Amb un concert a principis de març a Palma, Joan Amèric ha culminat un repte insòlit: actuar al País Valencià, Catalunya i Illes Balears convidat dels respectius presidents. “Ha anat molt bé. No recorde una època de la meua trajectòria amb més ressò mediàtic que estes actuacions. I porte més de 30 anys”, assegura el cantant d’Alzira, que ho té clar: “En aquest espectacle cante que els Països Catalans existeixen”

Text: Joaquim Vilarnau. Fotos: Juan Miguel Morales.

El cantant recorda la gènesi del projecte: “El motiu d’haver volgut de portar la proposta Perquè soc poble… un país enamorat també a les tres primeres institucions dels tres països catalans no és perquè de sobte haja volgut canviar els meus escenaris naturals pels palaus. Vaig pensar que seria preciós i molt potent des del punt de vista simbòlic portar una proposta que suma a favor de la proximitat i l’amistat entre totes les terres que parlem la mateixa llengua, a les entranyes del símbol del poder popular. Ho vaig pensar i ho vaig comentar a amics i companys de professió. Em deien que estava boig, que era massa bonic i massa ambiciós per a ser possible. Jo els deia ‘si el problema és que és impossible, no m’afecta. El problema seria que la idea no fos bona…’. Hem estat acollits per les tres presidències, que són la màxima representació de la màxima institució de cada territori, i això vol dir implícitament que estan d’acord amb la meva idea, que és d’unitat.”



Una proposta que casa el nacionalisme amb l’internacionalisme. “Jo no propose xovinisme, és internacionalisme. Perquè hi hagi internacionalisme hi ha d’haver nacions. Si em pregunten si soc nacionalista o internacionalista ho tinc clar. Sense una cosa no puc ser l’altra”, assegura. Els tres concerts especials de l’espectacle Perquè soc poble… Un país enamorat també s’han saldat amb gran èxit artístic. “A Pedralbes, el públic es va posar dempeus tot just acabar-se la darrera cançó. Va ser impressionant”, reconeix Amèric. Pel que fa al repertori, podem dividir-lo en tres tipus de cançons. “Hi ha les cançons inèdites, les cançons que m’expliquen com a autor i dues versions. De cançons inèdites, que en tinc moltes, he cantat “Si arribara el dia”, “Volia ser trobador”, “Aigües vives” i sobretot “Rosa de mar”, que vertebra tant l’espectacle com “Perquè soc poble". Diu ‘si la pàtria és la gent, tu ets el meu íntim país i encara tindré més motiu per dir-te t’estimo, t’estime i t’estim’. De les dues versions, una és de la nostra cultura, “M’aclame a tu”, que per mi junta a tres genis: Vicent Andrés Estellés, Toti Soler i Ovidi Montllor. El repte era fer una cosa que no fora repetida. I, musicalment, he portat la cançó a Brasil. L’altra és argentina, “Yo vengo a ofrecer mi corazón” de Fito Paéz, que he adaptat al català i l’he portat a sonoritats i harmonies mediterrànies”.

I ja que hem parlat de noves cançons, no podem evitar referir-nos a un possible nou disc d’estudi. “Tinc material per fer un nou disc, però no sé d’on treure la pasta per fer el disc que voldria. No em ve de gust fer una campanya a Verkami, perquè jo demanaria més pasta de la que se sol demanar. Si faig un disc d’estudis no vull que siga inferior pel que fa a la dedicació de temps i mitjans al que he fet abans. I això és complicat. Per mi, el paradigma és Escala de colors (Picap, 1997), que es va fer on jo vaig triar i amb la gent que vaig voler. Clar, hi havia una discogràfica que hi va posar molts diners; però ho va fer a canvi que jo cobrara molts poquets royalties. Però ho vaig fer conscientment i em sentia un privilegiat. I tampoc no em vindrà de gust fer-ho amb cap discogràfica. I per fer-ho malament a casa d’un amic, prefereixo no fer-ho… Si no estic convençut no ho faig.”