Després de foguejar-se als micros oberts de València, l’artista de la Vall d’Albaida Paloma Aparisi ‘Colomet’ aposta per un pop enganxós amb un peu a les músiques urbanes i un altre al reggaeton. El resultat és un disc de debut molt personal, 22 (Atòmic Records, 2023), produït per Mark Dasousa.

Text: Èlia Gea. Fotos: Juan Miguel Morales.

Abans del primer disc havies presentat temes propis propers a la cançó d’autor. Has fet un gir a favor de les músiques urbanes?
Sí, he estat cinc o sis anys fent concerts acústics, amb la guitarreta, voltant per València. I ara buscava fer un directe més festiu i dinàmic, per això necessitava trobar una sonoritat més fresca, de pop electrònic.

L’amor és un dels grans eixos temàtics?
El disc és un recull del procés que he viscut des que componc, tot el que m’ha passat en el pla amorós, familiar i d’amistats. Aquests són els temes més importants ara mateix, i em surt natural contar-los en una cançó. No parle mai de política, perquè tot i que tinc clara la meua ideologia, no és una cosa de la qual m’apetisca parlar a les cançons.



De fet, les teves cançons van dirigides a una noia, però no fas cap reivindicació explícita en termes LGTBI. Normalitzar i visibilitzar és la millor manera de reivindicar?
Totalment! Jo ho cante així perquè és el més normal. I crec que avui dia hauria de ser així en termes generals, el que seria estrany és que fos un problema. Fa 10 anys, a l’institut, potser sí que algú m’havia fet algun mal comentari, però estem en un altre moment. Jo almenys estic en un punt de la meua vida molt còmode i no tinc cap problema per ser qui soc, amb la meua nòvia i la meua realitat.

“Batxata” parla de l’amor, amb un punt de por.
És una cançó dramàtica [RIU], perquè també m’agrada ser un poquet intensa. Està bé que no siga tot de color rosa, perquè a voltes és negre, i això també és bonico. Quan vius una situació complicada i t’arriba una cosa bona, la valores el triple. Encara que en la cançó estiga contant una misèria de la meua vida, busque que la gent també s’ho passe bé, que es divertisca i balle, perquè és una batxata!



“DxVida” més que de l’amor romàntic és una lletra que parla de l’amistat?
Exacte! La vaig escriure durant la pandèmia, quan no podíem quedar amb amics, i anàvem del curro a casa i de casa al curro, sense veure pràcticament ningú. Estava mal, perquè els amics són superessencials en la meua vida. Tenim una relació agermanada des de molt xicotets i, com que tots estàvem en la merda, vaig voler regalar-los esta cançó i un vídeo de quan estàvem junts. És el primer tema que vaig fer de pop electrònic i en valencià.

Així, va ser el germen del disc?
Sí, a partir d’aquí vaig veure que m’apetia fer aquest tipus de música. Abans componia en castellà i a vegades també ho faig en anglès, perquè vull que hi haja de tot... Però este és el meu primer disc i havia de ser en valencià.

Vols reivindicar la teva valencianitat?
No, també la porte d’una manera natural. Cantar en valencià és normal, perquè parle, pense, somie i estime en la meua llengua. És bonico tenir el valencià en la meua vida, però no m’agrada que siga un condicionant. A mi, en general, no m’agraden: no vull quadrícules, vull cercles on càpiga tot. Cante com m’apetix i en la llengua en què vull en cada moment. A voltes se mos cataloga de seguida per cantar en valencià, però jo soc cantant i compositora i prou. Potser un dia m’apetixirà cantar també en japonès o rus...



En quin sentit hi ha “Massa Benimaclet”?
En aquest tema se’m va ajuntar tot! Jo volia fer el Batxillerat d’Arts Escèniques, però al meu poble de 700 habitants –Bèlgida (la Vall d’Albaida)– no n’hi havia i vaig haver de marxar a València. Per això amb 15 o 16 anys me’n vaig anar a viure a Benimaclet compartint pis. Va ser una època de descobrir un nou món, de ser independent: cuinar, comprar, guanyar diners i buscar-me la vida... I, a damunt, eixe mateix estiu vaig començar a sortir amb la primera nòvia, que tenia quasi 10 anys més que jo, i la veia superpoc. Tot era nou i se’m va fer gran. I aquesta cançó, que ja té molts anys, va ser la primera que vaig escriure en valencià. Li he hagut de donar un to més actual, però volia incloure-la al primer disc perquè va marcar un abans i un després en la meua forma d’escriure per fer lletres i compondre.

Com va canviar la teva forma de crear? 
Vaig començar a fer lletres molt gràfiques, connectant amb els meus moments quotidians i supernaturals. És una ferramenta que em va molt bé per compondre. “T’estime” és també supergràfica, i per això m’agrada molt. Cada volta que l’escolte em veig a mi mateixa, en el meu cotxe, agarrant de la mà la meua ex i anant des del Pont de Fusta fins al Mercat Central.