Parlem amb el músic sobre el darrer disc, 'El racó dels pensaments'

Caïm Riba: «La qüestió és trobar un equilibri entre la queixa i l’agraïment»

Dos anys després de Llunes de Plutó (RGB Suports, 2021), Caïm Riba torna a la càrrega amb el seu quart treball en solitari, El racó dels pensaments (RGB Suports, 2023). Deu cançons que incideixen en la mirada positiva per part del cantautor nascut a Formentera i resident a Barcelona, escrites i enregistrades entre l’estiu passat i aquesta primavera, tot i que també ha repescat alguna idea de quan era jovenet
Text: Donat Putx i Joaquim Vilarnau. Fotos: Juan Miguel Morales.


Quan vas escriure les cançons d’El racó dels pensaments?
C.R: Des de les acaballes de l’estiu passat fins ben poc abans de treure el disc, però també pot ser que alguna cançó ja la tingués començada abans, perquè de vegades recupero coses.

I aquest procés va ser dolorós, divertit, una mica de tot..?
C.R: En aquest cas, no va ser gens dolorós. El del segon disc, Nararai (Discmedi, 2018), sí que ho va ser, perquè jo anava per un camí i la vida per un altre. Però tant aquest disc com l’anterior m’han sortit bastant rodats. Quan havia d’entregar El racó dels pensaments tenia vuit cançons molt clares, i en vaig incorporar dues més que tenia per allà i que em van semblar bé. Hi ha una mena de llei no escrita que diu que deu cançons són un àlbum, i per això no en vull fer mai més de deu. Trobo que un disc amb catorze, quinze o divuit cançons és excessiu. I ara gairebé començo a pensar que gravar un àlbum amb vuit temes també estaria bé.

Des del principi tenies clar com havia de ser tot l’àlbum?
C.R: No, no tenia cap idea preconcebuda, tot i que em vaig voler sostenir una mica en “El racó dels pensaments”, el tema que ha acabat donant títol al disc. És una de les cançons em que van sortir primer i que més m’han agradat. No tenia cap leitmotiv pensat. Fer un disc conceptual és un tema que encara tinc pendent.



El disc incideix en el biaix positiu que, de fet, ja caracteritzava el treball anterior. Aquest és un punt de vista que t’esforces particularment a reflectir, o bé forma part del teu caràcter?
C.R: Això també ve una mica de l’enfortiment d’haver superat una malaltia fa tres o quatre anys, però sempre he tingut aquest tarannà.

Però per ser positiu t’hi has d’esforçar, no?
C.R: Sí, però sobretot m’he d’esforçar per no ser negatiu. De vegades, en moments complicats, si tinc un sentiment d’angoixa intento analitzar on em porta i què és en realitat: si només és un sentiment i si em puc relaxar...

Al tema que dona títol a l’àlbum cantes: ‘Busquem sorra enmig del desert’. Com s’hauria d’interpretar?
C.R: Quan penso en la situació de no tenir ingressos o em costa pagar les coses, intento fer alhora la reflexió: “¿Tu saps què és que jo ara obri una aixeta i en surti aigua calenta?”. Hi ha moltes coses que ens poden preocupar, però també n’hi ha moltes que ens fan feliços, i no sempre en som conscients. He viscut moltes temporades a Formentera en una casa sense llum i sense aigua. I allà també era feliç, eh? Fins i tot m’agradava no tenir un lavabo... Però determinades comoditats, quan les tens, no les aprecies. A mi aquest punt de vista em serveix per tot, perquè a tots els racons hi ha coses a valorar.

I no t’emprenyen qüestions com la injustícia i la hipocresia?
C.R: Sí, i també hi ha altres qüestions com la indústria musical catalana, no? Si a un advocat li va mínimament bé, ja té una tranquil·litat, però el món de la música no dona de si encara que les coses et vagin mínimament bé. Costa molt tenir una estabilitat econòmica, perquè faig uns quants bolos i ingresso alguns diners, però després m’estic tot un any fent un disc i mentrestant em moro de gana. És clar que m’enfado, però no m’amargo. Està bé, queixar-se. Em seguiré queixant tota la vida, i quan em faci gran també m’aniré tornant rondinaire. Però la qüestió és no ofuscar-se ni amargar-se, sinó intentar trobar un equilibri entre la queixa i l’agraïment.



El primer senzill de l’àlbum, “La reina de la ciutat”, retrata els sentiments contradictoris que et genera la ciutat de Barcelona.
C.R: Sempre m’ha agradat viure a Barcelona, però al mateix temps també tinc la melancolia i les ganes de veure més sol i més natura. Aquest és un sentiment contradictori que tinc. Barcelona és la meva ciutat i m’agrada molt, però també trobo a faltar la natura. I, tot i que la trobi a faltar, tampoc vull viure aïllat, perquè m’agraden les comoditats. D’altra banda, la ciutat ha anat evolucionant. Jo agafo molt el Bicing, per exemple, i penso que utilitzar eines col·laboratives també m’ha donat molta vida com a habitant de Barcelona. I això m’agrada. Quan et fas gran tens ganes d’estar tranquil, i més si has de fer música, de manera que la situació ideal seria estar aïllat. Per tant, vivim en una permanent contradicció.

