Copa Lotus és una jove banda de Vilanova i la Geltrú, i el seu nom està inspirat en les postres d'un restaurant del casc antic. Són propers, honestos, i llaminers. És impossible fer-ne un retrat robot perquè juguen a una confusió divertida entre pop, rock, folk... i una constant aclucada d'ull a l'oest americà. Sí, sí! Ara resulta que aquests bordegassos han redescobert les pel·lícules de cowboys! De fet, és inquietant la maduresa que demostren en aquest primer treball: “Els títols de crèdit" (autoeditat, 2012) en el que han pessigat essències del rebost dels millors: Beach Boys, The Byrds, George Harrison... així com de la cançó catalana com "Diòptria" de Pau Riba o “Un gran dia” de Ia i Batiste. Quasi res!
"Els títols de crèdit" és una bonica metàfora: tot té un principi i una fi, i tot desenllaç significa quelcom que comença. Els finals i els inicis èpics s'encadenen, i pel mig, ells van fent. Amb melodies i arranjaments orgànics, gairebé macrobiòtics. Trotant, de bolo en bolo, sense pressa però sense pausa, no fos cas que es cali el cavall.
Les cançons dels de Vilanova parlen d'amor amb el punt just de sucre i amb un bon rajolí de conyac: "Si ens amaguem prop d'un vedat privat, més ens valdria acotar el cap. Que el Corsa no té uns seients prou decents, i a mi l'esquena saps que després s'em resent", diu el single d'"Els títols de crèdit", la joia de la corona. Mentrestant "Mireia", "No ens coneixem prou bé" i "Surge et ambula" criden l’atenció pel seu bagatge en un primer disc. Sorprèn com aquests quatre músics han après a conviure abans d'hora amb la frustració generalitzada, i dissimulen amb una elegància insultant la vergonya aliena dels temps que els ha tocat viure. Malgrat tot, a cop de guitarres, contrabaix i bateria, ens assenyalen una clariana entre la tempesta, i ens recorden que a l'ull de l'huracà -que mostren els diaris- hi segueix regnant una calma relativa.
Carles Sànchez