Si existeix un músic que ha sabut transmetre amb les seves cançons les arrels i l'essència de Mallorca, aquest és Tomeu Penya. 50 anys de carrera i més de 300 cançons l'avalen, de supervendes a cantautor compromès passant per la sàtira i la cançó romàntica. Ha elaborat per a Enderrock una llista de deu cançons de les publicades en aquest disc d'aniversari; temes indispensables per entendre la seva trajectòria: les comenta una per una.

Text: Pere Bestard. Fotos: Àlex Nicolau & Albert Capó

"Feixets de cabells": "Aquesta cançó és una de les primeres que vaig escriure. És del segon disc. La història va començar amb un romanç bastant important que vaig tenir. La filleta de la persona que estava amb jo tenia vuit anys. Amb el temps ens vam separar. El meu sentiment era fer una cançó, els que som compositors sempre escrivim sobre el que ens passa. Record que la mare em va regalar, perquè jo li vaig demanar, un feixet de cabells, una vegada que li van tallar els cabells a la seva fillona. Tant la mare com la filla van desaparèixer de la meva vida i això va ser el que me'n vaig quedar".



"Carritx i roses": "Una cançó d’un moment en què em sentia molt poeta. Vaig tenir una altra relació d’amor amb una senyoreta. En aquell moment també estava molt en contacte amb les qüestions ecologistes de l’època, amb una Mallorca en perill on desapareixien moltes coses. Va ser el primer disc i la primera cançó que va tenir un reconeixement important".
  

"Rock’n’roll (Els millors anys)": "Sé positivament que els músics se senten molt identificats amb aquesta cançó. Vaig contar en tres minuts i pico una mica de la meva història, que és a la vegada la història de tots els músics de la meva època. Començàrem de bromes a estudiar solfeig, a estudiar guitarra o piano i a poc a poc ens vam adonar que el rock ens conduïa a la nostra carrera, tant si va resultar important com si no. Jo vaig començar darrere els Beatles, després n’Elvis, després els Bee Gees, després The Comets... Al mateix temps és una història d’amor cap al rock’n’roll".

 
"Havanera": "Jo tenia un germà que va morir molt jove. Tenia dotze anys més que jo, el seu nom era Jordi. A ell li agradaven molt les havaneres. En el moment en què va desaparèixer, per un accident, jo li vaig escriure “Havanera” a tall d’homenatge. Tot el que siguin altres històries que han sortit al voltant d’aquesta cançó no són veritat. Vaig escriure una cançó amb una protagonista, sempre en el meu cas són al·lotes, però estava dedicada en cos i ànima al meu germà".
 


"Mallorquins i catalans": "Deu fer uns trenta anys o més, hi hagué un moment prou complicat a Mallorca en què es debatia si el mallorquí era català o no ho era, si era diferent. La meva intenció era treure dramatisme a aquest conflicte, fer una cançó alegre, i apropar posicions. Evidentment, el català i el mallorquí és un sol idioma, però cada poble el parla a la seva manera. Una sàtira, que tothom cantàs i ballàs, boixassin molt i fossin tots amics".



"És tard, molt tard": "Aquesta cançó..., clar els que fem cançons sempre tenim moltes emocions contradictòries, de vegades tristes, de vegades alegres. Un vespre a ca meva, encara no tenia aire condicionat, feia una calor que torrava es cul a ses llebres, havia begut molt de whisky i volia fer una cançó. Estava molt inspirat. Vaig començar a escriure-la i vaig poder fer només la meitat de la cançó. Me faltava la tornada, vaig estar lluitant i lluitant molt de vespres més fins que la vaig trobar, i la cançó va fer un gir respecte al que havia escrit. Hi vaig estar més d’un mes. Pens que és del millor que he fet mai".


 
"Cabrera": "A Cabrera jo hi vaig fer la mili arrestat. M'hi van enviar perquè me trobaren amb males companyies, segons els militars. Les males companyies senzillament eren estrangeres que venien a dormir amb mi al destacament militar. Estava prohibida l’entrada als civils, imagina’t a les estrangeres! Feia el que podia. Quan me varen trobar m’hi enviaren i allà va ser quan vaig començar a conèixer i a estimar Cabrera. Per fer una cançó has de conèixer una mica. Un temps s’havia pensat construir-hi i els joves de la meva època no ho volíem, després afortunadament es va declarar Parc Natural".
 


"Maria": "És el nom de la meva vida, mumare ja era Maria. Moltes al·lotes amb qui hem conviscut o hem tingut aventures també són Maries. La meva filla Alexandra, és Maria Alexandra, i la seva mare és Maria Isabel. La directora de la Banca March de Vilafranca també és Maria... (rialles). I l’advocada que ara me separa de la meva darrera parella també. Hi ha molts de motius per aquesta cançó. És molt difícil fer una tria de deu cançons d’entre més de tres-centes que he compost al llarg de la meva carrera, però aquesta en pot ser una".
 


"Plou": "Fer cançons, a la meva manera, és tenir idees i a poc a poc anar desenvolupant-les. Aquesta va començar dins el llit, amb una amiga, i plovia. D’aquí ve la idea, el sentiment. No te pots posar a fer una cançó dins el llit! Però la idea sí. La idea es va desenvolupant lentament, un dia, unes hores, sempre concentrat en el moment i l’emoció de quan va sorgir. Has de saber contar la història del moment tot i que hagin de passar tres mesos, quatre o mig any".



"Illes dins un riu": "Sent sincer, la discogràfica i jo vam decidir que necessitàvem una cançó per cantar en duet. La primera intèrpret que va sorgir havia de ser na Nina, però no ens vam entendre. Després una altra, i finalment va cantar Adriana Ceballos. És un tema dels BeGees. El més difícil d’adaptar una cançó anglesa és que són cursis a més no poder. Molt guapes, sí, però molt senzilles i molt cursis. En vaig fer una adaptació lliure que digués més o menys el mateix però que entràs fort a la gent. Va costar molt. Va ser tan ben arribada aquesta cançó que jo encara no ho puc entendre".