Discos

Parenòstic ofereix un recorregut a través d’onze cançons –vuit de populars i tres d’originals, compostes per ella– on s’entrellacen la joia i la mística, el reflex d’antigues emocions i la mirada compromesa amb el seu temps. La veu d’Anna Ferrer és l’eix resplendent, tant si es manifesta embolcallada amb el so d’un sintetitzador analògic, modern i antic alhora –en el tema d’obertura, “Deixem lo dol”, crida a cantar ‘Tots alegrement/ que el qui ha mort per dar-nos vida/ ja n’és viu gloriosament’– com si es multiplica en capes de notes llargues i harmonitzades –la litúrgica “Heu”– o es deixa acompanyar pel guitarró de cinc cordes amb pulsacions minimalistes a “Ella paupa com vol”. En el cor de l’àlbum irrompen tres peces pròpies on la trobadora empeltada d’una llatinitat d’ultramar canta als amors i a la determinació personal. Destaca la “Glosa a Menorca”, on apunta a l’ús i abús d’una illa ‘que es reserva/ i està en perill d’extinció’, i inclou versos acusadors com ‘es jardins i ses piscines són ses noves mines d’or’. Davant una idea de mediterraneïtat de posta de sol d’Instagram, Ferrer en defensa una altra de molt més crua i primitiva, amb nuesa instrumental i pulsions d’altres temps que no perden vigència, amb sentiments de festa i de dol, l’influx dels estels, el cultiu de la terra. Es val d’un llenguatge musical molt sobri, tant tradicional com avantguardista, on el dron electrònic pot conviure amb la guitarra i amb la percussió menor, en una producció compartida amb Panxii Badii –amb crèdits a discos de creadors com Maria Coma, Clara Peya o Adriano Galante– i, en dues peces, amb Maestro Espada. La seva veu brilla i es fon en una cosa més gran que ella, una aura feta d’espectres amistosos, benèfics, que ressonen també en la cloenda tradicional de “Na Cecília”, cant desconsolat on Anna Ferrer en té prou amb la vibració de la seva veu nua per commoure els oients.