El guitarrista manacorí presenta un nou disc de guitarra sola

Seria una manera xula de justificar el títol! La veritat és que aquests tres ingredients m'acompanyen cada dia des que tenc memòria i per mi han esdevingut unitats mínimes i indivisibles de la cuina de ca nostra. I com que som el que menjam...

 

Se'n podrien dir moltes coses d'aquest disc: de tant nu com és, es veu tot. Tots aquests estils han format i formen part del meu imaginari i els seus grans intèrprets han estat els meus professors (encara que no ho hagin sabut mai).

 

El procés ha estat absolutament fet a mida. L'he compost i arranjat quan he tengut temps, l'he gravat quan tenia ca nostra lliure, i per a la mescla i al màster, tres quarts del mateix. Per a cada tema, em permetia un màxim de cinc preses senceres, però si ets tu mateix qui fa de tècnic i intèrpret és una tortura, perquè tornaries a començar tres mil vegades. Tenim el "control zeta" molt gelós! [RIU] Per això, em vaig comprar una manguera d'estudi i vaig deixar l'ordinador gravant a l'altra punta de sa casa: no volia veure cap pantalla ni cap tecla. Llavors escoltava les preses i si sumava al resultat final, m'hi permetia certa edició, sempre que hi hagués un silenci o un calderó que m'ho permetés, és clar.

 

Sí, perquè és un tros de guitarra que no te l'acabes, feta per un malalt de les guitarres per a un altre malalt d'aquest instrument. A més, viure el procés de construcció i l'evolució del propi instrument al llarg del temps és xulíssim.

  

Sempre m'ha agradat moltíssim la música a guitarra sola, i cada decisió que he pres en aquest disc i en general ve d'algún moment de sorpresa escoltant tocar a guitarristes. Puc dir molts noms que tenia al cap mentre gravava: Hall, Pass, Reinhardt, Paco de Lucia, Frisell, Lage i Hunter, entre molts d'altres. També necessit mencionar els meus herois guitarristes de proximitat, que m'escolten i m'ensenyen cada dia, com per exemple en Darío Barroso, n'Amaia Miranda, en Josep Munar i en Santi Careta, per dir-ne uns quants.

 

 

Aquesta cançó la vaig aprendre aquest estiu a l'Encordas Fiddle Fest, un festival de folk meravellós que es fa a la igual de meravellosa illa de San Simón a sa Ria de Vigo, i la vaig aprendre de la mà d'un dels professors de fiddle. És un blueset que em va entrar per l'ull dret i que no vaig poder deixar de xiular en tot l'estiu, així que... va entrar al disc per mèrits propis.

 

Això va ser un encàrrec que em feren per l'obra de teatre Via 870, de Josep María Diéguez, i que anava molt lligada al protagonista i a l'evolució d'aquest. Aquest adagio (nom que vaig posar indiscriminadament perquè mai no he fet clàssic i no en tenc ni idea de nomenclatura) marca un punt bastant depriment dins la vida d'aquest personatge.

 

La veritat és que no hi vaig posar gaire context a la creació d'aquestes cançons. El que sí que volia era que fossin la mateixa peça però a tempos i tonalitats diferents. Una vegada tenia això vaig estirar el fil, els vaig posar un llacet, i llestos! 

 

Totalment fora sense voler, però m'afalaga molt la comparació. Aquest moviment de quinta a sexta, sexta a sèptima i tornar a la sexta és gairebé de tothom i no és de ningú al mateix temps, i em feia il·lusió tenir una versió d'aquest clitxé tan estimat.