Discos

El baríton Carles Pachón (Navàs, 1995) és un dels valors més sòlids del panorama musical ja no tan sols del nostre país, sinó també d’Europa. L’obtenció, l’any 2022, del prestigiós premi Neue Stimmen –un certamen que han guanyat veus de referència mundial com la soprano estatunidenca Nadine Sierra, la mezzosoprano francesa Nathalie Stutzmann o el contratenor argentí Franco Fagioli– ha estat el percussor d’una important i fulgurant carrera, de la qual aquest àlbum és una feliç mostra. Deixant el grandíssim resultat artístic al marge, la gravació ha posat al descobert, una vegada més, la mena de genteta que som a Catalunya.

El navassenc ha assolit una plena recepció del projecte, format íntegrament per cançons catalanes de compositors contemporanis com Mariona Vila, Carlota Baldrís, Xavier García-Cardona, Albert Guinovart, Xavier Pagès Corella i Miquel Ortega, en una discogràfica de Madrid en no haver trobat ni una sola iniciativa catalana disposada a editar-lo. Com pot ser? El fet no és ni nou ni sorprenent, i només cal pensar en el disc Orgànic (Sonifolk, 2001), de Miquel Gil, amb què va iniciar la carrera en solitari, que ja va haver de ser publicat, fa més de vint anys, per la madrilenya Galileo MC. No és ni molt menys un menysteniment cap a les companyies espanyoles, sinó un toc d’atenció perquè prenguem consciència d’on som i, sobretot, de com actuem a l’hora de la veritat.

Qui sí que ha estat a l’alçada ha estat Pachón, que ha iniciat la carrera discogràfica amb una veritable declaració d’intencions. Havent destacat, essencialment, com a intèrpret operístic, ha volgut que el seu disc transités per un vessant menys conegut, el de la cançó catalana contemporània. I ho ha fet amb intèrprets arrelats no pas al que podríem sintetitzar dins l’etiqueta d’‘avantguarda’ o ‘nova música’. Es tracta de peces de tradició romàntica i d’una línia de cant que s’ajusta com anell al dit al bell instrument vocal del baríton, homogeni i vellutat, que no només sap cantar amb excel·lència les cançons, sinó també dir i aprofundir en el sentit del text dels poemes escollits pels compositors, de poetes com Marià Manent, Maria Cardona i Codina, Josep Carner, Josep Palau i Fabre, Federico García Lorca, Mercè Rodoreda o Pablo Neruda.

I, per si fos poc, cal destacar el suggeridor i intel·ligent acompanyament de la pianista tarragonina Berta Brull, que forma una gran unitat cambrística amb el baríton bagenc. Això els permet afirmar que Enyorança “neix amb la voluntat de recollir i donar visibilitat a la cançó de compositors amb qui hem compartit camí, ja sigui interpretant la seva música o establint-hi vincles artístics”. Un enregistrament indispensable, encara que sigui per saber com estem davant el primer disc d’un cantant condemnat a conrear una carrera prodigiosa. Tant de bo l’aliança cambrística amb Brull aviat formi part de les programacions dels grans teatres europeus on habitualment canta Carles Pachón, una de les veus més grans aparegudes en el panorama musical europeu dels darrers anys. Som a l’inici d’una gran carrera artística, de la qual el disc és una mostra excel·lent