Discos
Farrera Can Sons D.O.
CD (Temps Record, 2013)
Cançó-pop
02/04/2013
Els referents urbans, quotidians i cosmopolites són corrents en l’actual escena musical, però Vicky de Clascà, Bikimel, en canvi, ha anat a buscar la inspiració ben lluny de la Ronda de Dalt i el Nus de la Trinitat: a la localitat de Farrera, al Pallars Sobirà, amb 140 habitants, a 1.358 metres d’alçada, en ple massís pirenaic, amb arrels documentades en el remotíssim segle IX i envoltada per boscos de coníferes i de fulla caduca. En aquest enclau feréstec s’hi va instal·lar el setembre del 2011, convidada pel Centre d’Art i Natura, i de l’experiència en surt un d’aquests discos que semblen sortits d’un cau remot, fora del temps i l’espai.
Bikimel té un problema amb la seva veu: és tan bella que l’oient pot tenir la sensació precipitada que aquest és el seu principal capital expressiu, que som simplement davant una “noia que canta molt bé”, quan resulta que Farrera / Can-sons D.O. és tot un món, un disc amb sonda de profunditat que evoca llegendes i fantasmes forestals a través de cançons de sinuosa lluminositat. Una obra que comença amb acords càlids, els de “Farrera”, on Bikimel sona tan pura com la Joni Mitchell juvenil de Blue (Reprise, 1971), i que agafa tonalitats sobrenaturals a “Crying Creatures”, amb unes veus finals dignes de Kate Bush i un majestuós crescendo de secció de vents. Però el disc, que comença amb sons diàfans, es va enfosquint de mica en mica a partir de la tenebrosa peça “Confessions de Santa Eulàlia (a Sant Roc de Farrera)”, on Bikimel es personifica en la màrtir adolescent barcelonina i dialoga amb una ànima bessona tel·lúrica, encarnada molt encertadament en Roger Mas, en una conversa d’alta volada espiritual i missatge descregut: ‘No veus que el món/ és una gran funció/ on juga el valent/ i perd l’innocent/ i guanya el fred de ment que sap manipular la gent/ Foc ardent de tots el més potent”.
A partir d’aquí, el món de Farrera es fa més irreal, entre màgic i al·legòric, amb aclucades d’ull a la mitologia clàssica pirenaica (“Minairons”), cants de rodamons (“Linquen roig, liquen boig”) i contes plens de simbologia (“Nen del bosc”), fins a tancar el recorregut amb el lent fos en negre de “Sortint del triangle”; una mica críptic, tot s’ha de dir: ‘Desdoblant l’ésser humà/ travessant el desig i l’autoengany/ ens trobem a la reproducció que sustenta aquest sistema...’, recita com un mantra metafísic Vicky de Clascà envoltada de boira. És el trajecte final d’un disc molt aventurer que suposa una aposta gens complaent per a Bikimel quatre anys després d’aquell treball de debut d’aires trobadorescos, Stat jònic (Temps Record, 2009). Una obra que mira cap endins i també cap enrere, i que desprèn una gravetat gens corrent; que pot commoure i inquietar. Ens convida a veure en Bikimel una creadora audaç i amb afany de transcendència.
Bikimel té un problema amb la seva veu: és tan bella que l’oient pot tenir la sensació precipitada que aquest és el seu principal capital expressiu, que som simplement davant una “noia que canta molt bé”, quan resulta que Farrera / Can-sons D.O. és tot un món, un disc amb sonda de profunditat que evoca llegendes i fantasmes forestals a través de cançons de sinuosa lluminositat. Una obra que comença amb acords càlids, els de “Farrera”, on Bikimel sona tan pura com la Joni Mitchell juvenil de Blue (Reprise, 1971), i que agafa tonalitats sobrenaturals a “Crying Creatures”, amb unes veus finals dignes de Kate Bush i un majestuós crescendo de secció de vents. Però el disc, que comença amb sons diàfans, es va enfosquint de mica en mica a partir de la tenebrosa peça “Confessions de Santa Eulàlia (a Sant Roc de Farrera)”, on Bikimel es personifica en la màrtir adolescent barcelonina i dialoga amb una ànima bessona tel·lúrica, encarnada molt encertadament en Roger Mas, en una conversa d’alta volada espiritual i missatge descregut: ‘No veus que el món/ és una gran funció/ on juga el valent/ i perd l’innocent/ i guanya el fred de ment que sap manipular la gent/ Foc ardent de tots el més potent”.
A partir d’aquí, el món de Farrera es fa més irreal, entre màgic i al·legòric, amb aclucades d’ull a la mitologia clàssica pirenaica (“Minairons”), cants de rodamons (“Linquen roig, liquen boig”) i contes plens de simbologia (“Nen del bosc”), fins a tancar el recorregut amb el lent fos en negre de “Sortint del triangle”; una mica críptic, tot s’ha de dir: ‘Desdoblant l’ésser humà/ travessant el desig i l’autoengany/ ens trobem a la reproducció que sustenta aquest sistema...’, recita com un mantra metafísic Vicky de Clascà envoltada de boira. És el trajecte final d’un disc molt aventurer que suposa una aposta gens complaent per a Bikimel quatre anys després d’aquell treball de debut d’aires trobadorescos, Stat jònic (Temps Record, 2009). Una obra que mira cap endins i també cap enrere, i que desprèn una gravetat gens corrent; que pot commoure i inquietar. Ens convida a veure en Bikimel una creadora audaç i amb afany de transcendència.
Jordi Bianciotto
Cançons
1 - Farrera (Vicky de Clascà) 
2 - Crying Creatures (Vicky de Clascà)
3 - Música d'eixambre (Vicky de Clascà / Lucas Suàrez / Naomi Jean / Ramon Prats)
4 - Llaurant la llera del riu vermell (Vicky de Clascà / Josefa Contijoch)
5 - Confessions de Sta. Eulàlia (Vicky de Clascà)
6 - Filàmbul (Vicky de Clascà / Lucas Suárez)
7 - Liquen roig (Vicky de Clascà)
8 - Tempesta d'estiu (Vicky de Clascà)
9 - Minairons (Vicky de Clascà)
10 - Bucòlic en fa sol# (Vicky de Clascà)
11 - Nen del bosc (Vicky de Clascà)
12 - Adéu clavell morenet (Tradicional)
13 - Sortint del triangle (Vicky de Clascà / Joan Motera)
Crèdits
Vicky de Clascà - veu, guitarra, piano, sintetitzador, buzuqui, percussió, producció
Lucas Suàrez - guitarra, dobro, mandolina, buzuqui, lap steel
Joan Motera - contrabaix
Ramon Prats - bateria
Àlex Ventura - bateria, percussió
Joan Pau Chaves - piano
Toni Cuesta - trompeta, trombó, helicó
Anna Mayné - viola
Joan Palet - violoncel
Tomàs Robisco - baix
Roger Mas - veus
Esteve Felipe - guitarra
Naomi Jean - percussió
Moisés Pérez - karghra, sigit, igil
Lluis Llobet - veus
Jordi Casellas - veus
Pepucho - veus
Oriol Bosch - veus
Javier Martínez - veus
Bernard Loughlin - veus
Gina Llobet - veus
Sandra Socias - veus