Nïmia posa lletra a les històries més petites perquè no es perdin entre les grans paraules. És una formació de folk acústic en català que, irònicament, va néixer amb nom i cognoms. Es deia “Nïmia big band” no només per honorar l’oxímoron, sinó també per enriure’s de ser una formació de només dos components que actuaven de menjador en menjador.
Potser triar aquest nom pretesament ocurrent va ser una manera de provocar el destí perquè, un parell d’anys després, s’afegia a la formació un percussionista armat amb un ‘cajón’. I poc després, el prestigiós guitarrista Manu Pérez pujava al carro i als escenaris amb ells a condició de poder fer-ho acompanyat d’un dobro i una mandolina. I aquest 2017 s’hi ha sumat un baixista aferrat a un ukebass, per completar el panorama.
Resumint: l’humil duo ha mutat en una banda que viatja amb descompte pel carril VAO. Ha passat de tocar només a domicili a fer-ho també en sales petites. Ha passat de la discreció dels concerts clandestins a enregistrar el seu primer EP i publicar-lo a Spotify. I ha passat d’escriure temes amb la immaduresa de la vintena a escriure temes amb la immaduresa de la trentena.
Així que, a aquestes alçades, trobar-los participant al Sona9 no pot estranyar a ningú.