Discos

Així com al disc Continent i contingut (Hidden Track Records, 2021) Maria Hein va insistir al productor Ferran Palau que volia per damunt de tot una sonoritat acústica, i al següent, Tot allò que no sap ningú (Hidden Track Records, 2023), va practicar un rotund gir cap a l’electrònica, a Katana porta l’aventura un xic més enllà. La qüestió és evolucionar sense deixar-se la identitat en el camí, i Hein se’n surt en un àlbum en què s’envolta de nous col·laboradors. Palau ja no hi és, Sr. Chen només apareix a una de les cançons, però entren a escena Jovedry, Joan Lupi, Kabasaki, Bexnil, Roots i Camil Arcarazo. Tot i que aquest tercer àlbum pot semblar una continuació del segon, en realitat és molt diferent. No tira tant cap a la tonada pop efervescent, sinó que t’embolica en una barreja de sensualitat i misteri, entre beats creatius i làmines electròniques miniaturistes.

Els senzills “Hana” i “Mochi de sakura”, publicats el 2024, miraven cap a orient i el món kawaii, l’estètica japonesa caracteritzada per certa innocència infantil. I sí, ara Katana s’alimenta de l’imaginari del país asiàtic, però és una altra cosa, com el mateix títol insinua. L’espasa dels samurais apareix a les noves cançons com si estigués a punt de tallar-te el coll. ‘Cada lluita que he guanyada /una katana et clavava’, canta la dolça al·lota de Felanitx, potser una mica farta de la seva imatge candorosa i deixant pas a una trompeta cool jazz digna de Chet Baker.

L’àlbum sencer transcendeix els paràmetres ordinaris del pop urbà a través d’un recorregut amb principi i final, on s’insinua una noció de l’amor i el sexe amb un fons cruent i espiritual, entre revolts de tragèdia i severitat. Començant per la peça que l’obre, “El jorn final”, culminat amb el ganxo verbal ‘kill kill’, que esquitxa altres estrofes de l’àlbum, i acabant ni més ni menys que amb “La Sibil·la”, la revisió d’un fragment del drama litúrgic medieval on canta amb tot el rigor a un Déu justicier i al judici final.

No està pas malament per a un disc de música pop, però no sembla que l’artista balear sigui aquí essencialment per competir amb la darrera reguetonaire del barri. Katana subministra profitoses pistes eroticofestives –“Nana” és una de les tres compostes amb Mushka–, però sense trencar l’embruix intimista. També toca territoris inèdits quan penetra en l’obscuritat, com als temes “Geisha” i “Betta”. I ella s’encoratja quan treu la glosadora mediterrània que continua portant a dins, lluint melisma a “De nit”, camí de l’extraordinària adaptació d’“Alenar”, de Maria del Mar Bonet, i de l’adolorida, gairebé enrabiada, “Creu d’or”, sobre un fons de guitarra acústica amb disrupcions electròniques. Amb tot plegat, Maria Hein es mostra reeixida en el seu propòsit, aventurat, en el qual pretén mostrar-se alhora accessible i experimental, arrelada i ultramoderna.