>
<
Parlem amb el grup el treball 'Dies d'attrezzo'

Da Souza: «Ens agrada anar a la contra de la productivitat del sistema capitalista»

Da Souza no para mai, ni tan sols en pandèmia. Des del seu debut l’any 2013 han enregistrat quatre àlbums, amb EPs i senzills intercalats quasi sense pausa. El quintet mallorquí de pop lluminós presenta el sisè disc, 'Dies d’attrezzo' (Bankrobber, 2022), el seu treball més sentit i coral. Aquesta tardor començaran a presentar-lo en directe i també pujaran a l’escenari del Palau Sant Jordi de Barcelona per acompanyar els seus referents per excel·lència: Antònia Font.
Text: Carla Gimeno. Fotos: Manuel Pomar
Ara, han presentat "Bomba de fum"; el darrer senzill que avancen del nou treball, "una cançó que xerra sobre el moment en què ets un lloc on no vols ser, però amb una persona amb qui sí que vols estar", explica Lluís Cabot, veu del grup i autor del tema. "Aleshores -continua-, decidiu de manera poc diplomàtica, però bastant efectiva, marxar a una altra banda sense dir res a ningú". Tot va començar amb una pel·lícula. Però com ha acabat? Ho expliquen en aquesta entrevista.


És cert que la història del disc va començar amb una pel·lícula?
Lluís Cabot (veu i guitarra): Més que mai, aquesta vegada el disc ha sortit sense buscar-lo. De bon principi havíem de fer la banda sonora per a la pel·lícula d’un col·lega, però com que el procés es va anar torçant i al final ja vàrem veure que no sortiria, ho vam anar reconduint i ha acabat sent el cinquè disc de Da Souza.
 
Habitualment teniu clar el que busqueu quan graveu un disc?
Àngel Garau (Bateria): Fins ara la dinàmica sempre havia estat: “Ara toca fer un LP, ara un EP...”, però aquesta vegada ha arribat sense comptar-hi. En aquest cas, pels contratemps de la pel·lícula i tot plegat, vam decidir agafar la directa i fer un disc nostre a partir de les músiques. Ha estat un camí estrany i un poc friqui, però el resultat és el disc més ‘nostre’. Tot i que la veritat és que això és el que diem després de cada disc [RIU].
L.C: Si hi ha hagut una evolució com a grup és perquè cada vegada som més nosaltres i amb les cançons hem pogut exterioritzar millor qui som. Crec que ho sentim tots així. També cal dir que el disc ha estat més coral que mai en el pla compositiu. I sí, també pens que és el disc més ‘nostre’. Sempre ho diem, però ara és de veres.

 
Per què el títol 'Dies d’attrezzo'?
L.C: Perquè és com hem estat enguany, no? I també per relacionar-ho amb la peli. Sempre hem dedicat molt de temps a coses que al final no acaben sent definitives, sinó primers camins que prenem per anar a parar a alguna altra banda. De vegades acaben quedant-se en res, però en d’altres són els decorats del que després acabarà sent.
A.G: De fet, ja ens ha passat alguna altra vegada. Comencem un camí i al final acabem tirant cap a una altra banda. Ens acabem sentint com si forméssim part de l’attrezzo, però això també té un punt que ens agrada.
L.C: El títol és una reivindicació del temps perdut, perquè realment mai el perdem del tot, i sempre acabem fent alguna altra cosa. Ens agrada anar a la contra de la productivitat del sistema capitalista, per dir-ho d’alguna manera. Creiem en la idea d’invertir el temps i l’esforç en projectes que potser després no acaben en res però que, en canvi, ens han generat coses molt positives.
 
Aquest és el cinquè disc i entremig també heu publicat EPs i senzills. Com manteniu la inspiració i la creativitat?
Xavi Hernández (guitarra i teclats): Tots escrivim cançons i toquem cada dia. Per això no hem d’engegar mai de zero quan ens posem a pensar en nous temes. 
A.G: El procés del treball en grup és el que més ens motiva. Com que els últims dos anys no hem pogut girar tant com ens hauria agradat, hem gaudit ajuntant-nos per compondre i fer cançons. Si aquesta part no ens agradés tant, no gravaríem tan seguit.


 

CLASSES DE MOTOS

Lluís Cabot havia estat l’autor de la majoria de cançons del grup, però aquesta vegada hi heu participat tots cinc.
L.C: Aquest disc té 12 cançons i està repartit a parts iguals. No ho recordo de manera exacta, però crec que l’Àngel Garau n’ha fet tres, en Xavi Hernández i jo quatre cadascú i n’hi ha una de darrera que hem fet una mica entre tots. És un disc bastant equilibrat. 
 
I com ha estat l’experiència?
A.G: Ens ha facilitat la feina el fet que cadascú hagi pogut anar fent la seva collita. De cop, quan ens ajuntàvem teníem moltes peces disponibles per muntar idees. De vegades no eren cançons, sinó sonoritats o esbossos molt incipients... Hi ha cançons d’autors diferents, però realment hi ha molta feina col·lectiva.
L.C: Tots ens les sentim pròpies, en menor o major mesura, perquè al final han acabat sent cançons de Da Souza i això és molt guai.
X.H: Sí, tothom ha posat una mica de mà a les cançons dels altres. Cadascú té una manera d’escriure i això aporta varietat al conjunt. 
 
