El músic alcudienc Dani Miquel és un personatge irrepetible. Ha estat un artífex de la recuperació de la dolçaina i ha tocat amb Sonadors de la Guaita i Aljub. Des de fa 15 anys actua per al públic familiar i té un repertori ‘de sang i fetge’ per a grans.

Text: Joaquim Vilarnau. Fotos: Juan Miguel Morales.

Volem (Andana, 2022) és el seu darrer disc i ha estat guardonat amb el Premi Ovidi 2022 a millor disc per a públic familiar i finalista tant als Premis Carles Santos 2022 com als Premis Enderrock 2023 en la mateixa categoria.
 

Hem visitat Dani Miquel al seu poble de l’Alcúdia i ens rep al local d’assaig. En el moment de l’entrevista seiem l’un davant de l’altre. Quan veu que comencem a gravar, no s’espera a la primera pregunta.
Abans que res i que quede ben gravat: els valencians, els catalans i els mallorquins no som germans, ni cosins germans, ni amics; som els mateixos. En esta frase està la filosofia de pensament de tot el que faig.

És una bona afirmació, però a l’hora d’actuar sí que notes que hi ha fronteres.
Sí, per a mi és molt difícil tocar a Catalunya. Una de les raons és que tota l’empresa soc jo, m’ho he hagut de fer tot perquè ningú no em volia. Ara que em volen ja no em fa falta ningú perquè tothom em crida directament a mi. A més, els meus preus són discutibles: tinc un preu i si no t’agrada en tinc un altre.

A la darrera edició dels Premis Ovidi vas ser el més contundent a dalt de l’escenari.
Vaig dir la frase exacta: ‘O reguem amb la nostra cultura els infants o este país se’ns en va de les mans’. Algú em va dir que era un aforisme de Joan Fuster; però no passa res perquè em sento fill seu en eixe sentit. La realitat és que si no treballem des de l’inici amb la música, després és molt més difícil captar-los.

Vas començar tocant la dolçaina i has acabat cantant sobretot per a públic familiar. Com ha anat aquesta evolució? 
Quan tenia 12 anys, a baix de casa assajava un grup de danses. No tenien dolçainer perquè en quedaven pocs. El meu pare em comprà una dolçaina i m’ensenyà a tocar-la. Jo volia estudiar música, i al Conservatori no em deixaren fer dolçaina i em donaren un clarinet alt, però ja m’havia enamorat de l’instrument. Havia notat que la gent s’emocionava amb el so de la dolçaina. I al principi no sabia per què...



I ara ja ho saps?
El contacontes Llorenç Jiménez em va dir que al País Valencià pots contar una història d’un elefant blau que es converteix en roig i funciona, però que si el conte és de raboses i corbs, el xiquet planta l’orella de manera diferent. Per què? Perquè al nostre país hi ha raboses i corbs. Tot el que faces amb la teua arrel, penetra molt més.

Què et va fer començar a cantar?
Jo era dolçainer i a final dels anys dos mil notava que els xiquets em demanaven “Antes muerta que sencilla” i “Titànic” i que no sabien “Lo Tio Pep” ni “La murga del treballador”; les cançons que fan país, cultura pròpia. Amb la dolçaina tocava peces valencianes i m’adonava que tot estava caient: “La masereta”, “El Micalet de la Seu”... és la nostra cultura!

I per què vas decidir cantar-les?
Per la mateixa idea que quan vaig començar a tocar la dolçaina, per tal que no desapareguera. Cante perquè la base de la nostra cultura no desaparega. I sempre tenint clara l’aposta per la professionalitat, perquè és d’on traiem els diners per a viure. El professional assegura el treball que fa i va més enllà.

Com t’ho vas fer al principi?
Tenia gairebé 40 anys i no havia cantat en ma vida. Vaig parlar amb Paco Muñoz i Llorenç Jiménez i ells m’ajudaren. Em deien ‘El Cantacançons’, però Òscar Briz em va insistir molt que posés el meu nom perquè no me’l podrien prendre mai. Actuava a escoles i biblioteques, per 150 euros, davant de 50 o 60 xiquets i xiquetes. Cada setmana a tres llocs diferents, i al cap d’un any ja era una persona coneguda. I com vas passar de cantar sol a tenir un grup com el que tens actualment?
Em cridaren per actuar a un festival d’Escola Valenciana. Vaig arribar amb la meua guitarreta i hi havia 600 persones! Ara tinc músics que provenen de les bandes valencianes, dels grups de dansa, del món del jazz... Això ha enriquit molt la meua música. Cante les cançons valencianes i a més els lleve la pols, canvie algunes lletres que són masclistes i les pose al gust d’avui amb els ritmes que m’agraden.

És una feina similar a la del ‘Botifarra’? 
He tocat la dolçaina amb ell i som molt amics. Ell ha replegat més cançons que ningú, i jo n’he recuperat algunes però no es pot comparar. El que tenim en comú és que els dos treballem perquè la cultura del País Valencià no es perda. Jo dic que els infants han de mamar de la nostra cultura i que quan siguen majors facen el que els done la gana. I parlo del País Valencià. Mon pare li diu Regne de València, mengem junts i no passa res.