“Al vent” va ser la primera cançó de Raimon, un jove estudiant de la Universitat de València que, contra tot pronòstic, va fer una cançó impròpia de la seva edat per la maduresa de les reflexions que hi exposa d’una manera aparentment molt senzilla.

Text: Joaquim Vilarnau. Fotos: Arxiu.

Però encara hi ha una cosa que sobta més: l’ús de l’idioma. Raimon va escriure “Al vent” en català en un moment en què la llengua estava proscrita de l’escola, on s’imposava de manera contundent l’ús del castellà. Primer la va tocar a València i després a Barcelona. En poc temps, “Al vent” i tres cançons compostes poc després van quedar enregistrades al primer disc del cantant, un EP publicat per Edigsa amb “Al vent”, “La pedra”, “Som” i “A colps”. Va ser l’inici d’una carrera marcada pel compromís, l’exigència i l’èxit i alhora el final de les aspiracions docents d’aquell jove estudiant que volia esdevenir professor d’història.



Hi va haver un abans i un després d’“Al vent” a la música en català. Simbòlicament, la peça va inaugurar una nova era en què la llengua ja no només servia per fer cançons folklòriques. Havia arribat la modernitat. Per això, seixanta anys després, encara en parlem. Curiosament, no se’l coneixia com a Raimon quan va compondre aquella primera cançó. Ramon Pelegero era un estudiant de Filosofia i Lletres de la Universitat de València a qui agradava la música. En un viatge en moto amb un amic asturià, Andrés Mori, entre el seu poble, Xàtiva, i València, el vent li anava directe a la cara, descoberta, perquè no era obligatori l’ús de casc. El cap li barrinava i posava ordre a paraules i melodies.

"Al vent" és una cançó que va contra l’adversitat. Va néixer en un trajecte en Vespa a València i també de moltes lectures d’Albert Camus, Pepe Hierro i molta altra gent en castellà i francès, perquè en valencià no hi havia res. Me la vaig trobar a la gola sense pensar que poguera tenir la dimensió que ha tingut. Quan vaig arribar a València ja estava feta. La vaig escriure tal qual, no la vaig tocar gens. I sempre l’he interpretat amb la guitarra, com a màxim amb l’acompanyament d’un contrabaix”, explica Raimon.



A la Universitat i davant els seus companys de la facultat va ser on realment el ‘Pele’ –així era com el coneixien els seus amics– va estrenar “Al vent”. La cançó va sorprendre i alguns li demanaven si era una adaptació i li preguntaven de qui era l’original. La primera vegada que va ensenyar “Al vent” fora de l’àmbit universitari va ser en una taverna, avui desapareguda, anomenada Casa Pedro i situada al carrer de Sant Andreu, al centre de València. L’actuació va tenir lloc en el transcurs d’un acte literari. Entre els que se l’escoltaven hi havia Joan Fuster, Andreu Alfaro, Miquel Tarradell i Vicent Ventura, entre d’altres. Era el 1961 i va cobrar 40 duros (1,20 euros). El xativí va causar un gran impacte entre aquella selecta audiència, que es va conjurar per donar-lo a conèixer a Barcelona. Aquell dia va començar a ser Raimon. El nom va ser un suggeriment d’Eliseu Climent, un altre dels assistents a Casa Pedro.

Després de la trobada amb alguns d’Els Setze Jutges a Castelló el 21 d’octubre de 1962, Raimon va arribar a Barcelona. Es va estar a casa d’Enric Gispert, aleshores assessor musical d’Edigsa. Les primeres actuacions a Catalunya van ser el 13 de desembre durant la nit literària de Santa Llúcia celebrada a l’Hotel Colón de Barcelona i dos dies més tard al Fòrum Verges, en un concert on també hi havia altres cantautors. De seguida li van editar el primer disc, un EP de quatre cançons encapçalades per “Al vent”; una alenada d’aire fresc que va deixar descol·locats fins i tot els crítics musicals més avesats a escoltar tot tipus de música. Albert Mallofré en va fer una crònica a la revista Destino [13.04.1963]: “M’agrada aquest disc? Vull dir considerat sota un esperit de la crítica discogràfica. La meva resposta més sincera és que encara no ho sé. Si el lector em permet una confiança li diré que després d’una audició atenta i prolongada, la meva reacció primera i espontània ha estat aquesta: —Renoi!!”.
 

LES MIL VEUS

“Al vent” ja presentava algun dels elements essencials de l’imaginari de Raimon. Hi apareix la nit, és a dir la dictadura, i l’autor canta als anhels de llum: ‘Tots plens de nit,/ buscant la llum’... L’aparició del cantant va ser un punt d’inflexió en la música moderna en català. Però Raimon rebutja que se’n faci únicament una lectura política. “Al vent” és el cant d’una persona que s’incorpora al món adult, amb les pors que això li comporta. Per això va esdevenir un autèntic himne generacional, fins i tot més enllà dels límits dels Països Catalans.



Del fet que la peça de Raimon és un himne intergeneracional no n’hi ha cap dubte, i només cal veure la llista d’artistes que l’han incorporat al seu repertori. N’hi ha una cinquantena llarga de versions enregistrades en disc, que inclouen una varietat extraordinària d’estils musicals: del folk al punk, de la música clàssica al reggae, de chill-out al cant coral, del blues als ritmes caribenys… A més s’ha gravat en japonès, anglès i alemany.