Discos

Leonmanso és el músic i cantant menorquí Llorenç ‘Llure’ Marquès (Ciutadella, 1979). Al llarg dels nou temes del seu quart disc es refugia en la brega de navegar per un pop d’autor que tant té de cançó-folk com de grunge-pop despentinat. La seva personalitat ha assolit una veu de timbre semblant al Xarim Aresté més desimbolt (“S’enigma des cocodril albí”), més ‘proscrita’ com un elèctric Adrià Puntí (“Mal deixeble”), o fins i tot connectada amb un Mazoni inspirat (“Branques mortes”). L’univers illenc de Leonmanso segurament s’emmiralla en el mateix que l’eivissenc Miquel Serra ha creat des de Mallorca. L’artista s’esplaia en cançons que es prenen tot el temps del món –n’hi ha de cinc minuts–, parlant de desamors propis i ràbies o d’alegries que perduren des de petit, o més recents. La cançó “Ulls tancats” podria ser un homenatge a Dire Straits, amb ressons de “Sultans of Swing”. I a la traca final dels darrers quatre talls hi ha el bo i millor amb l’energia i la guitarra tipus Very Pomelo a “Homo petit”, un himne dedicat a algú que no vol créixer; l’enèsima cançó galàctica, però que aconsegueix reblar-se a “Meteorit”; la tendresa a “Feliç de viure amb tu”, i, per últim, la metàfora del títol del disc: la vida com un videojoc on vas passant pantalles i nivells fins a arribar al “Monstre final”.