El cantant menorquí Cris Juanico porta tota la vida envoltat de música. Es va donar a conèixer com a líder de Ja T’Ho Diré -Premi Enderrock d'Honor de la Música Balear- ara fa tres dècades i va continuar en solitari o formant part de Menaix a Truà en una carrera eclèctica per senders ben diversos 

Text: Joaquim Vilarnau. Fotos: Juan Miguel Morales.

Ara, ha presentat un EP titulat M’enroca (RGB Suports, 2022) i està a punt de descobrir el magne projecte amb l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears Altament sensible (RGB Suports, 2022), que dona una nova dimensió a les cançons més significatives del repertori. Amb l’excusa del nou disc, hem fet un viatge a les arrels per tal d’endinsar-nos en la seva manera d’entendre la música.



La decisió de gravar disc amb orquestra nova ser una tria de Cris Juanico, sinó que van coincidir diverses circumstàncies. La primera mirada va sorgir amb F(a)usta (RGB Suports, 2015), un disc pop-rock amb arranjaments de quartet de corda. El repertori es va presentar amb tres formacions, segons el lloc on actuaven. A Menorca hi havia un grup, a Mallorca la banda que va gravar el disc, i a Catalunya, una altra. “Enlloc d’una sola banda, vaig tocar amb més de dotze músics, perquè també van venir alguns suplents”, apunta Juanico.

Aquell projecte es va treballar amb el mallorquí Miquel Àngel Aguiló, que ha compost diverses bandes sonores i que a finals dels anys vuitanta va formar part del grup La Búsqueda. “Sempre m’havia cridat l’atenció que hi hagués un cello en un grup de rock i al cap dels anys vaig saber que era ell”, destaca. Aguiló també va fer els arranjaments de Coser i cantar (Discmedi, 2007), d’Antònia Font. “El fet de treballar amb formacions diferents em va fer veure que cadascuna sonava diferent i que tenia la seva personalitat. Vaig imaginar reunir tots el músics per fer un Superf(a)usta, però va ser un pensament que em va passar pel cap i que va quedar allà...”, repassa el menorquí.

Finalment, el 2019 l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears es va posar en contacte amb Cris Juanico per tal d’abordar un projecte simfònic. “Jo havia pensat en una orquestra de cambra com a molt i va sorgir la possibilitat de treballar amb una simfònica! I, a més, em van oferir treballar en el format que volgués!”.En aquest sentit, no ha volgut quedar-se només amb la sonoritat de l’orquestra sinó treballar amb la seva banda ampliada amb dues coristes. A més, els arranjaments són de nou de Miquel Àngel Aguiló, que és una persona de total confiança.

Sobre el repertori que s’havia de treballar per al disc i el directe hi ha hagut molt dubtes. Segons Juanico: “Amb una orquestra simfònica no em podia plantejar un concert de dues hores com els rockers. Com que he tengut temps per decidir, he buscat un cert equilibri entre la música clàssica i el rock. Per mi era important que les cançons creixessin, de manera que amb el grup hem hagut de contenir-nos per donar espai a l’orquestra”.
El disc conté dotze cançons, per bé que en directe Cris Juanico en canta dues més. El procés també ha estat complicat. “Tot ha anat lent perquè just llavors va arribar la pandèmia i va quedar tot aturat. I quan vam poder gravar, vam tenir algunes baixes perquè alguns músics van agafar la covid”. Tot i que l’experiència d’una rock i clàssica ja s’ha realitzat en diverses ocasions, per aquest cas no hi havia cap referent concret: “De vegades, si et deixes influenciar massa pel que els altres ja han fet, pots crear-te unes expectatives que al final no es compleixen”.



Has gravat discos de pop-rock, de jazz, de música tradicional, de cançons infantils. Musicalment, com et definiries?
M’agrada definir-me com un ‘cançonador’, un músic que fa cançons. Dec ser un cantautor per la meva manera d’entendre la música, però prefereixo jugar amb altres visions. Penso que, en el fons, la música no és només del creador sinó també de qui l’escolta i la interpreta.

Si t’ho haguéssim preguntat fa 25 anys, ens hauries dit que eres un rocker?
Segurament, i encara ho som. Però mira, ara tinc un fill de 18 anys. Quan en tenia 9 o 10, no li agradaven les gambes. Li van començar a agradar als 14. Vull dir que els gustos i el plaer de les coses també són qüestió d’educació i sempre en podem aprendre. La música és un llenguatge en què l’emoció la posen les persones. Actualment, es fan moltíssimes músiques amb màquines, però tothom busca que sembli que ho han fet persones. 

Quin va ser el primer contacte que vas tenir amb la música?
La música l’he mamada de tota la vida. No tinc cap record precís d’un moment exacte. El meu pare era un músic que tocava el clarinet i el saxo en una orquestrina a la Menorca de finals dels anys cinquanta. Un amic seu tenia un tocadiscos i algun disc. A més, escoltaven la ràdio i després anaven traient les cançons d’oïda. El primer conjunt on va tocar va ser un quintet sense contrabaix: bateria, piano, clarinet, guitarra i veu, perquè sempre deia que ‘on hi hagi la bona mà esquerra d’un pianista, què hi ha de venir a fer un baixista?’. Penso que jo vaig néixer sentint música. Als 5 anys, els Reis Mags em van portar una guitarra espanyola petita i a casa em van ensenyar a posar-hi els dits, amb un Do Major, un La menor, un Re menor i Sol sèptima. I amb aquestes notes, si les tocava seguides i amb un cert ritme, sonava “Perfidia”, la primera cançó que vaig aprendre. Tocaves amb la família?
I tant! Encara toquem. No us podeu imaginar els sopars de Nadal que feim! Sempre surten guitarres. El meu germà toca la guitarra; la germana, guitarra i piano; el cunyat, piano, guitarra i trompeta; el fill i els nebots, també... De fet, el guitarrista de la banda, Quim Ribó, és fill de la ma germana. Toquem de tot, de cançons tradicionals a versions de tot tipus, inclosos Ja T’Ho Diré. 

