrobber, 2024), sona còmoda, valenta, madura i gamberra. Un disc carregat de crítiques a la falta d’habitatge o al turisme massificat, però sempre des de la nostàlgia

Text: Marc Ferrer. Fotos: Juan Miguel Morales.

 
Vam conèixer una Maria Jaume acústica a 'Fins a maig no revisc' (Bankrobber, 2020), una de més indie a 'Voltes i voltes' (Bankrobber, 2022) i ara sorprens amb una altra que s’acosta a sonoritats més properes a les tendències del pop urbà.
Ha estat molt natural, ha seguit la mateixa evolució que la meva persona a part del projecte. Abans no escoltava segons quin tipus de música, i els darrers anys he incorporat una barbaritat de coses, he escoltat més música mainstream que no cançó d’autor. Abans m’interessaven Sufjan Stevens, Nick Drake o Julia Jacklin, i ara escolto a fons Rels B, SZA, Caroline Polachek...

Com a consumidora has virat de l’'indie' al 'mainstream'?
Com a oient em situo entremig, i com a artista també, considero. Encara m’agraden Julia Jacklin o Faye Webster, perquè em flipen i són el meu comodí com a zona de confort. Però també escolt altres músiques molt més mainstream. I això es nota en aquest tercer disc. No he passat a fer el més mainstream del mercat, però he volgut fer un pas clarament cap allà, i alhora conservant la meva essència indie. Per exemple, el primer tema, “Pura geografia”, crec que pot servir d’exemple: és un tema superelectrònic, però a la vegada té un punt indie, entre moltes cometes, del rotllo Post Malone [RIU].



Per què fins ara no havies donat una opció a aquesta música?
La societat ha canviat força en aquest aspecte. Fa uns anys, per exemple, no molaves si escoltaves reggaeton. I ara és al revés, si no escoltes reggaeton ets una rància. A més, m’he adonat que m’estava perdent, perquè la música també ha anat evolucionant en tot aquest procés. Ara tot sona barrejadíssim, la música més avantguardista té mil estils alhora ficats allà dins, i això em flipa.

I com has treballat la composició amb aquest canvi estilístic?
El procés ha estat totalment diferent dels discos anteriors. Només he fet una o dues cançons amb la guitarra, i en canvi abans ho feia tot. Anava tocant, fins que em sortia alguna melodia i després vestia la resta. En aquest sentit, un altre gran canvi és que Lluís Cabot ha estat compositor a més de productor del disc.

És un disc fet entre tots dos, com a parella?
Sí, més o menys. Ell feia un beat o un loop amb els acords, m’ho posava i jo hi improvisava al damunt. A partir d’aquí trèiem unes melos, i començàvem a construir tota l’estructura de la peça, com si fos un Frankenstein. Ha estat un nivell de perfeccionisme al qual no havia arribat mai, i que ni tan sols m’havia arribat a imaginar.



En quin sentit t’has sorprès a tu mateixa?
Quan agafo la guitarra, faig una mica el que et surt. Vaig cantant i veient què mola i què no. I al final encara hi puc donar una altra volta, però ja està. Amb aquesta nova manera de funcionar ens fixàvem a fons en tot. Per exemple, escoltàvem totes les melos que havíem fet i n’agafàvem els fragments que més ens agradaven i a partir d’aquí muntàvem s’estructura de cada cançó. Així, si ens faltava una tornada, la cercàvem. Hi havia vegades que agafàvem dues melos que aparentment no haurien quedat bé juntes o que mai no hauríem tocat orgànicament amb la guitarra, però, esclar, amb les pistes de l’ordinador tot sembla més fàcil. També ens tornàvem molt més locos [RIU], però és molt guai, perquè surten composicions molt més riques i que potser mai hauríem arribat a fer.

Com ha afectat aquest procés la teva creació musical?
M’ha passat que majoritàriament he fet primer la melodia i, quan ja la tenia tota, després hi havia de posar una lletra. De vegades em sortien algunes paraules i llavors era més fàcil construir la cançó, però en general ha estat més difícil. Tenia la cançó però no sabia de què volia xerrar ni què cony volia dir. [RIU]

I estàs contenta amb el resultat?
Sí, al final estic supercontenta amb les lletres, però ha estat una manera de treballar a la qual no estava acostumada. Al primer disc vaig començar fent primer la lletra i després la música. Al segon ho vaig fer tot alhora, i ara he arribat a l’extrem oposat.



A les composicions fas servir un vocabulari oral molt actual.
Les lletres que escric ara em duen molta més feina. Abans era com vomitar, en cinc minuts o deu feia una lletra i estava tranquil·líssima amb el que havia escrit. Quan les rellegeixo, m’adono que eren molt poètiques però també ambigües, perquè no se sap exactament de què xerrava... I coi, ara vull el contrari, fer cançons que transmetin el que estic pensant. Vull que la gent connecti amb els sentiments que intent transmetre i digui, hòstia, això em va passar a jo l’altre dia. Per tant, he volgut que les lletres fossin més el màxim de fresques i directes possible, com si estigués contant la història a una amiga.

En només quatre anys, des que vas guanyar el Sona9, la teva carrera ha evolucionat de manera molt ràpida. Com ho has viscut?
Ha estat una evolució normal, però si ara escolt el primer disc ja no m’hi sent identificada. Les coses tal com són... He canviat la manera de cantar i m’he trobat a mi mateixa. Al capdavall, el primer disc el vaig gravar amb 19 anys, i eren cançons que havia escrit als 17 o 18... Escoltava una música molt concreta i no estava oberta a altres estils, i sobretot no tenia ni idea de què volia fer a la vida. Es nota molt al primer disc, Fins a maig no revisc, que demostra la primera impressió del que m’agradava i del que pensava que podia fer en aquell moment. Després, a Voltes i voltes, ja veia que el meu camí era la música pop, però encara era un treball molt indie. I, finalment, en aquest últim disc m’he sentit molt còmoda amb tot el que he fet.



Des de fora pot semblar que vulguis pujar al carro guanyador.
No he fet aquest disc per la pasta, evidentment, perquè seria ridícul i no m’hauria sortit el resultat final. Si hagués estat forçat hauria gravat un disc diferent. Ara veig com funciona el joc i no soc tonta, tot i que segur que hi haurà molts artistes que es quedaran pel camí. La gent a qui li encantava el primer disc potser fliparà quan l’escolti i potser no li acabarà d’agradar... Ho trob el més normal del món. Així i tot, segur que hi ha molta altra gent que no em coneixia que em descobrirà ara i em vindrà a veure. I també hi haurà gent que seguirà el mateix procés que jo, perquè al final si t’agrada un artista, t’agrada. I qui pensi que he volgut pujar al carro guanyador serà perquè li fa una mica de ràbia o serà fruit de l’enveja, em sap greu dir-ho... [RIU].