Discos

El segon treball com a líder del guitarrista d’origen mexicà s’inspira ‘en una època de pors’, diu, i és per això que la seva música suposa ‘un refugi sagrat’, afegeix, a la recerca de ‘quelcom més bonic’. En qualsevol cas, Paréntesis del miedo suposa una mena d’oasi en temps de tanta agror com ara. Bell, líric, original i magnètic, inclou, ni que sigui de resquitllada, reminiscències d’estil monderianes, methenianes i, fins i tot, ornettianes, entre d’altres, però amb evident personalitat pròpia. Així, pel que fa al repertori, és digna d’esment la bellesa de peces com “How Could I Understand”, a guitarra sola, “Laguna seca”, sota un ritme gronxant, i “Paréntesis del miedo”, a ritme de balada; o la profunditat de “Ways” i de “Danza”, amb la veu de Magda Garré; o l’empenta de “Liz”; o el to incisiu de “Moan”. “Panic”, una de les composicions més llargues, se sosté sota un swing veloç i inclou una improvisació en solitari del bufador McHenry, que dona peu a dos solos, també lluïts, de Mejía i el bateria Prats. És només un exemple dels petits detalls d’excel·lència que, més enllà dels lluïments personals, sovintegen en aquest disc. Paréntesis del miedo consolida Eddie Mejía com un dels grans exponents de les noves fornades del nostre jazz.