El 13 de juliol Zoo baixarà de l’escenari del festival Pirata Beach i donarà per conclosa –ni que siga provisionalment– una de les trajectòries més fulgurants i de més èxit. Des de Raimon no es coneixia un nivell de seguiment tan gran d’un projecte valencià que transcendís les fronteres

Text: Josep Vicent Frechina. Fotos: Michal Novak

Zoo va sorgir quan l’escena entrava en un període d’interinitat per la retirada de bandes com Obrint Pas, La Gossa Sorda, Orxata o Aspencat. La formació de Gandia, liderada per l’artífex de tot plegat, Toni Sánchez ‘Panxo’, en va assumir el llegat i el va portar a una nova dimensió artística i popular. En parlem amb ell.



Com vius aquests dies abans del comiat definitiu?
Són unes setmanes estranyes. Quan vam fer l’anunci, ja ho tenia tot molt preparat... Tenia estudiat el relat que havíem construït per poder explicar el tema. Però ha passat com moltes vegades que una cosa que penses, decideixes i interioritzes, en el moment en què la fas pública es ressignifica i escapa del teu control. I em va passar això, fins i tot interiorment amb la banda. El primer dia que vàrem quedar per a assajar després de la notícia era superestrany, perquè els músics havien quedat superats per la reacció de la gent. Fins i tot a mi mateix se m’ha ressignificat la història, i he passat un procés difícil d’assimilar, tot i ser una moguda que jo mateix havia decidit.

Quan ho vas decidir? Abans o després dels concerts del WiZink a Madrid i del Palau Sant Jordi a Barcelona?
A l’inici de la gira de Llepolies (Zoo Records, 2021) ho vaig veure clar. Em vaig adonar que el grup havia completat un cicle de tres discos que tenien artísticament una línia continuista i ascendent. Vàrem posar com a fita professional omplir el WiZink i el Palau Sant Jordi, el repte màxim que Zoo podia arribar a proposar-se en aquell moment. I el vam superar. Van ser dos concerts amb un procés de preparació molt potent però també molt esgotador. I ací va ser quan em vaig plantejar, d’una banda, que ja no volia aspirar a fer res més gran amb el grup, i de l’altra, que no volia buscar gent de fora perquè estirara el carro. Vaig entendre que havíem arribat al final, no volia que el grup s’arrossegara pels escenaris o entrara en una inèrcia d’anar disc rere disc.

No és habitual abandonar des del cim i no esperar a treure’n un major rèdit després d’un trajectòria de deu anys.
Zoo és un projecte molt gran que m’ha absorbit molta energia, perquè el meu pensament sempre era què més havíem de fer per superar l’anterior, com evitar repetir-nos... Crec que també és la conseqüència de caure en aquest deliri col·lectiu que viu la societat del neoliberalisme, que ens obliga a estar sempre presents i sempre reinventant-nos. Reconec que en aquest temps he entrat a sac en aquesta dinàmica. I m’ho he passat molt bé, perquè per sort tot el que ens hem proposat ho hem aconseguit, però ara crec que era el moment de parar.


El debut de Zoo amb “Estiu” és un rap particular que va introduir la teua principal signatura artística amb el component subjectiu i sentimental en les lletres. Va ser una opció premeditada?
No va ser premeditat en el sentit estratègic, sinó que és la forma en què m’agrada fer les coses. Quan vaig escriure “Estiu” era una persona que ja tenia sensibilitat política i que vivia en un entorn polititzat. Però per tradició familiar i per inquietud artística, no m’he sentit mai molt còmode abanderant o reproduint consignes. Sempre he sentit una major atracció cap als autors que parlen més des de la subjectivitat, i fins i tot des d’allò més íntim.

A la teua darrera cançó, “Epíleg”, cantes ‘por, suor i llàgrimes; tot això és 'Raval'’. Tens un mal record del procés de gravació?
Tinc mal record perquè al final d’aquell procés em vaig desmuntar. No sé què em va passar... Duia moltes coses al cap, les cançons, les mescles, el videoclip, els dissenys de la maquetació, la gira... i crec que al final no vaig poder amb tot. De fet, encara avui em costa molt escoltar el disc Raval, perquè en la fase de la mescla ja estava molt saturat i vaig prendre una decisió ‘tremendista’, que va ser apujar molt el volum a la veu.


'Tempestes vénen del sud' és un disc amb cançons de ràbia i esperança. 'Raval', en canvi, sembla més fosc. L’evolució de Zoo ha anat deixant pedaços d’esperança pel camí?
Hi ha un canvi real d’estat d’ànim. Darrerament als concerts ja no tinc ganes de parlar i de donar explicacions. Cantaria les cançons i me n’aniria. I si em posara a gravar un nou disc em costaria molt fer-lo amb contingut polític. I no perquè m’haja despolititzat, sinó perquè després de deu anys... sent molta decepció. Potser també té a veure amb mi, i és cosa de l’edat, però Zoo va començar quan encara estava molt fresc el 15-M. Ens formarem políticament en anys de molta efervescència, de molta inquietud i de molt de debat polític. I tot això s’ha anat apagant. Ara hi ha una sensació generalitzada de desmobilització, de despolitització, de fi de cicle.

Vau sortir del confinament amb 'Llepolies' (Zoo Records, 2021), que has confessat que era el disc que sempre havies volgut fer.
Va ser el primer disc produït per Zoo i tutelant tot el procés. En aquell moment em sentia més segur, les decisions no em suposaven cap maldecap i tenia molta més confiança. I també hi va haver un altre factor fonamental, l’aportació de Toni Fort ‘Póllet’. Penso que, en la part musical, més de la meitat del disc és obra d’ell. Pel que fa a arranjaments de vent, per exemple, a Llepolies hi ha una feina molt interessant que ho va fer tot molt més ric. Als altres discos els arranjaments es repetien més al llarg de cada cançó. En aquest darrer, en canvi, els vam anar modificant d’una estrofa a l’altra. Les cançons estan concebudes com a cançons, i ja no tenia la mentalitat rapera de treballar el text sobre una base més o menys constant. Vam treballar a fons en la construcció de les cançons i també en les dinàmiques... Musicalment, Llepolies és el nostre disc més elaborat.



Tens algun altre projecte musical en ment? Rawpublic, per exemple, podria tindre continuïtat?
Rawpublic ha partit de la idea d’ajuntar-nos per amistat i fer cançons de forma molt senzilla. Ha sigut com un joc. Però és impossible donar-li continuïtat, perquè Andreu Puig viu a Nova York i, a banda que vinguera ací, ara mateix ja no m’apeteix embarcar-me en una gira de vint concerts. Justament el que estic buscant és tot el contrari, reduir la meua projecció pública.

Així doncs, està tancat el projecte de Zoo?
Voldria pensar que no... Espere que algun dia puguem fer alguna altra cosa. Però ara mateix necessite saber que no hem de tornar perquè, en cas contrari, no podria desconnectar. De moment, el projecte s’aturarà i després ja veurem què passa.