Discos

Feliu Gasull (Barcelona, 1959) és un dels grans noms del panorama compositiu català. Ha sabut trobar un espai meritori en la història de la guitarra a Catalunya. Si mai s’arriba a escriure una història sobre la creació, interpretació i recepció d’aquest instrument als Països Catalans, és indubtable que Gasull hi haurà d’aparèixer amb lletres d’or. I un altre factor, no menys important, ha estat la mirada còmplice que ha mantingut sempre amb la realitat musical del moment. Després d’estar vinculat amb l’històric moviment de l’ona laietana, va participar en preciosos i imprescindibles discos com Feliu i Joan Albert (Zeleste/Edigsa, 1977), al costat del seu cosí Joan Albert Amargós, i va tocar amb el Trio Altisent, amb el mateix Amargós i el flautista Jaume Cortadellas. Les col·laboracions amb Maria de Mar Bonet, Toti Soler o Ovidi Montllor li van suposar una gran popularitat que, a voltes, ha anat en detriment de la coneixença que Feliu Gasull és per sobre de tot un consumat compositor de música de concert, que es va formar, entre d’altres, a la Universitat d’Indiana amb el xilè Juan Orrego-Salas (1919-2019).

Qui té clara la potencialitat de l’obra de Gasull és el director d’orquestra Josep Pons (Puig-reig, 1957), que no va dubtar a escollir diverses peces seves als concerts del Teatre Kursaal de Manresa i l’Auditori de Sant Cugat, el juny del 2023, amb l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. En aquest programa, en què a la segona part es va interpretar la Simfonia núm. 9 ‘del Nou Món’, d’Antonin Dvorâk, hi van participar el mateix Gasull a la guitarra i la cantatriu Sílvia Pérez Cruz en la interpretació de les Tonades (2013), una obra encàrrec de l’Orquesta Nacional de España en l’etapa de Pons com a director titular, els Tres quarts per a veu i orquestra (2010) i la Fantasia sobre canticel (2014), d’Eduard Toldrà.

Les tres obres transmeten la intensitat de la relació que el compositor va mantenir amb la cançó popular i l’arrel, que contempla com si fos una cartografia de l’ànima. Gràcies a la producció i participació entusi- asta de Víctor Cortina es va aconseguir enregistrar aquell repertori perquè formés part d’un futur disc, editat en un doble vinil preciós, que ara presenta el Segell Microscopi. A l’àlbum El país dels crancs, a part de les esmentades obres de Gasull, també hi ha el Concert per a flauta i orquestra de cambra Cel roig (1995), interpretat per l’enyorada Orquestra de Cambra del Teatre Lliure amb Josep Pons com a director, i Contra-xions (1997), per a guitarra i orquestra, interpretada pel Murtra Ensemble i el brillant Pau Figue- res, sota la direcció de Manuel Valdivieso.

És un disc indispensable per conèixer la profunditat i inabastabilitat de la voluntat expressiva de Feliu Gasull i a més, en aquest format, hi sobresurten les il·lustracions de l’artista Jaume Plensa, cosa que el converteix en un disc-objecte de col·leccionista, ja no només per als amants de la música, sinó de l’art, amb un preciós pòster del reputat artista. L’audició de les obres, totes en directe, demostra que som davant un disc que respira lluminositat i veritat. Tot plegat va com anell al dit per convertir-lo en l’únic enregistrament fonogràfic en format de disc, DVD al marge, que Pons deixa en el seu extraordinari i fecund pas com a director musical de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, entre el 2012 i el 2026. No ha d’estranyar que ho hagi volgut fer al costat d’un antic enregistrament de l’enyorada Orquestra de Cambra Teatre Lliure, fundada per ell mateix fa quaranta anys.