Hi ha algun fil conductor entre les cançons de 'Dies d’attrezzo'?
L.C: La idea del disc són els dies que no van enlloc, però que després són tan rellevants com els més importants. El concepte que uneix les cançons és la reivindicació dels dies que són aparentment un decorat, un attrezzo. I després hi ha molts altres subtemes.
A.G: No és un disc conceptual, però potser sí que tot orbita en aquesta manera de fer.
X.H: Com que veníem d’una banda sonora, tot ha anat canviant molt. Crec que el destil·lat final ha estat treure profit d’aquells dies i aquelles cançons que semblaven d’attrezzo, que no anaven enlloc i, mira, s’han quedat i formen part d’un disc.



El disc s’ha gravat a cavall de dos estudis barcelonins i una autoescola a Llucmajor (Mallorca), en un estudi portàtil.
A.G: Ha estat també una carambola. El nostre baixista, Biel Stela, és mig de Campos i mig de Llucmajor i aquesta autoescola la va fundar un tiet seu. És un espai increïble, que al davant té unes pistes per aprendre a conduir. Com que la casa no l’estaven usant, ens van proposar muntar-hi l’estudi. I al final ha tingut molt de pes en el disc. 
 
Com vau superar les dificultats sonores?
L.C: Havíem d’anar alerta amb els horaris de les classes de motos. En aquell moment no podíem gravar veus ni res microfonat, és clar!
X.H: Les bateries les vam gravar a Barcelona, a Can Sons, però l’autoescola va ser un espai de màgia. Anàvem fent quan el soroll dels motors ens deixava i entremig buscàvem arranjaments màgics.
 

IMAGINARI D'ANTÒNIA FONT

A l’octubre presentareu el disc al Palau Sant Jordi com a teloners d’Antònia Font. Serà un 'check' a la vostra llista de somnis?
L.C: És del millor que ens podria haver passat. Antònia Font sempre ha estat un grup referent en molts sentits, no només en el musical, sinó també en la seva manera de fer les coses. Així que poder tocar amb ells en el seu concert de retorn i a més al Palau Sant Jordi... serà increïble! I sí, és un macro check. Igual com va ser poder gravar amb Tomeu Penya; ara només ens queda fer alguna cosa amb Maria del Mar Bonet, ja sigui una col·laboració o un concert, i ja tindríem el trident de macro checks de sa mallorquinitat!
A.G: El concert a Barcelona serà dels primers i serà bastant sorpresa. Hi ha coses per decidir i no sabem al cent per cent com l’encararem. El gran repte serà no desmaiar-nos...
X.H: ...i intentar no restar protagonisme a Antònia Font [RIU].

 

Quina és la relació amb Antònia Font?
L.C: Escolto la veu de Pau Debon i és com sentir cantar un tiet meu. 
A.G: El primer capítol amb Antònia Font va ser quan ells varen començar i nosaltres érem preadolescents. Des d’aquell moment, les nostres primeres experiències a concerts i festivals era anar-los a veure. I, ara, fa tant de temps que ens acompanyen que els sentim de la família. Em podria rebotar i anar de guai per dir que ja no m’agraden tant, però és tan increïblement al·lucinant tot el que han fet i tot l’imaginari que han creat... La seva mirada al Mediterrani ens ha marcat bastant.
L.C: El gran aprenentatge és poder ‘fer el que vols’, perquè ells sempre transmeten aquesta sensació. Fan els discos que els dona la gana, sense perdre de vista que són un grup de pop i volen arribar a la gent. No s’adapten a les modes ni als cànons de com s’han de fer les coses. La seva dualitat entre avantguarda i superpop l’hem tingut sempre de referent de com ens agradaria fer les coses.
X.H: El fet d’haver crescut amb ells i tenir-los tan presents és part de la nostra identitat.
 

Com veieu l’escena indie balear?
A.G: De fa deu anys fins ara és al·lucinant la quantitat de projectes i artistes que hi ha. Sempre hi ha hagut molta música, però no tenien gaire projecció.
L.C: I no és només generacional, perquè hi ha grups emergents interessants, però també artistes com Joana Gomila, que fa anys que fa coses, Miquel Serra... o nosaltres, que som a mig camí. Tots sentim com si s’estigués revalorant el que fem. Sempre s’han fet coses interessants, però la veritat és que actualment estem presenciant una mena de pic de l’escena i de cop tots els altres que hi érem ens n’hem beneficiat.

 

Abans del concert al Sant Jordi teniu un parell de presentacions, entre les quals la del festival Petits Camaleons. Com us encarareu a un públic infantil?
L.C: L’Àngel i jo ho tenim bastant per la mà, perquè durant una bona època amb un altre grup (Beach Beach) vam fer força concerts de minimúsica, que era públic majoritàriament de nins i nines. És un públic especial però mola; de fet, són més sincers que els adults. A més, n’hi ha de més hooligans i altres que directament estan d’esquena a l’escenari. Hem d’estar mentalment preparats per a tot, perquè pot passar de tot.
 
Sou d’anar a concerts o festivals? Quin és l’últim directe que heu anat a veure?
X.H: L’últim concert va ser La Ludwig Band al Vida Festival.
A.G: Jo vaig anar a veure Maria Jaume i Lluís Cabot a Pollença.
L.C: A mi m’agrada més anar a concerts que a festivals, però no sabria dir-te quin va ser el darrer, perquè últimament els caps de setmana els tenc molt ocupats amb concerts propis. Crec que va ser de Reïna.
Següent
V Premis Enderrock de la Música Balear