Recordes el primer concert a què vas anar?
A part de les misses de diumenge, on també hi havia música, el primer concert em va impressionar molt. Va ser a Ciutadella, al pati de l’Escola des Born, amb Max Sunyer Trio, i el baterista Salvador Niebla, que era molt jovenet. Un dels organitzadors, que recollia i acompanyava els músics a l’aeroport, era ‘Sente’ Fontestad, que després va ser el bateria de Ja T’Ho. Jo tenia només 9 anys, no hi havia ni escenari, però va ser la primera vegada que vaig dir ‘uau, això m’agrada!’.

I la primera cançó que vas compondre, quina va ser?
D’açò sí que no me’n record. “Ei, Joan” és la primera cançó dels Ja T’Ho Diré en què vaig participar. La lletra és d’en Jesús Moll ‘Fly’ i és la primera en què vaig treballar en la melodia. Abans d’això, havia fet alguna música per a la primera banda que vaig tenir, que es deia Caca’s Power. Però no record quina va ser la meva primera cançó. És que ja fa molt de temps, de tot açò! En total, amb aquella primera banda vaig tocar-hi des del 1984 fins a l’estiu del 1985.

O sigui, va ser la prèvia de Ja T’Ho Diré?
Ja T’Ho Diré va ser una fusió de diferents grups que funcionaven per Menorca. El 1985 vaig anar-me’n a estudiar a Barcelona i m’hi vaig estar un any i mig, fins al gener del 1987. L’estiu anterior, dos dels membres de Caca’s Power es van ajuntar amb músics d’Indecisos i van agafar en Sente de bateria, que llavors tocava en una orquestra. Quedaven un dia a la setmana per assajar. Al principi no tenien nom ni van fer cap concert. El gener del 1987, quan vaig tornar a Menorca, m’hi vaig afegir i al cap d’un mes va sortir el primer concert. Així va néixer Ja T’Ho Diré. Jo vaig ser al primer concert, però no cantava, feia una mica de comodí, tocant percussions, suplint el bateria o el guitarrista si no havien pogut venir… Quedàvem un parell de cops entre setmana i el cap de setmana tres o quatre hores més i fèiem cançons i soroll. Ens ho passàvem molt bé. No érem un grup d’amics que després sortíem junts, perquè cadascú tenia el seu cercle d’amistats.



I com vas acabar convertit en el cantant del grup?
Moltes vegades els cantants titulars no venien als assajos i jo era qui acabava cantant el repertori. Cantar ja m’agradava, però mai de la vida m’havia passat pel cap arribar a ser el cantant d’un grup. Va ser un accident dels bons que passen a la vida i que els acceptes amb naturalitat.

Quins moments especials recordes?
En diria dos. Un és quan van arribar els exemplars del primer LP, el 1990. Era un disc que compartíem amb una altra banda, Ferris. Fèiem 10 o 15 concerts l’any i veure aquells primers vinils va ser la satisfacció més gran. Record el cuc a l’estómac abans d’obrir els paquets. Llavors vam fer uns quants concerts molt bons i ens vam plantejar marxar de l’illa. I, per jo, aquest és el segon moment: quan ho vam posar sobre la taula i tots cinc vam ser valents i vam dir ‘som-hi!’.

Enyores l’etapa de Ja T’Ho Diré?
Enyorar-ho, no; ho record i em qued amb els bons moments i amb tot allò que em va aportar, com a persona i també com a músic. Van ser uns anys molt intensos, en algun dels quals vam arribar a fer 90 concerts, que és una bogeria. També he de dir que tenc molt clar que si no fos per Ja T’Ho Diré no em dedicaria a fer música. No tenc nostàlgia, però de tant en tant m’agrada recordar aquella etapa i contar batalletes, que en tenim moltes. Ja T’Ho Diré va durar una mica més de deu anys i ja en fa prop de vint que cant en solitari. No ho puc enyorar perquè era massa intens, massa passional. Quan et mires aquell jove Cris Juanico, què en penses?
Veig una persona amb poca experiència, però segura de si mateixa, de les seves capacitats i limitacions. Veig un músic que encara no estava fet. Vam aprendre un seguit de conceptes que no ens podrien ensenyar mai a cap escola. Anàvem pel món amb molta innocència. Aquell jove inexpert tenia moltes ganes d’aprendre i buscava suport en els seus companys, que eren una mica menys joves, però també inexperts, i que també tenien moltes ganes d’aprendre.

Vas tornar fa vint anys a l’illa de Menorca i amb el temps has convertit el teu estudi en un petit centre cultural.
Quan vaig tornar a Menorca, vaig voler seguir fent la mateixa feina que practicava a Catalunya, com ara la producció musical i els enregistraments. Fins aleshores a Menorca només hi havia un estudi de gravació i cap segell mínimament important. Vaig voler establir un pal de paller per poder seguir fent produccions i poder dedicar-me a compondre… A més, també vaig voler editar les produccions musicals de l’illa. Tinc debilitat pels músics i sempre he mirat de donar un cop de mà a aquells que he vist que tenien talent. Per açò em consider un agitador cultural, perquè la cultura s’ha de provocar i cal donar altaveu als creadors.