Marina Bolea va ser una de les tres potes del grup de música urbana valencià Maluks. Després del comiat del grup el 2024, la cantant va voler engegar el seu propi projecte musical sota el nom artístic de La Xica

Text: Sergi Núñez. Fotos: Arxiu.

Aquest 2026, s'ha estrenat amb Alabatre (Propaganda pel Fet!, 2026), un projecte que continua explorant moltes sonoritats urbanes, però amb lletres més personals i honestes. Desgranem cadascun dels temes del disc amb la seva autora.

1. "Tarongina"
"És una mescla de drum’n'bass i break-beat relaxat amb molta presència de contrastos tant vocals com instrumentals, i amb un gran protagonisme dels sintetitzadors i la bateria. És una cançó que simbolitza una bocanada d’aire fresc enmig de tanta obscuritat. Parla dels dies que sembla que tot va cap avant, d’un amor que avança amb tendresa, dels nucs que es van desfent i de la flor del taronger. Sembla estrany parlar de positivitat enmig d’un genocidi i observant el buit cap al qual deambula el món ara mateix. Però en el dia a dia també és necessària aquesta empenta i aquests punts de llum per caminar amb fermesa". 



2. "L'amor és un accident"
"És una cançó en què el baix guia les estrofes amb un riff pesant, però de sobte, un drum’n’bass i una ona de sintetitzadors inunden la tornada. La peça parla amb curiositat de l’amor -no necessàriament romàntic-, i explora eixa coincidència gairebé màgica en què dues persones, per caprici de la vida, es troben, connecten i es cuiden. És una mirada tendra i juganera sobre els encontres inesperats que ens transformen".



3. "Amagatall"
La cançó amb què va començar esta aventura: el primer llançament de La Xica. És un tema que transforma la vulnerabilitat en força i que marca l’inici d’un nou camí musical i personal. És un relat de fragilitat i resistència, de conviure amb les batalles que lliurem dins nostre, d’eixa llum amagada que, tot i estar ferida, segueix viva. A escala musical, "Amagatall" és  una cançó pop, però en la qual el baix marca un batec profund i els sintetitzadors dibuixen un paisatge més obscur.  Aquest univers sonor reflecteix la dualitat de la cançó: la tendresa d’allò íntim i la potència d’allò que vol alçar el vol. 



4. "Santa paciència"
"És la cançó més forta i èpica del disc. Hi he volgut traslladar una ràbia acumulada on els records bons es guarden com un tresor, i els records dolents es cremen a la foguera. Té diverses parts, que al videoclip també es reflecteixen: la tornada amb una melodia més dolça, la qual trenca en un jersey club violent. Tot seguit, desemboca en un moment acompanyat per cordes, que al seu temps arriba al punt àlgid de la cançó amb un moment electrònic fort. Finalment, tanca amb un moment acollidor, que parla en col·lectiu, i de la decisió de triar els bons moments".



5. "La pàtria dels àngels"
Parla del cos com a casa i com a pàtria pròpia: l’únic territori que no es pot perdre, l’espai on habitem, fins i tot, quan tota la resta trontolla. La peça posa el focus en la relació amb el propi cos com un lloc de retorn, de refugi i també de conflicte, un lloc que pot ser ferit, però que continua sent l’única llar possible. El beat, produït per Antoni Laguna i Jota Terranegra, juga amb uns subgreus molt potents amb l’objectiu que retomben al pit, i una sonoritat que recorda al trap.



6. "Malomalo"
"Està dedicada a algú estimat a qui veus com a poc a poc se li va apagant la llum sense poder evitar-ho. Parla de la impotència de voler salvar-lo encara que no vulga —o no puga— ser salvat. La veu es col·loca en el lloc de qui ofereix abric, presència i refugi. No hi ha judici, només una espera tendra, plena de cura i de tristesa continguda. Musicalment, la cançó es mou dins d’un drum’n'bass fràgil, carregat de sensibilitat però també d’energia, que acompanya aquesta tensió entre la llum que encara hi és i l’ombra que guanya terreny".



7. "Núvol"
"Una peça orgànica i propera, on la guitarra acústica i la veu sonen nues, buscant la màxima sinceritat i vulnerabilitat. L’electrònica és present, però s’amaga fins al final, on tot es transforma i esclata. Aquesta cançó parla de com l’ansietat pot acompanyar un artista durant anys, alterant la seua manera de crear, d’observar i de viure. És un relat tendre i honest sobre la necessitat d'aturar-se per poder sentir". 



8. "Àngel i dimoni"
"L’únic reggaeton del disc. Funciona com un moment de llum, joc i descompressió dins del viatge emocional del projecte. És una cançó despreocupada i ballable que retrata el flirteig entre dues persones enmig d’una festa: aquell espai ambigu on el desig, la complicitat i la temptació juguen a estirar-se l’un a l’altre. La lletra es mou entre el to còmplice i la picardia, posant en escena aquesta dualitat entre l’àngel que convida a contenir-se i el dimoni que empeny a deixar-se portar. És una escena nocturna, viva, carregada de mirades, ritme i tensió suau. Musicalment, la cançó juga amb un contrast poc habitual: la base de reggaeton conviu amb un quartet de cordes, que aporta un toc inesperat i elegant, creant un diàleg entre allò festiu i allò més cinematogràfic". 



9. "Endimonià"
"Pren el nom d’una cançó de dolçainers, típica dels correfocs del País Valencià. En esta peça hem volgut fer homenatge a la cultura popular de la nostra terra, però des d’un punt juvenil i nocturn: les verbenes, les fires de joguets que ningú compra, les cadires blanques i els sopars al carrer, la música a cada cantó, els dimonis i els correfocs… Musicalment, es tracta d’una electrònica potent estil trance, però mesclat amb tocs tradicionals com els tabals que sonen al principi del tema, o les melodies de correfocs que sonen al llarg de la cançó. Però en comptes d’haver sigut tocades amb dolçaines com és tradicional, estan interpretades amb cordes".



10. "A fer la mà"
"És marcadament electrònica i parla de l’alliberació quan, per fi, t’has desprès d’una relació nociva i carregada de verí. La cançó està escrita des d’un punt de xuleria conscient: no com a arrogància buida, sinó com a actitud de protecció i de reafirmació. És posar-se dret després d’haver estat ajupit massa temps".



11. "Tabú"
"La cançó més personal i vulnerable del disc. Aquí s'hi despengen els secrets i la culpa arrossegada des de la infància, conseqüència d’uns abusos sexuals patits durant anys. És una peça que posa paraules a allò que sovint s’ha callat, trencant el silenci que acompanya el trauma. La cançó no busca l’impacte fàcil ni el morbo, sinó la veritat: parlar del dolor, de la vergonya imposada i del pes de carregar amb una culpa que no correspon a qui l’ha patida. "Tabú" és un acte de valentia, però també un gest de reparació: dir-ho en veu alta com a primer pas per deixar de viure-ho a soles. Musicalment i líricament és una peça molt cuidada, construïda amb sensibilitat i respecte pel relat que conté. Cada so i cada paraula estan al servei de l’emoció. Per a mi, suposa un pas endavant, no només en el pla creatiu, sinó també en el vital: transformar el silenci en veu, i el dolor en presència".



12. "Ja no plou"
"Comença molt petita i va creixent. Açò es correspon amb el significat de la cançó, que en realitat és una carta que m'escric a mi mateixa de menuda, a la Marina del passat, per donar-li empenta i força per al que vindrà. És la cançó més pop del disc, i la lletra, entre dolça i naïf, acompanya aquesta sonoritat i ànima de la peça".