El duet mataroní The Tyets ja són una clara referència de la música urbana actual a base de constància, inventiva, talent i bona disposició. El segon àlbum d’Oriol de Ramon i Xavier Coca, titulat Èpic solete (Luup Records, 2023), s’allunya del seu iniciàtic Trapetón (autoeditat, 2018) i navega cap al pop urbà que defineix la tendència. Amb referències que van de Bad Bunny a Pau Vallvé, el duet es considera part d’una nova generació amb la qual, de fet, també ha volgut col·laborar, com Figa Flawas, Julieta, Mushkaa i Flashy Ice Cream

Text: Èlia Gea Fotos: Michal Novak.

Amb només un disc ja sou un grup referencial de l’escena. Què ha passat?
Xavier Coca ‘Jotes’: És veritat que només tenim un disc, però hem publicat més de cinquanta temes, entre propis i col·laboracions. No és que hagi explotat tot d’avui per demà, sinó que hem anat fent feina de formigueta fins a veure els resultats. Amb el segon llarga durada consolidem l’etapa de creixement.
Oriol de Ramon ‘Derra’: Durant la gira hem tocat des del local més punk fins a places i estadis plens de gent. És bo anar a creixent com a artista, perquè hem pogut veure tots els estadis del projecte i valorar els grups que comencen. Aquest és el segon disc, però podríem haver seguit publicant senzills, que funcionen millor i es poden mimar molt més.

I per què heu fet un disc?
J: Des del punt de vista comunicatiu, presentar un disc té major entitat. És una justificació per fer gires, estrenes, quedar amb la premsa, rebre premis... tot i que per al consumidor sigui més difícil. Per això hem buscat un híbrid: hem publicat un disc però que inclou quatre cançons que ja havien funcionat prèviament com a senzills.

La indústria s’hauria d’adaptar a les noves formes de producció i consum?
J: La indústria va sempre a remolc dels patrons de consum del mercat. I el patró actual és que d’un disc de 12 cançons ningú passa de la sisena. La narrativa de la indústria segueix posant el pes en el disc, i en part té raó, perquè permet plasmar una imatge nova o un canvi d’etapa... però el consumidor no tolera ni té temps d’escoltar un àlbum sencer.



I vosaltres, com consumiu la música?
D: Escoltem poca música. Després de vuit hores a l’estudi fent música, quan arribo a casa no em ve de gust posar-me els cascos. Com a músics, escoltem la música d’una manera diferent, més analítica.
J: Abans de The Tyets, quan anava al llit escoltava els discos de Kendrick Lamar o Mac Miller. Però ens limitem a escoltar cançons que ja sabem que ens agraden... Durant un temps a la furgoneta només sonava Maria Becerra. Ara, per desconnectar no escoltem música, perquè passem el dia fent-ne, escoltant-ne o parlant-ne. Quan vull desconnectar jugo a escacs, i el Derra va a fer escalada.
 

LA MANERA DE PARLAR

Canteu en un català correcte, però sense caure en academicismes, i incloent col·loquialismes del dia a dia.
J: Sí, però mai hem buscat un llenguatge volgudament col·loquial, és com parlem nosaltres. Al principi vam tenir molta influència de la P.A.W.N. Gang. I això va fer que la nostra manera de parlar també fos diferent.
D: En Jotes va fer una llista amb les paraules i els conceptes estranys que utilitzàvem amb el nostre grup d’amics, com per exemple ‘Klk pa’, nai?’, o ‘Skrrr o no skrrr?’. I el primer que vam fer com a The Tyets va ser agafar la llista i combinar conceptes. Així va sortir “Klk marruné” de l’EP Trapetón. Aquest va ser el nostre punt màxim de col·loquialisme. Amb el temps, hem anat trobant el punt mig entre l’estil poètic de Txarango, que escoltàvem a l’adolescència, el malparlar de la P.A.W.N. Gang i el que ens agradava d’altres artistes del panorama català com ara Ferran Palau, Manel o Oques Grasses. Hi havia una necessitat generacional de sentir un nou català a la música?
D: Crec que sí. És clar que fem incorreccions, però no crec que anem en contra de l’evolució de la llengua. Al contrari, l’estem acostant encara més a les noves generacions. Hi ha gent que potser no sent tan seu un català més poètic, però en canvi el nostre és el que parla amb el seus col·legues.
J: És com al cinema: jo soc incapaç de veure una pel·li doblada al català. Em genera vergonya aliena, fins al punt de fer-me patir. Ningú parla d’aquesta manera. I això és el que nosaltres volíem evitar.

Amb el nou disc heu fet un pas cap al pop urbà. Heu deixat enrere el 'trapetón'?
D: Trapetón és un concepte que vam inventar al principi, al qual tothom s’ha aferrat molt perquè té conya, però va ser en els primers estadis d’una cosa trapera molt underground. Ens n’hem intentat allunyar, tot i que ens continua acompanyant. Ara fem pop, però amb ritmes de reggaeton.



Un dels motius del vostre èxit és que sempre heu estat disposats a col·laborar i fer pinya amb l’escena?
D: És un dels factors clau del projecte. Hem intentat no anar en contra de ningú i tractar tothom amb respecte, intentant tenir un somriure. No per voler caure bé a tothom, sinó per ser bondadosos.
J: The Tyets va aparèixer quan ja pensàvem que arribàvem molt tard a la música urbana. Era el moment d’impàs entre el mestissatge a l’estil Txarango i la música actual. Ens vam sentir descol·locats, perquè havíem vist i escoltat molts dels referents, però ja no érem com ells. Són una altra generació. Ens va costar un parell d’anys trobar la gent amb qui ens sentíem a gust, com a part d’una mateixa escena. Tal com el nostre disc reflecteix, ara hem connectat amb Figa Flawas, Julieta, Socunbohemio, Mushkaa...

