La cantant mallorquina Maria Jaume revisita les tonades festives del seu poble, Lloret de Vistalegre, i fusiona la música tradicional amb el pop electrònic. El seu quart àlbum, 'Sant Domingo Forever' (Halley Records, 2026), reivindica l’arrel i la proximitat en un món ultraglobalitzat. L’artista s’introdueix de ple en l’imaginari popular de Mallorca i obre una tonalitat de colors inesperada, abraçant els instruments folklòrics i mesclant-los amb sintetitzadors i teclats. El nou treball, que es publicarà el 27 de febrer, s’allunya de la música lleugera sense perdre la pròpia essència, i aquest és el seu gran triomf

Text: Jordi Garrigós. Fotos: Michal Novak.

Per què has triat la Festa Major del teu poble per donar títol i basar el concepte del disc?
Tot i que són unes festes de poble corrents, per mi, que en visc lluny des de fa uns anys, dedicar-los el disc m’ha servit per agafar una altra perspectiva. M’ha fet apreciar com de guapes són i la quantitat de coses úniques que tenim a Mallorca. Quan vivia al poble tot em semblava molt normal, però des de Barcelona m’he adonat que són una celebració superespecial i ho he valorat encara més.
 
A la primera cançó ja s’intueix clarament l’enyor pel teu poble i la festa del patró Sant Domingo...
Hi havia el risc de romantitzar-ho massa, però com que no hi visc cada dia, tot ho trobo més guapo. A més, tinc una enyorança que va a més; com més temps passo a Barcelona, més nostàlgia tinc de casa. A la primera cançó (“A plaça”) vaig ubicar-hi el concepte del disc centrat en la festa major, perquè és un espai on em trobo i xerro amb gent que no he vist en tot l’any. Però també hi trobo persones que no em cauen tan bé, i fins i tot altres amb qui preferiria no coincidir. La festa fa la funció d’ajuntar a tothom per una cosa superior d’alegria col·lectiva, Sant Domingo passa per damunt de tot.
 
El teu disc anterior, 'Nostàlgia Airlines' (Bankrobber, 2024), era un clam contra el turisme massiu que pateixen els Països Catalans. En aquest cas, la reivindicació és d’autenticitat i proximitat?
En aquest disc la reivindicació està més camuflada, però també hi és ben present. Hi ha una part més evident, que és la de donar valor a les nostres tradicions festives i populars, que mos fan un poc especials. Vivim un moment d’ultraglobalització en què cada vegada ens assemblem més els uns als altres: tots feim les mateixes bodes, i a més ara tothom fa les pedides, els baby showers i altres coses així. I esclar, quan torno a Lloret i veig les corregudes dels dimonis amb els nins petits, em sembla molt especial. I d’altra banda, crec que som en un moment en què a Mallorca es torna a valorar especialment la cultura i la tradició. Però no des d’un lloc antic o carca, sinó per revaloritzar-ho. Per exemple, hi ha molta gent que es torna a apuntar a fer classe de ball de bot. La qüestió més important és no perdre les coses que realment mos fan diferents, perquè és la gràcia de viure a llocs diversos del món.



A “Sant Domingo Forever” convides la gent a alçar la copa a l’aire i brindar. Per què brindes a dia d’avui?
És un disc molt de brindar amb la gent que tinc a prop i que sé que sempre hi serà. Tot el disc neix d’haver passat una mala ratxa, d’haver perdut amics i coses importants per a mi. M’agradaria brindar per trobar un lloc segur i amb el suport de tota la gent amb qui sé que puc comptar.



El teu darrer disc va ser especialment reconegut pel públic i per la crítica amb quatre Premis Enderrock. I amb el nou treball, obres una nova etapa discogràfica amb Halley Records i Èxits Management. Artísticament, en quin moment et trobes?
Clarament amb Nostàlgia Airlines va haver-hi un canvi, una ruptura que vaig viure amb molta naturalitat, amb una evolució estilística que em va introduir més en els gèneres llatins. Tinc la sensació que cada vegada faig més passes cap al pop, que és el que m’agrada i el que vull fer. Crec que entre l’anterior disc i el nou hi ha hagut una transició orgànica. Sant Domingo Forever és un treball especialment personal, perquè jugar amb la referència genèrica de les festes majors m’ha donat molt de joc en diversos vessants. He pogut fer cançons superdivertides i ballables, que són mainstream, i a la vegada d’altres que són molt transcendentals i íntimes.
 
Creus que aquest disc té una ambició artística que els altres que havies gravat fins ara no tenien?
Sí, hi ha ambició artística, perquè tinc al cap que ha d’arribar a un públic molt més massiu. He partit de fonts d’inspiració i llocs sòlids on agafar-me, perquè veia que tindria major transcendència que el disc anterior. És el meu objectiu, no me n’amag. M’agradaria que cada vegada m’escolti més gent, però que això no m’obligui a canviar la meva essència. I aquest disc ho demostra quan canto “Venen es dimonis!”, que és zero mainstream, i em quedo tan tranquil·la.
 
Quina importància ha tingut el teu company i productor Lluís Cabot en el resultat final del disc?
D’una banda, mai no hauria pogut fer un disc com aquest si no hagués estat amb ell, i de l’altra, fa tants anys que ens coneixem que hem anat creixent i descobrint moltes coses junts. Feim un equip que és molt difícil d’igualar amb qualcú altre. Jo m’entenc amb ell i ell s’entén amb jo d’una manera molt especial, tant per les coses bones com per les menys bones. Pensam de manera semblant i tenim uns objectius molt similars.



La màgia del disc és que la presència d’instruments tradicionals flueix amb total naturalitat en el marc d’una cançó pop. Ha estat difícil trobar l’encaix?
Vam buscar quins havien de ser els codis, perquè tingués coherència i ens hi sentíssim còmodes. La intenció no era fer un disc folklòric ni tradicional, sinó que volia deconstruir completament la música d’arrel i agafar el que m’agradava i em feia sentir a gust. Hi ha cançons en què hem trobat la clau, com quan combinem la xeremia amb el sintetitzador i sona molt pop. És una sonoritat que estem acostumades a escoltar, però que fins ara no s’havia utilitzat en el nostre àmbit, perquè parteix de fonts concretes i tradicionals. I penso també en les castanyetes, que apareixen en diverses cançons.
 
Quina relació has tingut amb la música tradicional?
Ha format part de la meva vida des de sempre. Les primeres vegades que vaig escoltar la intro amb les xeremies, plorava perquè em despertava els records de la infància i les festes del meu poble. Tot i això, no he estat mai a cap agrupació tradicional. Tècnicament, ens va anar molt bé gravar amb Maria Adrover, de Pitxorines, que fa música d’arrel i és una màquina que ho toca tot: xeremia, flabiol, tamborino, castanyetes... Ho ha tocat tot i ens ha ensenyat moltes coses dels instruments que són superinteressants. I després nosaltres hi hem pogut jugar amb l’ordinador i fer tot el que hem volgut.