He conegut gent que diu que la música només és un fenomen adolescent i de consum ràpid (
"Young Americans"), però els meus amics saben bé el que va significar en la sortida de l'ou l'entrada de la figura de
David Bowie a la meva vida (
"Space Oddity").
Ho vaig intentar explicar fa anys en
un post del meu
alter ego Anhel Enorme, que ara amb els anys he simplificat molt (
"Five Years"). Lluís Gavaldà ahir em deia que tothom té un
Bowie a qui apreciar, és qüestió de saber per quina hora passes (
"Seven"), i jo vaig tenir i sé que tindré el meu (
"Ziggy Stardust"). Perquè, evidentment, penso que la música ens acompanya tota la vida com a banda sonora personal i col·lectiva, i que qui abandoni aquest plaer i referència cultural, es perd una gran manera de trobar-se amb un mateix i amb els altres (
"Modern Love"). Un ser ara i aquí, per molt diversos i
freaks que es percebin els oients (
"Lady Stardust").
En
Mazoni deia al seu Facebook, també després de comentar ahir per a Enderrock la pèrdua, que veia en
Bowie tan i tan popular per la seva distància (
"Star") que el posava entre la icona pop i, sense deixar de ser pròxim, el seu ésser humà: aquell David Robert Jones que es va canviar el nom perquè ja n'hi havia un altre de més conegut que ell a l'inici de la seva carrera amb el mateix nom artístic.
Ell triplicaria la seva fama (
"Fame"), i tot i la pressió que devia assumir ("
Under pressure"), segur que les nits fabuloses devien ser la majoria ("Tonight") i podia viatjar arreu ("
Port of Amsterdam") i conèixer gent diferent ("
China Girl"), fins i tot la seva dona Iman.
Jo crec que per als que el vam descobrir d'adolescents fàcilment va esdevenir l'heroi (
"Heroes") en qui emmirallar-nos, i allò inusual per a la majoria és que el mantinguéssim al pedestal tota la vida. En vida d'ell això va ser fàcil perquè ell representava el canvi ("Changes"), i per molt rutinària que fos la nostra vida, podíem imaginar altres mons, fins i tot els abismals sense prendre mal (
"Rock & Roll Suicide"), en totes les èpoques igual d'alienígena (
"Hallo Spaceboy").
Com que la seva obra és inabastable, jo calculo que encara tindrem
Bowie per molt de temps ("Time"): tot i que la seva estrella negra l'hagi apagat quant a cos, ell avisa que és tan celeste que pot ressuscitar com Llàtzer (
"Lazarus") un dia qualsevol.
És com el nostre
Ovidi Montllor, d'aquells que tornen tot i haver conegut com tothom coneixerem el canvi definitiu, la mort (
"My Death"). Jo sé segur que si tinc un dia baix no hi ha res com posar-me a escoltar una bona dosi de la seva adrenalina (
"Sufragette City" –i així, amb aquella camisa blanca i aquells moviments de malucs el recordo en directe–); si tinc el dia melancòlic m'enlairaré per l'univers amb ell (
"Starman"); si el tinc somiador, cantaré el somni llunàtic començant amb aquell inconfusible '
I'm an alligator...' (
"Moonage dream"); si és festivaler, sempre tinc aquell record d'un festival venusià en concret (
"Memory of a Free Festival"), o fins i tot si tinc ganes de tocar de peus a terra als meus quaranta anys, puc escoltar l'obra de maduresa i repassar tot el que hi ha després de l'àlbum
Heathen (Columbia Records, 2002) (i tornar a
Berlín si cal, per recordar en
Lou i l'
Iggy, o en
Glass o l'
Eno).
A
Bowie mai no me l'acabaré, i sempre transcendirà aquell cor meu adolescent de noia que no sap expressar-se encara i necessita algú que li estiri la llengua per trobar el seu jo ("Who?"), encara que sigui amb alguna versió (
"I can't explain") per esbullar-se i marcar el seu propi territori (
"Rebel, Rebel"). La mateixa adolescent que va aconseguir fent molts estalvis anar-lo a veure a l'Estadi Olímpic a la gira
Sound + Vision, els mateixos esforços que li van fer aprendre's els seus
hits dels setanta i vuitanta del dret i del revés, viure en un món paral·lel, i fent esdevenir Mr.
Bowie (també enlairat a les estrelles amb el visionat de totes les seves aparicions cinematogràfiques) tota una lliçó de vida perdurable ("Ode to Joy"). I "
Ashes to ashes": '
Do you remember a guy...? I'm happy, hope you're happy too...'.