La majoria són artistes emergents que heu convidat a cantar a 'Èpic solete'.
J: Són els nostres amics del pati [Riu], amb qui ens ajuntem per edat, aficions i tarannà. I són els que més han vingut a l’estudi. Ens va passar pel cap col·laborar amb artistes més potents, però segurament un senzill tindrà més repercussió que en un disc. A l’hora de gravar l’àlbum vam voler que remarqués l’escena, la gent que considerem família i que és molt potent dins el nostre panorama. Tot i que Figa Flawas hi va entrar de xiripa...

Com va ser?
D: Des de “Xuculatina” que volíem tornar a fer alguna cosa junts. Els vam passar el disc ja acabat perquè l’escoltessin i, a banda, la cançó “Èpic solete”, que havíem descartat. Tots dos, per separat, ens van dir que era un temàs i que havíem de publicar-lo, ja fos al disc o com a senzill. I ens van proposar de fer una col·laboració. Els vaig dir que sí, però que ho necessitava al moment. L’endemà ho van gravar i ho vam poder entrar al disc.



 

FESTA SÍ, TRADICIÓ TAMBÉ

Parlem del disc i de la sorpresa de “Coti x coti”. Com se us va acudir fusionar reggaeton amb sardana, amb una picada d’ullet a Bad Bunny (“Callaíta”) i a Khea (“Ayer me llamó mi ex”)?
D: Fer una sardana, en si, ja ens va fer petar el cap [Riu]. Fins ara s’havien samplejat alguns beats, com Baya Baye i Vinnie Kairos amb “La Santa Espina” al tema “Tio Kiko Skillz”, però ningú havia acoblat la sardana a un reggaeton. Tot i que tampoc és una sardana habitual, perquè té plats i un redoble...
J: Volíem que sonés com cada 28 de juliol al matí quan la banda entra a la plaça de l’Ajuntament i toca pasdobles i peces mítiques a la Festa Major de Les Santes a Mataró.



Quin és l’origen de la vostra connexió amb lo tradicional?
J: Bé, tots dos hem portat figures de la cercavila de la Festa Major. De fet, jo en vaig fer fins l’any passat.

I també havíeu cantat garrotins, oi?
D: Sí. Tots dos fèiem batalles de galls amb els amics, i jo al cau cantava garrotins amb els companys i els caps, que eren molt bons. Va ser una pràctica que m’ha ajudat a rimar, a pensar ràpid i a ser satíric. No s’hauria de perdre, perquè va bé per agilitzar el cervell. I ara podem escriure lletres en deu minuts!



Al disc, l'amor és una temàtica clau. El tracteu des de diferents perspectives: des de l’enyor (“Clar que t’he trobat a faltar”), des de l’inici (“De l’1 al què?”), des d’una relació consolidada (“Desembre”)...
J: Exacte! “Clar que t’he trobat a faltar” té l’harmonia del Cànon de Pachelbel, en menor, que li dona aquesta aura d’enyorança. “Desembre” és una declaració d’amor, després de 10 anys. I també hi ha “Olívia”, que parla de l’amor familiar. La resta de les cançons són més reggaetoneres, sempre amb un context amorós però més banal.

“Olívia” és un tema que parla de com The Tyets es converteixen en tiets. És el vostre “G3 N15” (Rosalia)?
D: La vaig escriure fa temps, i vaig flipar quan vaig escoltar el disc de Rosalia amb la cançó per al seu nebot! “Olívia” és de quan la meva germana ens va dir que estava embarassada. Va ser al festival Embassa’t de Sabadell –que coorganitza la seva parella, Marc Sala–, just abans d’un concert de Pau Vallvé. Ens vam passar el dia plorant... Va ser un moment que em va tocar l’ànima. I per això li vaig escriure. A més, vaig demanar a la família que fessin els cors, amb els pares, les germanes i les seves parelles... i fins i tot l’Olívia! És un tema molt emotiu, que explica una història amb la qual tothom es pot sentir identificat. Encara que no siguis tiet, l’amor pels nadons és universal. Estan fets per manyegar-los!



No heu fet mai temes reivindicatius. De fet, escoltant les lletres no s’endevina quin és el vostre perfil ideològic.
J: En part, perquè pensem diferent l’un de l’altre. I, de fet, quan vam començar amb The Tyets també era diferent del que pensem ara, i segurament quan tinguem 35 anys la nostra ideologia haurà canviat. Des del principi vam decidir no ficar-nos en aquests merders. Avui dia, si metralles un xaval amb contingut polític t’enviarà a prendre pel sac. Nosaltres vam pillar l’època de quan el processisme estava de moda i cada setmana hi havia una mani o un concert de Txarango... Hi havia grups que estaven molt polititzats. Nosaltres vam fer al revés, perquè estàvem una mica cansats de tot plegat. Fem música perquè ens agrada, però que cadascú pensi com vulgui. Mentre no sigui un nazi... De fet, tinc amics de la Universitat que segurament voten el PP però escolten The Tyets, perquè no ens conceben com un grup polititzat. Igual que tenim amics que són més de la CUP que la mateixa CUP, que ens segueixen i no pensen “quina merda, no diuen ‘puta Espanya’!”.

Creieu que és una actitud generacional?
D: Com a generació estem farts de la política, sobretot pel mamoneo del poder, cosa que no vol dir que no tinguem ideologia. En realitat, es pot fer política amb les accions del dia a dia. La bondat pot ser un acte revolucionari. Cal cuidar primer el que tenim a casa, i després ja buscarem una gran solució com a país.