Discos

Segon disc d'Amaia Miranda, en el què la guitarrista i cantautora de Bibao continua aprofundint amb un llenguatge personal caracteritzat per la cruesa, la nuesa i l’acollidora acceptació dels errors, així com dels sons accidentals ja havia introduït al seu disc anterior. Enregistrat amb una guitarra de 1913, i inspirada per l'aprenentatge davant la mort de la seva Amama, l’última dels seus quatre avis, parteix de la melodia i el text de l’Epitafi de Seikilos (la primera melodia trobada escrita d’occident, s. I - II dC) per obrir i tancar un disc de cançons pròpies, on l'artista abraça la inevitabilitat de la mort des d'un punt de vista més lluminós: comprenent la profunda llum que l'ésser humà, posseïdor d'aquesta consciència, projecta cap a la vida.