La revista digital d'Enderrock
- 90
Jordi Martí Fabra reflexiona i glossa vida i obra del valencià Vicent Torrent
Vicent Torrent i Al Tall, un clic decisiu per posar una cultura i un país en marxa
.jpg)
A començament del 1975, el valencià Vicent Torrent era un exseminarista que, a punt de fer 30 anys, ja havia trepitjat tota mena d’escenaris. Com tants altres joves de la seva generació, havia crescut la dècada anterior abraçant els Beatles i la cançó francesa com a símbol de modernitat i, sota l’influx del barceloní Grup de Folk, havia estat pal de paller de l’Equip València-Folk, entre els anys 1969 i 1972
Text: Jordi Martí Fabra. Fotos: Juan Miguel Morales.
També com tants altres joves nascuts a la postguerra, s’havia fet gran en un poble que dormia i que, de tant dormir, despert i tot somiava que s’acabés la llarga nit del franquisme. Així les coses, pocs mesos abans que el dictador morís al llit, Torrent va engegar un grup amb el cantautor xativí Manolo Miralles, Manolo Lledó –que venia del grup Els Sols– i un jove inquiet que havia conegut a Prada de Conflent, anomenat Miquel Gil.
El grup es va dir Al Tall i la roda va començar a girar, provocant un clic decisiu per posar una cultura i un país en marxa. Al format del folk revival dels seixanta, de matriu anglosaxona, se li va superposar una torrentada de material autòcton i entranyable: les cordes de la rondalla, l’estridència de les dolçaines, l’humor escatològic per parlar de les inquietuds del poble i dels problemes socials contemporanis, la frescor de les albaes, les jotes i els fandangos... Tot plegat va irrompre amb Al Tall, que al cap de poc temps d’haver-se posat en funcionament ja tenia un grapat de cançons d’aquelles que fan el salt al camp popular per esdevenir patrimoni col·lectiu.
Al capdamunt, “Tio Canya”, una història de la seva família i d’una generació de valencians que van haver de redescobrir qui eren, una magistral narració intergeneracional de com pot reactivar-se la vitalitat lingüística. A la dècada dels vuitanta, mentre la Batalla de València arrasava el país, Vicent Torrent i els seus companys van connectar amb el provençal Jan-Maria Carlotti i, de la seva mà, van eixamplar els horitzons buscant concomitàncies amb la banda marroquina Muluk El-Hwa i, en general, amb artistes, pobles i cultures del Mare Nostrum.
En paral·lel, Torrent va cimentar els fonaments teòrics del que és –i pot ser– la música popular mediterrània, i va activar el projecte descomunal i impagable de la Fonoteca de Materials amb l’ajut de milers de xiquets que van gravar les cançons que, a casa, els cantaven els iaios. Al Tall va acomiadar-se dels escenaris el 2013, deixant una obra –de la qual encara aprenen tots els músics que es dediquen a fer cançó popular– on sobresurten dues cantates que reuneixen divulgació històrica, talent narratiu i lliçons per al present i per al futur: Quan el mal ve d’Almansa... (Ànec, 1979) i Vergonya, cavallers, vergonya (Picap, 2009). Manolo Miralles ja no hi és. Miquel Gil segueix en plena forma.
Recentment, la seva trajectòria ha estat repassada exhaustivament a la biografia Vicent Torrent: La cançó popular (Sembra Llibres, 2023) de Josep Vicent Frechina. I les lletres de totes les seves creacions, al llibre Totes les cançons (Editorial Afers, 2025).
El grup es va dir Al Tall i la roda va començar a girar, provocant un clic decisiu per posar una cultura i un país en marxa. Al format del folk revival dels seixanta, de matriu anglosaxona, se li va superposar una torrentada de material autòcton i entranyable: les cordes de la rondalla, l’estridència de les dolçaines, l’humor escatològic per parlar de les inquietuds del poble i dels problemes socials contemporanis, la frescor de les albaes, les jotes i els fandangos... Tot plegat va irrompre amb Al Tall, que al cap de poc temps d’haver-se posat en funcionament ja tenia un grapat de cançons d’aquelles que fan el salt al camp popular per esdevenir patrimoni col·lectiu.
Al capdamunt, “Tio Canya”, una història de la seva família i d’una generació de valencians que van haver de redescobrir qui eren, una magistral narració intergeneracional de com pot reactivar-se la vitalitat lingüística. A la dècada dels vuitanta, mentre la Batalla de València arrasava el país, Vicent Torrent i els seus companys van connectar amb el provençal Jan-Maria Carlotti i, de la seva mà, van eixamplar els horitzons buscant concomitàncies amb la banda marroquina Muluk El-Hwa i, en general, amb artistes, pobles i cultures del Mare Nostrum.
En paral·lel, Torrent va cimentar els fonaments teòrics del que és –i pot ser– la música popular mediterrània, i va activar el projecte descomunal i impagable de la Fonoteca de Materials amb l’ajut de milers de xiquets que van gravar les cançons que, a casa, els cantaven els iaios. Al Tall va acomiadar-se dels escenaris el 2013, deixant una obra –de la qual encara aprenen tots els músics que es dediquen a fer cançó popular– on sobresurten dues cantates que reuneixen divulgació històrica, talent narratiu i lliçons per al present i per al futur: Quan el mal ve d’Almansa... (Ànec, 1979) i Vergonya, cavallers, vergonya (Picap, 2009). Manolo Miralles ja no hi és. Miquel Gil segueix en plena forma.
Recentment, la seva trajectòria ha estat repassada exhaustivament a la biografia Vicent Torrent: La cançó popular (Sembra Llibres, 2023) de Josep Vicent Frechina. I les lletres de totes les seves creacions, al llibre Totes les cançons (Editorial Afers, 2025).