Discos

Borja Penalba va encetar el seu camí com a artista en solitari amb Giròvag (Produccions Blau, 2024), un àlbum que, segons va dir, era el primer fruit del seu ‘vehicle vital’. El cantant i guitarrista valencià, reconegut per les seves labors amb artistes com Lluís Llach, Feliu Ventura, Obrint Pas i Maria del Mar Bonet, s’identificava amb la figura del monjo rodamon, no adscrit a cap norma eclesiàstica, i anunciava que la marca ‘giròvag’ l’acompanyaria a partir d’aleshores. Dos anys després, el segon volum parla de les seves circumstàncies personals, d’una època de vulnerabilitat en què va ser acollit durant cinc mesos pel seu amic Llach a casa seva, a Parlavà, el Baix Empordà. Aquest és el lloc precís on va plantar la llavor d’una obra que alhora fa una aclucada d’ull a la Suite de Parlavà, que el 1991 va escriure una altra figura propera al cantautor de Verges, Miquel Martí i Pol.
Entenem que se sent més músic que lletrista i que per això s’acull en bona part als textos dels poetes per expressar-se a través de les seves veus. ‘Ja sé que em quede curt a l’hora de quadrar mots’, adverteix a la primera peça, la molt breu “Així, d’entrada”, amb lletra seva i que canta a capel·la. També diu que no vol lliurar-se a la tasca de fer cançons ‘d’una manera tranquil·la’, i al disc, encara que transcorri amb calidesa i cadències recollides, desprèn turbulència entre línies. Tot seguit a “Paisatge”, un blues assentat en les tecles, adverteix que aquest cop l’instrument dominant és el piano –a les mans de Vicent Colonques–, com també passa en peces molt estimables com la balada enrarida “L’estrany” i “Albat”. En aquesta darrera, casa textos de Maria Beneyto i Vicent Andrés Estellés, de la mà d’una filigrana melòdica amb ressons llaquians i dels acords bruscos de guitarra acústica, propis del cantautor punk que Penalba té a dins.
Giròvag va ser un trencaclosques d’elaboració llarga i Giròvag: Suite de Parlavà és més espontani i lleuger, però d’una serenor tensa que deixa anar sondes de profunditat, com sona a la reconfortant “Cançó de perdona aquell que no duu” o a “Estigues alerta”, vivaç apropament a Charles Bukowski que deixa anar una frase-manifest: ‘No pots vèncer la mort, però malgrat tot, pots dir no a morir en vida’. Aquest és, més que el rerefons de l’àlbum, el seu motor. És una ànsia vital contra els elements, la creença en l’amor tot i la seva imperfecció –a l’adaptació en català de “The Book of Love” de The Magnetic Fields com a “El llibre l’amor”– i la callada enutjada com a últim refugi –“Silenci”, de Lluís Llach, l’altra versió de l’àlbum–. D’aquesta manera, a través de cançons vibrants, amb molts relleus, i de la seva veu propera i temperamental, Borja Penalba fa que una obra de reconstrucció íntima abraci una categoria més gran i universal, tot convidant-nos a seguir de prop la peripècia d’aquest giròvag que no pot ni vol cansar-se de voltar.