Discos
Les cançons que vindran
CD (Fina Estampa, 2013)
FE002
Pop-rock
12/03/2013
El públic ha pogut tenir contacte amb la música de Bremen d’una manera inusual tractant-se d’un grup debutant, veient-lo com a teloner d’Antònia Font i Mishima a escenaris tan elevats com el Festival de Cap Roig, L’Auditori o Artèria Paral·lel. Aquest quintet de Barcelona, guanyador el 2011 del premi Èxit del Sona 9, ha cremat etapes amb rapidesa i seguretat, beneficiantse, tot s’ha de dir, d’una eficient cobertura empresarial (Fina Estampa, llar dels grups abans esmentats i de Manel, i que ara s’estrena com a segell discogràfic), i afrontant l’enregistrament d’un primer disc quan el seu nom ja fa un temps que corre de boca en boca.
Ja el tenim aquí, i ens mostra un grup precoçment madur, que des d’un subsòl pop absorbeix pistes, arranjaments i instrumentacions singulars i minucioses. Fins ara, Bremen només havia enregistrat una maqueta de quatre temes que reapareixen, crescuts, a Les cançons que vindran. Som davant un disc que no té aspecte d’obra de debut, ja que sona sofisticat i detallista, percepció que segurament devem, si més no en part, a la producció d’Arnau Vallvé, bateria de Manel, experimentat en sessions d’Erm, Espaldamaceta i The Seihos. Bremen han construït, en tàndem amb Vallvé, un repertori diàfan, obert a múltiples patrons rítmics i harmònics, de manera que cada cançó té un aspecte diferent de l’anterior i no es repeteixen fórmules. La base són les composicions creades a mitges per Toni Terrades (veu i guitarra) i Gracià Pedro (guitarra i veu), que fonen l’electricitat i les textures acústiques al voltant de melodies pop força nítides i de textos de caire confessional, ben rics amb imatges melancòliques i meditacions sobre l’apassionant món de la parella.
Les cançons que vindran és a un pas del territori folk-pop amable tan transitat a l’escena catalana moderna, però conté una força interior que el col·loca en una casella pròpia. S’acosta moltes vegades a aquests paràmetres, però quan menys t’ho esperes se n’aparta amb autoritat, fent evolucionar la melodia a través d’una trompeta amb caràcter –digna dels primers discos de La Brigada, per cert– a “Ja ho veus” (sintonia del programa Mestres, de TV3), o enrarint l’atmosfera a “La tarda als bancs”, tema amb un desenvolupament final que faria arrufar les celles a Elvis Costello. Hi ha tombs inesperats, com el country-rock galopant de “Liliana”, amb la veu còmplice de Clara Molins, i els arpegis classicistes de guitarra de “L’evolució”. I, sobretot, cançons d’ànim emprenedor, amb certa tirada cap al crescendo emotiu, fins i tot èpic, com a la poderosa “Fugir endavant” i a la peça que dóna títol a l’àlbum, que obre una porta triomfal amb vistes a l’esdevenidor, tot saludant ‘amb reverències les cançons que vindran’. Bremen ens convida a esperar la seva arribada amb la moral alta, cosa que s’agraeix en aquests temps tan foscots.
Ja el tenim aquí, i ens mostra un grup precoçment madur, que des d’un subsòl pop absorbeix pistes, arranjaments i instrumentacions singulars i minucioses. Fins ara, Bremen només havia enregistrat una maqueta de quatre temes que reapareixen, crescuts, a Les cançons que vindran. Som davant un disc que no té aspecte d’obra de debut, ja que sona sofisticat i detallista, percepció que segurament devem, si més no en part, a la producció d’Arnau Vallvé, bateria de Manel, experimentat en sessions d’Erm, Espaldamaceta i The Seihos. Bremen han construït, en tàndem amb Vallvé, un repertori diàfan, obert a múltiples patrons rítmics i harmònics, de manera que cada cançó té un aspecte diferent de l’anterior i no es repeteixen fórmules. La base són les composicions creades a mitges per Toni Terrades (veu i guitarra) i Gracià Pedro (guitarra i veu), que fonen l’electricitat i les textures acústiques al voltant de melodies pop força nítides i de textos de caire confessional, ben rics amb imatges melancòliques i meditacions sobre l’apassionant món de la parella.
Les cançons que vindran és a un pas del territori folk-pop amable tan transitat a l’escena catalana moderna, però conté una força interior que el col·loca en una casella pròpia. S’acosta moltes vegades a aquests paràmetres, però quan menys t’ho esperes se n’aparta amb autoritat, fent evolucionar la melodia a través d’una trompeta amb caràcter –digna dels primers discos de La Brigada, per cert– a “Ja ho veus” (sintonia del programa Mestres, de TV3), o enrarint l’atmosfera a “La tarda als bancs”, tema amb un desenvolupament final que faria arrufar les celles a Elvis Costello. Hi ha tombs inesperats, com el country-rock galopant de “Liliana”, amb la veu còmplice de Clara Molins, i els arpegis classicistes de guitarra de “L’evolució”. I, sobretot, cançons d’ànim emprenedor, amb certa tirada cap al crescendo emotiu, fins i tot èpic, com a la poderosa “Fugir endavant” i a la peça que dóna títol a l’àlbum, que obre una porta triomfal amb vistes a l’esdevenidor, tot saludant ‘amb reverències les cançons que vindran’. Bremen ens convida a esperar la seva arribada amb la moral alta, cosa que s’agraeix en aquests temps tan foscots.
Cançons
1 - Illa (Toni Terrades / Gracià Pedro) 
2 - Liliana (Gracià Pedro)
3 - Fugir endavant (Toni Terrades)
4 - Ja ho veus (Toni Terrades)
5 - L'un després de l'altre (Gracià Pedro)
6 - La tarda als bancs (Gracià Pedro)
7 - L'evolució (Toni Terrades)
8 - Eclipsi parcial (Toni Terrades / Bremen)
9 - Les cançons que vindran (Gracià Pedro)
10 - Les deu coses (Toni Terrades / Gracià Pedro)
11 - El centre (Toni Terrades / Gracià Pedro)
12 - Papers congelats (Toni Terrades / Guillem Rodríguez)
Crèdits
Toni Terrades -
Gracià Pedro -
Guillem Rodríguez -
Joan Villarroya -
Pep Cura -
Bremen - producció
Arnau Vallvé - producció
Gabriel Graells - violí
Oriol Romaní - violoncel
Clara Molins - veus
Pol Padrós - trompeta, fiscorn
Víctor Martínez - harmònium, hammond, piano