Gran
CD (Malatesta Records / La Casa Calba, 2011)
MALACD009 / LCC/05-11
pop-folk
26/09/2011
Es pot fer música per lligar, com deia Serrat, o per sentir-te artista, per formar part d’un col·lectiu, per gratificar l’ego, per fer-te veure... Però Miquel Àngel Landete la fa perquè necessita fer-la, sense agendes ocultes ni frivolitats. I el seu grup, Senior i el Cor Brutal, no es dedica a això per veure si sona la flauta, sinó amb una vocació i compromís sense esquerdes, convençuts que la vida només pot tenir sentit si apostes a fons per allò en què creus. El seu primer disc, L’experiència gratificant (Malatesta, 2008), transmetia més intensitat i versemblança que les discografies completes de molts artistes populars: recordem encara entre tremolors cançons com ara “Himne regeneracional”, “El signe dels temps” o “València eres una puta”, que, per desgràcia, han deixat d’interpretar en directe.
És natural: la nova collita, la de Gran, absorbeix i enganxa tant que no val la pena perdre el temps en concessions populars. El grup viu el present amb orgull, i té raons per fer-ho. A Gran, Senior i el Cor Brutal han fet el seu so una mica més detallista; parlar de sofisticació seria excessiu. La trobada amb Raül Fernández (Refree) no ha rebaixat el factor feréstec, troncal en aquest grup que bateja irònicament la seva proposta com valenciana, rèplica del so americana, i que té Neil Young & Crazy Horse a dalt d’un altar (juntament amb Will Oldham, Clem Snide, Vic Chesnutt, M. Ward o Guided By Voices, alguns símbols dels quals tatuats als braços i l’espatlla de Landete).
Segurament Refree ha ajudat la banda a treure més partit de les seves idees, a expressar-les millor sense modificar-les. Però el músic i productor barceloní ha tingut al davant una tasca agraïda, amb un faristol ple de partitures exuberants. Miquel Àngel Landete diu que la seva missió és “commoure”, un verb que va una mica més enllà d’emocionar i que flirteja amb la idea de pertorbació. I assoleix aquest propòsit des del minut u, amb la primera de les dues peces titulades “Gran”, dedicada a la seva filla, de dos anys, i que culmina amb el segon “Gran”, inspirat en la seva parella, la peça que va fer emmudir el Palau de la Música quan la va interpretar a capel·la el passat mes de març, tancant l’actuació com a teloner de Mishima. Entre totes dues tenim la llum d’“El bon any”, la declaració de “Tots els ianquis que vull” (amb Eef Barzelay, de Clem Snide, a les pistes vocals), cants a cor obert com “Amoride”, sobre un orgue d’església, i mitjos temps boscosos com “A tremolar!”. A “Quasi m’oblide de tu” es cola fins al menjador el Tom Waits d’“In the Neighborhood”, però no és greu; en el fons, tots aquells ‘ianquis que volem’ són benvinguts a la festa, tot i que alguns es prenguin excessives confiances i et saquegin la nevera. Donen aliment a Senior per ser ell mateix, per agafar aire i sacsejar-te amb una forma de cantar oberta de bat a bat, sense simulacions.
Gran alterna el trasbals anímic profund i la sensibilitat extrema; és un disc per prendre vitamines i encarar la vida amb ambició, dignitat i passió. Això seu no és folk-pop, sinó folk-rock en el sentit no ja instrumental, sinó com a actitud. Gran, no: enorme.
Jordi Bianciotto