Parlem amb la banda sobre el seu tercer disc d'estudi, 'Reina de cristal'

Adelyne: «Ser de vidre és simplement prendre molta més consciència de qui som»

El potent i enèrgic conjunt Adelyne, liderat per la valenciana Rebecca Rubio, presentarà el pròxim 18 de gener el segon llarga durada, Reina de cristal (Vankiki Records, 2024). Un treball de dotze cançons carregades de caràcter, consciència i amor, a mig camí entre el pop i el rock, en què l’oient es pot sentir emmirallat a través d’unes melodies impossibles d’oblidar
Text: Marc Serrano. Fotos: Olga Dalmau.
Parlem amb elles per descobrir els detalls d'aquest nou disc, i a més, estrenem el darrer videoclip que presenten abans de publicar aquest àlbum, "Coraza". Una cançó que segons explica la mateixa Rebecca Rubio parla d'amagar-se i protegir-se, tot i admetre que "no és molt guai estar dins d'una cuirassa, però moltes vegades no saps com sortir-ne".



Qui és la 'reina de cristall'?
Rebecca Rubio (cantant i guitarrista): Si vol, qualsevol persona pot ser-ho. ‘Reina de cristall’ és un concepte que fa referència a la ‘generació de vidre’, a la qual sempre han dit que pertanyem tots els mil·lènnials i també els Z, una generació que, pel simple fet de ser més sensible, ha estat definida amb aquest material transparent que, si el trenques, talla i fa mal, però que si el cuides esdevé un element molt bonic.

La ‘generació de vidre’ destaca pel fet que mostra sobretot el seu interior. Com d’important és per a vosaltres d’expressar i mostrar els vostres sentiments?
Sílvia Antón (teclat i veus): Durant molts anys l’interior s’ha tractat com una cosa que s’havia d’ocultar. Però nosaltres pensem que no hem de tenir por de mostrar el que sentim.
R.R: Cal aprendre a abraçar els nostres monstres. La censura i la repressió han fet molt de mal, tot i això, per sort els sentiments s’expressen cada cop amb més naturalitat i es normalitzen. Segurament si les generacions anteriors haguessin anat a teràpia moltes de nosaltres no hi hauríem hagut d’anar després. És tan senzill com entendre que ser de vidre és simplement prendre molta més consciència de qui som, que no és res més que el que hem estat sempre, però amb la diferència que abans s’ocultava.



Tot i això, no és gens fàcil treure’s la cuirassa que les persones es van construint al llarg del temps per tapar aquesta part interior. Per què ens fa tanta por?
S.A: Perquè, quan te la treus, és inevitable que la gent se senti molt més vulnerable davant dels altres.
R.R: Les primeres persones que opten per treure’s la cuirassa acostumen a ser molt criticades. La gent és cruel i el fet de mostrar-se sensible, malauradament, va acompanyat de rebre insults, atacs i faltes de respecte. Treure’s l’armadura pot arribar a suposar perdre familiars, amics, parelles o, fins i tot, la feina. Per tant, aquest pas és complicat.

Potser el que fa més por de tot és arribar a trencar-se… Però per això existeix l’art japonès del kintsugi, basat en la reparació amb or de la ceràmica trencada, expressat al tema introductori.
R.R: Exacte! De la cendra sempre se’n pot ressorgir, i el kintsugi ens ajuda a reconstruir-nos, afegint valor a les fissures que se’ns hagin pogut generar en trencar-nos.

En un dels temes més icònics del disc dieu que de vegades “Está bien no estar bien (nudo)”. S’hauria de normalitzar més?
R.R: Sí, tot i que no cal que tothom sàpiga si no estàs bé. El que és necessari és acceptar-ho i veure que no passa res per estar o sentir-se malament. La vulnerabilitat i la tristesa també són vàlides.
S.A: Cal permetre’s a una mateixa estar malament i deixar-se cuidar, perquè és important estimar-se. Crec que és important ajudar-se a una mateixa tal com ho faríem amb una amiga.



Dels moments complicats també poden sorgir coses molt bones, com Adelyne. El grup va néixer enmig de l’esclat de la covid-19.
R.R: No ho vull romantitzar, però la veritat és que sense haver viscut aquests dos anys de penúria mental i social, no existiria ni aquest disc, ni el projecte d’Adelyne. Hem après d’aquella obscuritat, i això ens ha permès, a la llarga, plasmar cada vivència en un disc que porta un missatge final esperançador.

Més enllà dels tòpics, tot plegat ens ha abocat a una societat més superficial. Cal fingir tota l’estona per arribar a aconseguir el que ens proposem, com ironitzeu a “Fake It”?
R.R: Saps què passa? Que ens agradaria poder-nos dedicar exclusivament a la música i a fer clips, que ja suposa molt de curro. Tot i això, la realitat és que, ara mateix, és només un percentatge de la feina que hem de fer. Hi ha vegades que ens sentim més empresàries que artistes, i això no ens agrada. Però com que la indústria musical és com és, i volem formar-ne part, encara que sigui a la nostra manera, hem de fingir bona part del temps per arribar als nostres objectius. En aquesta cançó hi ha molta ràbia, però també un punt d’ironia.



En aquest disc hi heu inclòs també un tema en català, titulat “Recordes...?”. A qui està dedicat?
R.R: La cançó està inspirada en històries de dones i va dedicada a les artistes que lluiten fort pels seus somnis. La lletra parla de l’esperança i la gratitud a una mateixa, perquè els somnis es compleixen i tot arriba si no t’atures. És una empenta a valorar el que hem lluitat per arribar on som, i anima a estudiar i formar-se amb energia i passió. Els versos fan referència a tres disciplines artístiques: la pintura (Tres Voltes Rebel), l’escriptura (Bebi Fernández, Lola Vendetta…) i la música (Zoo), i està escrita en valencià perquè és la llengua amb què estimo i somio, tot pensant en els consells dels meus pares.



Adelyne us definiu com un projecte audiovisual. Cada cançó tindrà un videoclip propi?
R.R: Sí! Ja els tenim tots fets, excepte un, que gravarem al concert de presentació, encara pendent de data i lloc. Serà una bonica metàfora per expressar que els somnis a vegades es compleixen.