El cantautor de Cocentaina presenta el seu dotzè àlbum, 'Els camins que elegim' (Un Nou Món Edicions, 2026), que inclou una musicació de Maria Beneyto (“Vens”) i una versió d’Ovidi Montllor (“L’escola de Ribera”). El compromís d’Andreu Valor amb la dignitat, la llengua i el país, així com la denúncia de la intolerància tornen a anar juntes de la mà en un treball que, per damunt de tot, aposta per la bellesa.

Text: Joaquim Vilarnau. Fotos: Rafa Cortés.

Quina és la línia mestra del nou disc, 'Els camins que elegim', gravat amb els guitarristes habituals Blai A. Vañó i Hèctor Tirado?
El disc parteix del qüestionament vital de l’ésser humà sobre qui som, d’on venim i cap on anem. Són preguntes bàsiques que poden semblar una ximpleria, però que considere fonamentals, sobretot en una etapa en què la gent ha perdut la necessitat de reflexionar. Vivim de la inèrcia, ens deixem portar i manipular pels estímuls d’un sistema que no pensa en nosaltres. La poca sensibilitat cap a la convivència i la coŀlectivitat passa per donar rèdit a un sistema de poders en què molta gent s’identifica, encara que vaja en contra dels seus propis interessos.

I quin és el missatge que vols transmetre?
He enregistrat un treball en el qual he intentat retrobar-me amb mi mateix i que, a més, està intrínsecament vinculat a l’ésser humà. La majoria de les cançons que he escrit estan dirigides a persones o naixen d’elles mateixes.
 
En pots posar algun exemple concret?
“Les meues cartes a Olivier” és una cançó dedicada a Didín Puig, una dona riberenca compromesa amb la vida i la llibertat, filla d’una mestra d’escola i d’un secretari d’ajuntament que el règim franquista va afusellar. Tot i això, ella va decidir viure i dedicar-se plenament a la llibertat coŀlectiva, a defensar les seues arrels, sempre amb la pau com a bandera. No volia viure amb odi. És un personatge que m’ha aprofundit en la idea que, malgrat la injustícia de la vida, hem d’intentar traure la millor versió de nosaltres mateixos.

Hi ha més cançons amb aquest mateix esperit?
Sí, per exemple “Sort que et tinc a tu” és una altra cançó que parla de l’agraïment a les persones que m’envolten, perquè res seria el mateix sense elles. Són persones que pense que al final m’han acabat salvant la vida.

I també hi has inclòs reflexions sobre la identitat i el territori.
A “La partida” hi ha una frase del filòsof alemany Arthur Schopenhauer que diu que cinc minuts després de nàixer ja han decidit el nostre nom, nacionalitat i religió, i ens passem la resta de la vida defensant desesperadament coses que mai no elegírem. Però, irònicament, cante que no va nàixer als Països Catalans, perquè quan naixes en un lloc castigat per una societat que no defensa ni la identitat ni la llengua, mantindre’t ferm en la part minoritzada és una mostra d’enamorament pel territori.




Hi ha una altra cançó molt significativa: “Trobaràs una pàtria”. Tornen els temps de les guitarres de combat?
Sempre he somiat que estos temps no havien desaparegut mai. No per nostàlgia, sinó perquè m’ha ajudat a reivindicar-me en una societat coŀlectiva i a entendre que viure plenament significa prendre partit per les causes justes. Tot i això, ja m’agradaria que no existira la necessitat de reivindicar qüestions òbvies, però, ateses les circumstàncies, crec que és important tindre propostes culturals que donen veu a qui no en té i que ajuden a reflexionar sobre la pèrdua de la consciència coŀlectiva. La cultura no és només distracció o entreteniment. Parlar del temps present, reivindicar la llibertat i la dignitat coŀlectiva és la base d’una societat amb futur. Sense tot això, encara hauríem de cantar amb més força.

Musicalment, has arribat a una clara maduresa. Com et sents?
M’agradaria reivindicar l’evolució sonora. Tot i que he mantingut el missatge i la sensibilitat coŀlectiva, m’he trobat amb la dificultat d’encaixar en un estil concret. Sense qüestionar-m’ho massa, he explorat diferents estils fins a arribar a un pop-folk més rítmic. En aquest disc hi ha mandolines que li donen un aire folk que m’apassiona, un tipus de música que darrerament m’ha estimulat molt. No vull partir d’una mateixa manera de fer cançons i em ve molt de gust que cada projecte tinga la seua pròpia personalitat.

Creus que has arribat al millor moment de la teva carrera?
El 2027 farà vint anys que camine en solitari, dedicant cada dia de la meua vida a una professió molt difícil. Hi ha hagut alts i baixos, moments en què les coses han vingut de cara i altres en què he remat contra corrent. Trobe sentit a la vida amb esta feina. No sé si estic en el millor moment, però voldria que cada projecte fora millor que l’anterior. La cançó d’autor és minoritària, i sembla que sempre estiguem tornant a començar. Això fa que no m’avorrisca, però és dur.

Com definiries l’escena musical actual?
Vivim una etapa d’immediatesa absoluta, i jo soc molt romàntic. M’agrada que un projecte tinga sentit, treballar-lo durant mesos, acabar-lo en format físic, treballar les fotos i compartir-lo amb els companys... Hui en dia la gent compra menys discos, i no ho dic per una qüestió capitalista, sinó de subsistència i romanticisme. Tot passa per plataformes que ho devoren tot, i que juguen amb interessos que no tenen res a veure amb la creativitat ni amb els artistes.

Et sents part de l’escola alcoiana de la cançó d’autor?
Sens dubte, i això m’ha donat la possibilitat d’enamorar-me d’Alcoi. Jo soc del poble veí i de vegades hi ha distància i rivalitat, però sempre he reivindicat l’aportació meravellosa del germà gran. Figures com Jordi Gil, Francesc Moisés i, sobretot, Ovidi Montllor m’han donat proximitat a la cançó d’autor. Tots ells m’han marcat i moltes de les seues cançons són el full de ruta que he mamat. Com més escolte els referents, més m’arriben les seues cançons.