Actualitzat el 15/04/2020

Emergència poètica

La Companyia MINIMíssimA reuneix versos, dansa i folk al Tradicionàrius

Quan sembla que tot s'ensorri, la paraula poètica guanya pes i uns versos d'Enric Casasses sobre la llibertat de passejar per l'entorn més proper i estendre la roba al sol pren encara més sentit del que té habitualment. Ho vam viure aquest 12 de març amb La Companyia MINIMíssimA al Tradicionàrius. 
La Companyia MINIMíssimA Foto: Arxiu Tradicionàrius

Donades les circumstàncies d'emergència sanitària i por generalitzada, podria haver estat com assistir a un concert de la famosa orquestra del Titànic. Però no va ser així. Va ser una fantàstica estoneta d'emergència poètica. La Companyia MINIMíssimA, guanyadora del Concurs Sons de la Mediterrània 2019, és en realitat un sol home: el santcugatenc Gerard Díaz. Però equipat amb un violí més pinçat i rascat que no pas fregat -assumint així la funció tradicional del guitarró–, una concertina de sons subtils i delicats, un càlid acordió diatònic i un shruti box subministrant amplis coixins harmònics, és capaç d'invocar al voltant del seu petit tamboret tot un món de versos, imaginaris antifeixistes i cançons tradicionals i d'autor -confoses sense manies, tal com sempre s'ha fet en l'àmbit de la tradició oral i del que darrerament anomenem folk-, i també danses i tonades d'arreu -de Sant Cugat a Ordino i la Vall d'Aran, passant per Galícia-, de les quals en Gerard extreu la mínima expressió. Ben bé com aquells alquimistes que elaboren els perfums concentrats a partir dels pètals de rosa.

Al concert del CAT vam veure que els sons petits poden fer gran companyia. Hi va ajudar la presència de dos balladors de l'Esbart Sant Cugat, Lali Mateu i Roger Cusidó, que van acompanyar amb les seves coreografies part del repertori, i els integrants del cor de Sabadell La Corral, que va protagonitzar un dels moments més emotius de la vetllada: els integrants, asseguts entre el públic, es van anar aixecant l'un darrere l'altre per cantar l'himne d'esquerres de les camperoles del nord d'Itàlia "La lega". Igualment emblemàtica, es va cantar la cançó dels miners asturians "Santa Bárbara bendita" o "En el pozo María Luisa", que de les dues maneres es coneix aquesta emocionant peça de treballadors i solidaritat.

També hi va haver espai per a peces tradicionals d'arreu dels Països Catalans: "Mare Mareta", "La presó de Lleida", "Bona nit, blanca roseta", "Si n'hi havia tres ninetes"... i per una debilitat d'en Gerard: el cantautor genovès Fabrizio de André, de qui La MINIMíssimA versiona "Via del campo". Definitivament, les cançons i els poemes de De André son una de les grans companyies que ens podem buscar per aquests temps de tràngol col·lectiu.




FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.