Al clip del tema hi desfilen cites d’escriptores i poetesses com la teva besàvia Clementina Arderiu, Mercè Rodoreda, Maria Mercè Marçal, Maria Aurèlia Capmany… Per què?
C.R: Amb aquesta cançó faig un homenatge a les dones de la ciutat. Com que la figura paterna [Pau Riba] no calia reivindicar-la, i ja vaig reivindicar la meva mare [Mercè Pastor] amb Pastora, i després vaig musicar un poema de Clementina Arderiu, en aquest cas he volgut donar notorietat a la parella de qui era un conegut poeta [Carles Riba]... “La reina de la ciutat” va néixer com un tema autobiogràfic. Primer em vaig posar com a rei de la ciutat, però no volia aquest protagonisme i vaig voler que el tinguessin les dones. I com que el videoclip va sortir just per Sant Jordi, em va venir de gust posar cites de les escriptores que m’agraden.

També és la peça amb el pols més rocker de tot l’àlbum.
C.R: Sí, és la més rockera, tot i que potser no és la meva sonoritat més característica… La vaig treballar des d’un punt de vista més pop, però al final la cançó va sortir així i en directe té molta força.

Ja que esmentes el directe, coincidint amb aquest àlbum també has fet un nou plantejament dels concerts. El so de “La reina de la ciutat” ens dona una pista de com sonaràs en viu?
C.R: Sí, és un bon exemple de cap on anirà el directe. A l’última gira vaig fer un plantejament diferent. No portava bateria, duia les seqüències gravades, que normalment ja programo jo mateix, però tot i així sentia que em faltava una mica de llibertat interpretativa. La rítmica és una part molt important, i si està programada no sempre respon com voldria. Per això vaig pensar que volia recuperar la bateria, tot i que sempre és feixuc, i en l’aspecte sonor també és més agressiu, perquè no està tot tan controlat. Vaig pensar que la part bàsica eren la guitarra i la veu, i a partir d’aquí m’acompanyaran un baixista i un bateria. He volgut començar per aquí, tot i que la veritat és que també hi haurà algun so seqüenciat, però a partir d’ara serà per acompanyar-nos, no perquè l’acompanyem nosaltres.

A “Un món estrany” treballes la part acústica, la delicadesa...
C.R: De fet, en tenia una altra versió més discogràfica, per dir-ho d’alguna manera. La vam compondre tranquil·lament a casa amb la clarinetista i coautora de la música, Teresa Noguerón. I va ser ella qui em va suggerir que fes un pas enrere i tornés a la versió acústica. El tema va néixer perquè un dia em va venir al cap ‘que estrany, el món’, però no en el sentit pejoratiu, sinó de dir que és estrany, però bonic.

A l’àlbum també hi ha accents electrònics a “Ja ho tens” 0 un punt reggae a “Aquí amb tu”...
C.R: “Ja ho tens” la va escoltar el meu germà Àngel, a qui li agrada fer música amb l’ordinador, i em va començar a fer propostes. Per això té una mica el seu segell. I “Aquí amb tu” és d’aquestes que van entrar a última hora. La tenia començada des que tenia 18 o 20 anys. Li he canviat la melodia, però la base ve d’aleshores. Originalment es deia “Puja al xiprer”, i la lletra era una anada d’olla...



EL RAP D’EN HALLDOR
“Crida” podria ser la cançó més comercial del disc, en el bon sentit de la paraula. Com va ser que hi incorporessis un rap del cantant islandès Halldor Mar?
C.R: La cançó partia d’una base més tribal, però també tenia una part molt festiva que al final vaig decidir potenciar. I vaig pensar que en Halldor, a qui vaig produir el darrer disc –El mar no té camins (La Cupula Music, 2022)–, podria rapejar en aquest segment més rítmic. Abans que vingués a gravar vaig fer una prova rapejant jo mateix, i no quedava del tot malament, però crec que tenia molt més sentit una col·laboració com la seva.

L’any 2021 vas declarar a Enderrock que tenies pendent fer una cançó dedicada al teu pare i una altra al teu fill Martí. Les trobarem en aquest disc?
C.R: La d’en Martí, sí. Es diu “Un vespre de juliol”. La lletra descriu com va venir, perquè va néixer un mes de juliol, i el moment vital en què es troba ara que té 16 anys. Parla de com és d’important trobar bones companyies i poder gaudir del camí...

I la del teu pare?
C.R: Segueix pendent, tot i que en directes sempre toco “Noia de porcellana”. Tenia una cançó que anava una mica per aquí, però no l’he acabada de treballar. Com a hereus encara tenim temes legals pendents, i penso que encara no és el moment. No hi ha un relaxament que em permeti dedicar-me a fer una cançó pensant en el pare.

Poc més d’un any després de la seva mort, com et sents?
C.R: És complicat de dir, perquè en el decurs de l’última dècada amb en Pau ens vèiem de manera molt esporàdica. Per això penso que també em cal més temps per fer la cançó. Jo també vaig perdre la mare de molt jove, i en part tinc un cert foguejament a l’hora de gestionar aquestes coses... Evidentment, en el seu moment vaig fer el dol, perquè me l’estimava molt. En aquest moment, però, penso que em cal mirar-me les coses amb una certa distància.

 

Ara que ja han passat unes setmanes des de l’aparició del disc, quina percepció en tens?
Tinc bones sensacions perquè hi ha gent que me’l valora moltíssim. No és un disc de gran consum, però en general a la gent li agrada aquesta visió positiva que dono des del disc anterior. Pel que fa a mi, m’esperava poder treballar una mica més. però el disc va sortir tard i ja hi havia molts festivals i moltes agendes tancades… Però estic content.

Com seran els directes?
N’estic pendent. Hi ha uns pocs concerts tancats, però no tinc cap estrena tancada del disc a Barcelona. Vam fer-hi dues preestrenes quan el disc encara no s’havia publicat i ara m’agradara fer una presentació ben feta. En directe hi ha l’Àlex Tenas i l’Alexandre Rexach. A més, la meva companya Teresa toca el clarinet en alguna cançó i també vindrà a la majoria de concerts.