Amb tres àlbums a l’esquena, el duet valencià de dream pop Júlia ha fet un nou exercici d’alquímia electrònic i intimista en el polièdric 'Oscil·lobatent' (Hidden Track Records, 2026). Les alcoianes Estela Tormo i Lídia Vila han traslladat la tensió musical i la sensació de fragmentació a un treball farcit de clarobscurs melòdics. En parlem amb Estela Tormo

Text: Moisés Pérez. Fotos: Arxiu.

A base de distorsió, intimitat, llamps de tecno i melodies acollidores, 'Oscil·lobatent' és una finestra polièdrica de sons?
El concepte parteix de les posicions que adopten les finestres oscil·lobatents, que es balancegen en moviments que mai estan resolts i en tensió. I, a partir d’aquesta idea, el disc busca transmetre melodies que transiten per un estat inestable, en què el més interessant rau en la sensació de moviment i de vibració més que en el punt d’arribada a un estil determinat. El nou projecte de Júlia es guia per assolir una voluntat de tensió musical.

D’acord amb aquesta idea, l’objectiu era prioritzar la transgressió respecte als vostres anteriors àlbums?
La idea era deixar-se dur, i per això hem recuperat l’essència de la guitarra i l’hem encaixat dins els sintetitzadors. M’abellia investigar amb una guitarra molt més distorsionada, transitant per camins musicals no esperats, i defugir qualsevol etiqueta. Ens abellia assolir un so més esguerrat, que mostrara una sensació de tensió i de fragmentació d’un estat personal incòmode situat just abans d’un canvi. No ens volíem comparar amb els altres discs, sinó deixar-nos dur pels nostres estats anímics a l’hora de fer música. Per exemple, el tema “Rara avis” descol·loca, justament, per la sonoritat d’una guitarra entretallada i pel so experimental.

Es podria dir que és un disc purament alquimista?
Sí, Oscil·lobatent és la catarsi d’una situació personal per contemplar una ferida oberta sense problemes.



La darrera cançó, “Totes santes”, engloba molts d’aquests trets, que van de la distorsió electrònica a la veu càlida, amb un sentiment i una melodia allunyades de la sensació de fragmentació.
Sí, al final totes aquestes característiques formen part de l’ADN de Júlia, perquè tampoc no sabem fer cançons d’una altra manera. Tot i això, en el marc d’aquestes línies musicals tan viscerals hem teixit les melodies clàssiques d’avui i de sempre. Hem buscat jugar amb la tensió amable i amb un desequilibri còmode.

L’accent electrònic d’aquest desequilibri més acollidor es podria definir en el tema “Senyal”?
Sí, en aquest cas hem volgut jugar més amb els sintetitzadors i les bases de ritmes per madurar la nostra idea i anar cap a un altre planeta musical, com sempre ens agrada plantejar amb Júlia. De fet, cap al final del disc hem tornat a l’essència de Casa (Hidden Track Records, 2021), que va ser un projecte sonor més experimental, realitzat a partir d’una residència artística, en què vam capturar i enregistrar sons de colps de pedres i d’altres objectes. 

De fet, en aquest disc “Ante meridiem” inclou llampecs astrals.
“Ante meridiem” és un dels llatinismes del disc, que fa referència a les hores que van de la mitjanit al migdia, entre la llum i l'obscuritat, un període que afecta de ple el nostre ritme vital. La cançó viatja per aquesta fantasia i hi ha una referència clara a la màxima influència del disc, que ha estat l’artista gal·lesa Cate Le Bon. 

Quines altres influències han marcat 'Oscil·lobatent'?
A banda de Cate Le Bon, que ha estat la principal, podríem dir que, en el rerefons, sempre hem tingut de referent la cantautora asturiana Lorena Álvarez, que em flipa.



La basculació musical és ben present al llarg de tot el disc. Només d’entrada, l’obertura amb “Animal” té reminiscències punk de bandes com Joy Division?
Totalment! De fet, quan estàvem produint el disc, adaptant la caixa de ritmes i la cançó encara no tenia una base, perquè estava en una estructura bàsica de baix-guitarra-veu, el productor ja ens va dir que li recordava “She’s Lost Control”, de Joy Division.

El clímax melòdic present a “Animal” també apareix al tema “Baix”, que transmet una major lluminositat.
Diria que és la cançó més juganera disc, encara que la lletra, en realitat, és molt trista. “Baix” remet al moment en què estàs immers en un desequilibri que ho arrossega tot. Tanmateix, és una cançó molt lluminosa i plena de contrastos. M’encisa que hi haja molts contrastos entre els diferents temes.

Si parlem de contrastos, “Baix” xoca amb “Dalt”, amb un rerefons de temptacions pop.
En efecte, hi ha un contrast si ens fixem en les històries que narren, però també en l’ordre en què estan col·locades ambdues cançons al vinil. “Dalt” és una manera de reconciliar-nos després de la sensació que ens ha deixat l’escolta de “Baix”.

Finalment, “Oh Am Gariad” arredoniria el component intimista pel qual transiten les cançons del disc.
És una versió d’un tema de Le Bon, extreta d’un dels seus primers discos de folk. No vaig voler trolejar la seua cançó, però m’abellia experimentar amb els sons amb què jugava. Es tracta, bàsicament, d’un homenatge a la seva cançó, que contrasta amb la resta del disc perquè hi ha sobretot la veu i la guitarra, i molt poca presència de sintetitzadors. És una baixada crua des de “Dalt”, que transmet la sensació de single de pop. La versió original és una cançó molt bonica, interpretada en gal·lès, que parla de l’amor profund.