Discos

La música de Pablo Carrascosa Llopis va desplegant-se en el temps com una seqüència implacable, situant a l’oient en un pla musical d’aparença autoreferencial on el compositor, deliberadament, ha eliminat tota narrativitat més enllà de l’estricta significació musical. La claredat de les idees és tan extrema que la transparència musical esdevé crua per a l’oïdor. La precisió en l’ús de la repetició i del silenci l’empeny a una tensió latent; els silencis es tornen, de fet, elements estructurals, el·lipsis sonores d’una immutable maquinaria que avança escadusserament. Ara bé, la seva duresa conceptual és la seva mateixa elegància musical: elements mínims, simplicitat formal, sobrietat tímbrica… una depuració que es percep, en un principi, com un determinisme musical desconcertant. A L4DL4 restringeix al màxim els elements compositius amb una plantilla instrumental ja de per si restrictiva: un piano sense cap manipulació ni preparació i un ús particularment estret de l’àmbit de les notes que s’utilitzen en cada secció de l’obra. Aquesta limitació autoimposada podria semblar un posar-se pals a les rodes ja des d’abans de començar però, ans el contrari, resulta essencial a la dimensió “carnàtica” de l’obra i al desplegament de tot el seu potencial d’escolta.